Acaba la carrera, comença la incertesa


Tenir un títol universitari suposa un avantatge però no una garantia d’ocupació.
DUBTES DEL TITULAT Per la majoria, marxar a l’estranger o allargar els estudis és una opció però no la desitjable.
REQUERIMENTS Les empreses valoren l’experiència i el caràcter polivalent i proactiu.

La Vanguardia – JOSEP PLAYÀ MASET – Acaba la carrera, comença la incertesa (pdf

Tenir una carrera universitària ja no garanteix tenir feina, almenys de forma immediata. Cada vegada són més els joves que una vegada acabats els estudis a la universitat es troben sense perspectiva de feina i viuen amb intranquil·litat l’entrada en aquella nova etapa. Continuar estudiant un postgrau, millorar idiomes o anar-se’n a l’estranger són recursos no sempre desitjats en espera d’una ocasió per entrar al mercat laboral.

Un dels últims estudis fets entre els universitaris espanyols per Universia, la xarxa que agrupa 1.232 universitats iberoamericanes, reflecteix aquestes dificultats. Un 66% afirma que la primera feina que van trobar no estava relacionada amb els estudis. Cada vegada creix el nombre dels qui opinen que més important que els coneixements és disposar d’experiència i ser proactius i demostrar capacitat per adaptar-se a les circumstàncies, unes característiques que no s’ensenyen a les aules.

Pol Cervera, de 22 anys, està a punt d’acabar Periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona; li queden només dues assignatures. Gràcies al servei Treball Campus treballa quatre hores al gabinet de premsa de la UOC i amb menys freqüència en el projecte de la nova revista Respostes. També ho fa a Ràdio Prat, en les retransmissions de partits de futbol de cap de setmana. “És molt complicat trobar feina ara, i quan la gent acaba la carrera viu situacions fins i tot d’angoixa emocional, per això crec que l’important és fer coses, agafar experiència”. El Pol pensa també a “acumular alguns estalvis i iniciar algun projecte de web i provar fortuna” pel seu compte.

Només un 5% dels universitaris espanyols es planteja anarse’n a l’estranger a estudiar o treballar. Tot i així, comencen a arribar dades sobre la sortida de titulats cap a altres països. Durant els últims quatre anys, el nombre d’estudiants espanyols que estudien als Estats Units ha augmentat un 34,5%. Segons l’informe anual Open Doors 2012 sobre mobilitat acadèmica internacional de l’Institut d’Educació Internacional, només l’últim any, el nombre d’estudiants espanyols matriculats en institucions educatives dels EUA va créixer de 4.330 a 4.924.

Pol Fontboté, de 21 anys, pertany a la primer promoció que acabarà el grau de Dret aquest curs. “La incertesa és total; per fer oposicions de jutge o fiscal són quatre o cinc anys de preparació sense saber si es convocaran. I ara a més ens exigiran un màster per col·legiar-nos com a advocats, la qual cosa significa un any més, quatre mesos de pràctiques i un examen estatal. I per si no fos prou el màster costa 6.200 euros i hi ha places per a la meitat dels que acabem Dret…”. Fa un any va estar a Alemanya, va aprendre alemany i va sobreviure gràcies a algunes minifeines. “No m’agradaria, però, si no em queda cap opció, potser caldrà plantejar-se sortir”.

Joana C. és una estudiant de Medicina a la Universitat de Barcelona, de 24 anys, que és a l’últim curs. “Em plantejava anar a algun país iberoamericà, pel que suposa d’experiència laboral i treball voluntari, però això implicava allunyar-me de Catalunya i, mentrestant, els meus companys ja estarien preparant el MIR, i tal com està la situació prefereixo posar-m’hi ja, això és com una competició”.

Tenir un títol universitari encara suposa un avantatge important. Almenys així ho reflectia l’última enquesta d’inserció de l’Agència de Qualitat Universitària (2011) entre 16.182 graduats el 2007. Nou de cada deu graduats treballaven tres anys i mig després d’haver finalitzat els estudis. I encara que la taxa d’atur havia augmentat fins al 7,8%, seguia molt per sota de les xifres que registraven el conjunt de la població juvenil o de la població activa. L’estudi desmenteix cert derrotisme i confirma que “la universitat és més una fàbrica d’ocupats que d’aturats”, encara que caldrà veure què diu la propera enquesta.

La taxa d’ocupació ja presentava fa un any diferències significatives segons la tipologia d’estudis. Arquitectura registrava el descens més gran, 17 punts menys en la taxa d’ocupació en relació amb l’enquesta del 2008, seguida de Turisme (12,1 punts menys), Nàutica (10,4 menys) i Agrícola (9,3 menys). En canvi, Medicina, Odontologia, Química o Veterinària no registraven cap descens. Tampoc Magisteri, encara que des d’aleshores ha canviat la situació perquè no hi ha oferta de places públiques per a docents.

Pedro Aranzadi, director general d’Universia España, assenyala arran de l’última enquesta presentada aquesta setmana que “en el moment d’incertesa econòmica en què es troba immers el nostre país, les empreses busquen en els candidats capacitat per adaptar-se als canvis, que siguin polivalents i amb ganes d’aprendre, capacitat per treballar en equip i que siguin proactius”. Els estudiants consultats comparteixen aquestes premisses, però tot i així no troben ofertes de treball ni oportunitat de tenir una primera experiència, i quan aquesta situació es prolonga suposa desgast i angoixa.

Les empreses entren a la universitat

La Universitat Pompeu Fabra va celebrar a principis d’aquest mes la vuitena edició de la Fira d’Ocupació, una jornada en què desenes d’empreses (més de quaranta aquest cop) van muntar estands a la seu universitària per intentar caçar algun talent i donar-se a conèixer. Els joves llicenciats, graduats o estudiants dels últims cursos s’havien inscrit prèviament i havien fet arribar els seus currículums a algunes empreses per poder entaular una primera trobada, especialment a les speed-networking que es van celebrar durant tot el matí. Per primera vegada, en aquesta fira pensada perquè empreses i estudiants estableixin un primer contacte hi va haver respresentants del tercer sector que van explicar tant la seva visió general sobre la situació com les oportunitats laborals d’aquest àmbit. Exalumnes de la UPF van explicar, així mateix, les seves experiències com a emprenedors.

La paret de vidre

Tres joves universitaris expliquen com veuen i com afronten la recerca d’un futur laboral.
CRÍTIQUES ALS MÀSTERS Els joves pensen que sense experiència laboral és poc productiu fer-ne.
L’ESTRANGER Si no troben feina aquí, estan disposats a buscar qualsevol cosa fora del país.

En Xavier Murciano i la Mireia Ruíz Díaz vesteixen avui seriosos i elegants. No n’hi ha per menys. Tenen 22 anys, acaben de finalitzar la carrera de Dret aquest estiu i tenen cita a la Fira d’Ocupació organitzada per la Universitat Pompeu Fabra per fer diverses entrevistes de speed networking (trobades ràpides) amb representants dels grans despatxos d’advocats de Barcelona.

“Què, com ha anat?” Estan tranquils, l’speed networking és un pas més, una via més per intentar exercir d’advocats i no desaprofitaran la més mínima oportunitat. Saben que ara com ara tot és negre, però encara són optimistes. Només fa dos mesos que busquen feina, s’han donat un temps i, encara que no ho volen, en l’horitzó sempre apunta la possibilitat, o l’obligació, de marxar del país. Uns quants metres més enllà, Griselda Morales Moreno deixa el seu currículum al taulell d’una empresa farmacèutica. Aquesta jove de 21 anys estudia l’últim curs d’Administració i Direcció d’Empreses (ADE) però tampoc no vol perdre ni un minut.

Treballar, treballar, treballar. En Xavier, la Mireia i la Griselda són realistes, crítics i tenen les idees clares. Cursar un màster? Primer, coincideixen a respondre, caldrà saber per què. En Xavier sí que en fa un aquest any sobre dret laboral dos dies a la setmana al Col·legi d’Advocats, però subratlla que el primordial és fer el salt des de la “teoria” dels estudis a la “realitat molt diferent” de la professió. Un màster, un postgrau –coincideixen– és adequat sobretot quan ja s’atresora una certa experiència professional i es vol aprofundir en alguna branca.

Per això, la Mireia posa en solfa el que consideren una excessiva “titulitis”. Màsters i més màsters cars que ells no poden pagar. “Ho estem devaluant tot –assenyala–, els joves van posposant afrontar la vida real”. Aquests tres nois han decidit encarar-la tal com ve. Viuen amb els seus pares, tots reforcen l’anglès i envien cada dia el seu currículum. En Xavier, de Terrassa, es desfoga jugant a hoquei herba. La Mireia, de Sant Feliu de Llobregat, fa classes particulars a nens per guanyar una mica de diners i perquè li agrada. Tots dos han passat en poc temps de tenir tot el dia ocupat amb una intensa vida universitària a veure’s a casa amb un títol, moltes il·lusions i una realitat grisa.

“Fa quatre anys ens deien que quan acabéssim la carrera la crisi ja s’hauria dissipat, i mira”, comenten. També l’hi van dir un any després a la Griselda, que vol aprofitar els sis mesos que l’esperen a partir de gener a Holanda. A Amsterdam cursarà un Erasmus i aprofitarà per intentar fer pràctiques en alguna empresa. Ho ha fet aquest estiu a Catalunya, ha gaudit, però en les empreses ja li adverteixen que quan deixi de ser becària –o sigui, quan acabi el grau– ja no la podran contractar perquè les condicions són diferents. Li suggereixen que allargui la carrera deixant assignatures pendents per prorrogar la seva condició de becària. “Sempre he cregut que les coses s’han de fer bé, i per això vull acabar els estudis quan toca”, assenyala aquesta jove d’Esplugues.

Marxar… En Xavier i la Mireia han estudiat Dret, una carrera que per les seves característiques no facilita trobar feina a l’estranger. La Mireia tenia molt clar que volia fer oposicions, clavar els colzes per ser jutge o fiscal, però aquest any el Govern central no ha convocat ni una sola plaça.

El periple a la recerca d’una oportunitat acaba de començar. Si d’aquí a un temps no ho han aconseguit se n’aniran a treballar de cambrers o d’au pair a l’estranger, almenys, diuen, així tindran una nova experiència i aprendran a fons un altre idioma. “Fixa’t –diu la Mireia– jo he estudiat sempre becada i si me’n vaig es perdrà una inversió feta amb els impostos de tots”.

La Griselda, la Mireia i en Xavier només demanen una oportunitat. Una, diuen, perquè sense experiència mai no avançaran. Llueixen a la foto, preparats i disposats a buscar-la cada dia. Ara només cal que algú els ajudi a trencar la paret de vidre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: