Mala educació i violència en els estadis esportius

Traducció de l’entrada amb el mateix títol del bloc de ÓSCAR GONZÁLEZ.

Avui m’agradaria abordar un tema que em preocupa i molt. Un tema que hem de solucionar urgentment: la mala educació i la violència que algunes persones manifesten en els estadis esportius. Som realment conscients del mal exemple que donem als nostres fills amb la nostra actitud i comportament en un esdeveniment esportiu? Crec que no ens adonem que els estem “mal educat” quan proferim paraulotes i improperis de tota mena davant dels nostres fills.

És un espectacle lamentable assistir a una trobada (de futbol, ​​per exemple) i veure com un jugador rival o l’àrbitre es converteixen en el blanc d’insults d’un pare (o mare) que seu al costat del seu fill veient el partit: ” fill de p … “,” que dolent ets àrbitre “,” em cago en la teva p … mare “, etc. Què aprèn el nen?, Quin exemple li estem donant? L’única lliçó que “aprèn” és tot un repertori de paraulotes, insults,  etc. però sobretot una actitud: una actitud agressiva, violenta on s’oblida del tot l’essència de l’esport i queda substituïda per una sola màxima “el fi justifica els mitjans”. Amb el temps el nen no trigarà a reproduir les mateixes frases i expressions del seu progenitor: “mata’l”, “fot-li més fort”, “Cristiano Mor-te”, “àrbitre fill de p …”, etc. El problema es fa patent quan d’aquesta varietat de paraules grolleres es passa a fets violents que de vegades han passat i han tingut com a protagonistes a menors: llançament d’objectes al camp, agressió al veí de grada, etc.

I quan són els pares els que s’embranquen a cops de puny amb aficionats de l’equip rival davant del seu fill? Recentment un pare i el seu fill van ser increpats a l’estadi de l’Osasuna per aficionats radicals del club navarrès després d’intentar mostrar una bandera del Reial Madrid. Quin lamentable espectacle! Vergonyós …

Comparteixo el vídeo de tan lamentable succés:

En moltes ocasions els veritables responsables d’aquesta creixent violència i agressivitat en els estadis són els propis protagonistes: jugadors, entrenadors, presidents, periodistes, etc. que imprudentment caldegen l’ambient previ als partits. Encara recordo els lamentables espectacles oferts en recents trobades entre Barcelona i Reial Madrid o Betis i Sevilla.
No podem oblidar mai que qui caldeja l’ambient és responsable del que després passi a l’estadi i, com molt bé assenyala el psiquiatre Paulino Castells “el nivell d’agressivitat del públic corre parell al que es dóna entre els jugadors“.

Mai em cansaré de repetir que aquests futbolistes són exemple per a milions de joves que els segueixen i idolatren. Per aquest motiu tenen una gran responsabilitat educativa. Per molt altes que tinguin les pulsacions s’han de controlar ja que si en algun moment insulten, escopinen o agredeixen un rival quina imatge transmeten a aquests nens que els segueixen amb gran admiració?, Què passarà quan un d’aquests nens ho emuli en un partit en el col·legi?, qui serà el responsable? Mai han d’oblidar que són el mirall on es mira la joventut. Per tant tenen una gran responsabilitat educativa que no sempre demostren.

Sempre m’agrada recordar una anècdota que explica el meu mestre José Antonio Marina en les seves conferències. Parla d’un article que va escriure quan Florentino Pérez va dimitir com a president del Reial Madrid, per unes declaracions seves de queixa que deien “sé que he malcriat als meus jugadors”. El seu article deia “miri, que vostè malcrii als seus jugadors m’és igual, el dolent és que vostè ha malcriat als meus alumnes, perquè en ser els seus jugadors models dels meus alumnes, els està perjudicant”.

Què podem fer per intentar donar solució a aquest problema?

Paulino Castells en el seu recomanable llibre “Tenemos que educar” aporta tres idees interessants que personalment considero que hem de portar urgentment a la pràctica si volem donar solució a aquest problema:

1. Evitar les notícies que provoquin actituds violentes caldegin els ànims. Aquí tenen una gran responsabilitat aquests mitjans de comunicació que es dediquen a agitar tensions i crispar l’ambient previ a un simple espectacle esportiu.

2. Insistir en les mesures legislatives: restriccions del consum d’alcohol a l’estadi i voltants, exclusió d’entrada als violents als estadis, multes quantioses als causants d’altercats, etc.

3. Promocionar programes d’educació pública basats en les normes de convivència ciutadana fent especial èmfasi en l’esportivitat.

Recomano que visiteu la web Esport sense Insults. Una campanya que va llançar fa uns anys un jove àrbitre Ángel Andrés Jiménez Bonillo amb l’objectiu de conscienciar a nivell nacional i inculcar valors de respecte i educació al nostre futbol base. “No entenc com comportaments que a la vida quotidiana estan mal vistos, dins d’un camp de futbol s’han de considerar normals. Crec en el futbol sense insults, és possible i lluitaré per això”. Una iniciativa que, jornada rere jornada, porta als terrenys de joc. I la veritat és que els més joves ho assumeixen com el que deu ser, alguna cosa normal. No et perdis el següent vídeo:

T’ha agradat l’article? Si us plau, accedeix a l’original (clica aquí)  i comparteix-lo amb els teus amics a Facebook i Twitter.

Com sempre, moltíssimes gràcies pel teu temps i suport.

“Per educar un nen fa falta la tribu sencera”
Proverbi Africà

😉

%d bloggers like this: