Sexe als 13, piercings als 18 … Els experts defensen apujar de 13 a 16 anys el límit legal per tenir sexe amb un adult

Reclamen que el canvi comporti més inversions en prevenció i formació.

El debat no neix ara, ja fa temps que algunes veus demanen que s’apugi l’edat mínima legal perquè un adult pugui tenir relacions sexuals consentides amb un adolescent a Espanya: 13 anys. Per desgràcia, la discussió rebrota ara arran de l’assassinat d’una nena d’aquesta edat a mans d’un home de 40. El Govern nega amb rotunditat que el crim d’Albacete sigui el motiu pel qual ha posat en estudi la possibilitat d’apujar aquest límit legal de 13 a 16 anys i situar-lo així en la mitjana europea. Diversos especialistes consultats per aquest diari coincideixen de forma gairebé unànime a recolzar la iniciativa, però precisen que aquesta hauria d’anar acompanyada d’una inversió més gran en prevenció i en formació. I també d’una actitud més receptiva cap als adolescents.

Adela Camí, directora de la cooperativa Eduvic i terapeuta familiar, adverteix que no es tracta d’escandalitzar-se per la diferència d’edat. “No és una qüestió de moralina. S’ha d’eliminar el complex que això no és progressista”, afirma sobre el rebuig a les relacions entre menors i adults. D’entrada, i partint de situacions reals que ha viscut, assegura que no ens hem de quedar únicament amb la imatge d’una nena amb un home: “També hi ha dones que s’enamoren de nens i nens que s’enamoren de dones”.

Noticia de EL PERIÓDICO.

Recomano la lectura d’aquest post i dels seus comentaris:

Sexe als 13, piercings als 18…

El tràgic assassinat de l’Almudena, una nena de 13 anys, a mans d’un home de 39 anys amb qui mantenia una relació sentimental, ha reobert el debat sobre l’edat mínima a la que un menor pot mantenir relacions sexuals consentides. Resulta com a mínim estrany que la legislació d’un Estat com el nostre permeti que una nena de 13 anys pugui tenir sexe amb un adult i en canvi necessiti del permís patern per fer-se un piercing…

Venim d’una època que ha predicat l’amor lliure i ha entès el sexe no ja com una diversió, sinó com una eina per alliberar-se d’una moral opressiva i carrinclona. I això ens ha portat a una societat enormement erotitzada on, per molts joves, les relacions sexuals són quelcom tan trivial com eixugar-se els mocs. És una evidència que les adolescents d’ara van més llançades que les d’abans (el tant per cent de noies que han mantingut relacions sexuals abans dels 18 anys s’ha incrementat en un 60% en aquests darrers 20 anys) i hi ha qui pensa que això és un avenç, una alliberació… Però una alliberació de què? És realment alliberador que una adolescent s’hagi d’enfrontar a tot el que comporta obrir la veda a les relacions sexuals? Té prou maduresa una criatura de 13 o 14 anys per fer front a aquestes pressions i més si venen de part d’un adult? És realment un alliberament trivialitzar el sexe, repartir condons a mansalva i servir barra lliure de píndoles del dia després entre els menors?

Llegir mes …

Dona i universitària

La presència de la dona a la universitat és massiva, són majoria en algunes facultats i completen millor els estudis que els homes. Però la normalitat no és encara completa pel que fa als càrrecs acadèmics, ja que hi tenen una representació menor. El camí de la dona a les aules no ha estat fàcil, fins al 1910 no van poder matricular-s’hi oficialment, tenien vetada l’educació.

Cap a la normalitat

La normalitat no s’ha assolit plenament si considerem les proporcions diferents d’homes i dones en els càrrecs acadèmics.

Joaquim Prats J. PRATS, catedràtic de la UB i President d’AQU Catalunya – LA VANGUARDIA.

Només van ser unes quantes desenes. S’havien d’esperar a l’entrada de la facultat fins que el bidell les acompanyava a l’aula. No podien seure amb la resta d’estudiants, sinó en una cadira al costat del professor. En acabar, res de comentar als passadissos, el bidell les tornava a acompanyar al carrer. Per matricular-se necessitaven un permís especial del Consell de Ministres. Un cop titulades, no podien exercir com professionals.

La situació va canviar el 1910: el Govern del liberal progressista José Canalejas va publicar una ordre que permetia a les dones matricular-se oficialment en totes universitats. Tot i així, van ser molt poques les universitàries. Una raó era que gairebé no hi havia alumnes en el batxillerat (1%) que era el títol necessari per a l’accés a l’ensenyament superior. Ja en la República, les aules van començar a veure’s nodrides de dones, majoritàriament a Filosofia i Lletres. Mai no van passar d’un 10%. A les escoles de magisteri (en aquella època estudis no universitaris) ja hi havia un nombre important, encara que inferior al d’homes.

La normalització de l’accés de la dona a la universitat s’ha produït els últims trenta-cinc anys. A mitjan dècada dels setanta no arribaven a una tercera part de l’alumnat; avui superen el 56%. El percentatge augmenta lleugerament en els estudis de postgrau, especialment en els nous màsters. Aquesta distribució (56% alumnes dones, 44% alumnes homes) s’ha mantingut estable els últims deu anys, amb lleugers alts i baixos, i és similar a la dels països europeus del nostre entorn.

Si bé les xifres globals mostren una normalitat aparent, hi ha diferències en la distribució segons les carreres: les dones constitueixen la immensa majoria (entre el 70% i el 82%) en Ciències de la Salut, algunes titulacions d’humanitats, magisteri i en carreres dedicades a serveis socials. En ciències, homes i dones estan equiparats. Al contrari passa en les tècniques, especialment en enginyeries, en què els homes constitueixen més del 70% de l’alumnat. Disminuir les diferències entre carreres feminitzades i masculinitzades és una assignatura pendent.

Els rendiments acadèmics de les dones són clarament superiors als dels homes. Sis de cada deu estudiants (un 61%) que assoleixen el títol superior són dones. En doctorat hi ha un empat tècnic: el curs passat, a Catalunya, el 49% dels nous doctors van ser dones.

Les causes més importants que expliquen la incorporació vertiginosa de la dona a les aules universitàries han estat els profunds canvis de la societat en els últims quaranta anys. L’extensió de les classes mitjanes, que identifiquen el fet d’estudiar a la universitat com un mitjà de millora social, ha provocat una afluència massiva d’estudiants. Actualment set de cada deu alumnes procedeixen de famílies en les quals els pares no tenen estudis superiors.

Inicialment l’accés massiu a la facultat va ser protagonitzat pels homes però, a partir de la dècada dels vuitanta, les famílies van enviar, en igualtat de condicions, les filles.

Hi ha també un component ideològic que considera l’educació com una via d’emancipació de la dona. Aquesta idea, defensada des de fa dècades pel moviment feminista, ha agafat en el conscient i el subconscient de les noves generacions. Aquest factor podria explicar, també en bona part, l’èxit femení per sobre del masculí en els resultats acadèmics. S’han de considerar també factors demogràfics, d’estructura del mercat de treball i de maduresa democràtica de la nostra societat.

Però la normalitat no s’ha assolit plenament si considerem les diferents proporcions d’homes i dones en els càrrecs acadèmics i en els nivells alts del professorat: el 80% dels catedràtics són homes, i menys del 40% de dones són professorat estable. Aquesta circumstància es deu al lent procés de relleu dels llocs docents. La diferència a favor dels homes, com assenyala la directora de l’Observatori de la Igualtat de la Universitat Rovira i Virgili, Inma Pastor, no està sustentada en una discriminació clara i directa “sinó en mecanismes subtils i poc explícits”. Poder igualar aquestes proporcions en el càrrecs acadèmics i en el professorat és un dels últims passos que queden per poder afirmar que hem assolit la normalitat.

Si l’actiu més valuós d’una societat és el coneixement, factor que explica el grau de desenvolupament social i econòmic, l’accés de la dona als estudis superiors ha constituït un pas destacat en aquesta direcció . Si valorem la qualitat democràtica en termes d’igualtat d’expectatives socials i professionals, la presència de la dona a la universitat, iniciada per aquelles desenes de dones que lluitaven pel dret a aprendre, és un avenç decisiu que ja és totalment irreversible.

Alumnes i professores

En carreres com Infermeria i Magisteri el nombre de dones supera el 90%; en enginyeries no arriba al 20%.

LA CLAU Esther Giménez-Salinas E. GIMÉNEZ-SALINAS, catedràtica en Dret Penal i Criminologia ESADE-URL – LA VANGUARDIA.

Amitjans del segle XIX Concepción Arenal assistia a classes de la facultat de Dret disfressada d’home, amb l’oposició de la seva mare i la complicitat d’un lletrat que després es convertiria en el seu marit. Avui diríem que les poques dones universitàries ho eren des de la “clandestinitat”. De 9 alumnes a començaments del segle XX, es va passar a 2.558 el 1936. Fins al 1945, el total d’estudiants no va superar els 32.500, dels quals només 5.000 eren dones, això és, un 13%. El 1960 suposen ja un 19% i als setanta passen a un 30%. Finalment, el 1990 assoleixen el 50% i en l’actualitat superen els homes amb un 56% d’alumnes matriculades. Un recorregut impressionant si tenim en compte que només han transcorregut cent anys des que legalment es van poder matricular. Però les universitats existeixen des de fa vuit segles, són, doncs, molts anys de desavantatge respecte a l’educació i la cultura que han rebut els homes.

En algunes carreres com Infermeria, Magisteri i Treball Social, el nombre de dones supera el 90% de l’alumnat; tanmateix, en l’àmbit de les enginyeries no arriba al 20%. Medicina és un cas molt especial, amb gairebé un 75% de dones i una nota de tall molt alta, només hi accedeixen els millors expedients, majoritàriament de dones.

Les dones completen millor els estudis que els homes, els acaben un 60% davant del 40% dels homes. En la lectura de tesi s’igualen i a partir d’aquí es produeix l’anomenat efecte tisora: en aquest punt la distribució entre professors titulars ja és d’un 37% de dones enfront d’un 63% d’homes i el percentatge de catedràtiques tan sols arriba a un 19%. Finalment, el 92% dels rectors són homes davant un escàs 8% de dones.

Davant d’aquestes xifres resulta difícil trobar explicacions que no caiguin en tòpics. El tema de la conciliació hi influeix però no és l’únic. El ple creixement professional se situa entre els trenta i quaranta anys, edat que coincideix en les dones amb la maternitat. Però no és tant la dificultat de treballar, sinó de fer una carrera professional. La investigació, la competitivitat o els horaris provoquen que moltes dones abandonin, no una feina, sinó una carrera professional, perquè no compensen tantes renúncies. I així es va obrint una bretxa, un discurs, una ideologia que tendeix a fer tornar les dones a l’esfera privada. Aquesta realitat suposa no només una gran pèrdua econòmica pel talent desaprofitat, sinó un greu risc per al model de societat que volem construir, no fos cas que haguem de recuperar aquell vell refrany: la dona, per filar i no per estudiar.

Llegir noticia a: Dona i universitària (pdf)

Barcelona estrena super-ordinador: ja està a punt el Mare Nostrum 3

La màquina, que s’estrenarà al novembre, serà dotze vegades més potent que la predecessora.
SERÀ A LA UPC El Mare Nostrum 3 s’instal·larà, com els anteriors, vora el rectorat de la UPC.
PRESSUPOST Incorporar el nou superordinador requereix una inversió de 22,7 milions.
PREDECESSOR OBSOLET El Mare Nostrum 2 havia caigut del lloc 5 al 465 en el rànquing de superordinadors.
QUATRE ANYS DE RETARD La màquina que ha funcionat fins ara s’hauria hagut de canviar l’any 2008.

Per a què serveix el Mare Nostrum

Els superordinadors del Barcelona Supercomputing Center-Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS) han estat essencials per desenvolupar importants projectes d’investigació tant públics com privats. Alguns dels més emblemàtics són:

METEOROLOGIA I CLIMA

El departament de ciències de la Terra del BSCCNS utilitza la supercomputació per millorar la predicció meteorològica, els estudis de qualitat de l’aire i les investigacions sobre el clima.

COS HUMÀ

El departament de ciències de la vida pot estudiar, gràcies als superordinadors Mare Nostrum, com actuen les proteïnes a l’interior de les cèl·lules de l’organisme, així com desenvolupar projectes de genòmica.

ENERGIA EÒLICA

El BSC i la companyia Iberdrola mantenen una col·laboració científica per millorar el disseny dels molins de vent a partir de simulacions informàtiques de la interacció entre els fluxos d’aire i les turbines

PETROLI

Repsol i el BSC han creat un centre de recerca conjunt per utilitzar la supercomputació amb l’objectiu de millorar la detecció de dipòsits d’hidrocarburs i la seva explotació

SUPERCOMPUTACIÓ

Algunes de les companyies líders en el sector dels superordinadors, com IBM, Intel i Nvidia, tenen acords de col·laboració estable amb el BSC per millorar els seus productes.

INFORMÀTICA PERSONAL

Microsoft i el BSC han creat un centre d’investigació conjunt per millorar la computació en ordinadors personals i dispositius mòbils.

Noticia de LA VANGUARDIA – JOSEP CORBELLA.

El superordinador Mare Nostrum 2, el més potent d’Espanya, que durant els últims sis anys ha donat servei a la comunitat científica i a més de cent empreses encapçalades pels sectors de l’energia i la informàtica, ha mort.

En el seu lloc, s’instal·larà el Mare Nostrum 3, que ha de començar a computar al novembre i que serà unes dotze vegades més potent. El nou superordinador, en el qual s’invertiran 22,7 milions d’euros, donarà a Espanya una potència de càlcul competitiva per tornar a situar-se en els primers llocs mundials en supercomputació.

Encara que el Mare Nostrum 2 era el cinquè superordinador més potent del món quan va entrar en servei el 2006, en aquests sis anys havia caigut a la posició número 465 del rànquing. L’estratègia inicial del Barcelona Supercomputing Center-Centre Nacional de Supercomputació (BSC-CNS), la institució que gestiona els Mare Nostrum, preveia renovar els superordinadors cada dos anys per mantenir-se en primera línia, però les incoherències de la política científica espanyola i la crisi econòmica han acabat retardant quatre anys la construcció del nou superordinador.

El Mare Nostrum 3 estarà ubicat, igual com els seus predecessors, a la capella de Torre Girona, al costat de l’edifici del rectorat de la Universitat Politècnica (UPC). Això ha obligat a desmuntar el Mare Nostrum 2 per poder instal·lar la nova màquina al mateix espai de 120 metres quadrats, cosa que ha deixat durant unes setmanes sense servei els usuaris del superordinador.

Els mòduls del Mare Nostrum 2, que encara són útils, es repartiran entre els nodes de la xarxa de supercomputació espanyola, distribuïda entre diferents ciutats.

El Mare Nostrum 3 l’està construint, també com els seus predecessors, l’empresa IBM, amb la qual l’equip de supercomputació de la UPC desenvolupa projectes d’investigació conjunts des del 1996. Això no obstant, els processadors, en aquesta ocasió, no seran d’IBM, sinó d’Intel –concretament s’utilitzaran els xips Sandy Bridge–. El Mare Nostrum 3 tindrà a més una eficiència energètica més gran que la màquina anterior, de manera que consumirà un 44% més d’energia per a una potència de càlcul dotze vegades més alta.

Fonts relacionades amb el projecte recalquen que el nou superordinador ha de servir tant per crear riquesa com per millorar la vida dels ciutadans. Com a exemple de creació de riquesa a partir de la supercomputació, destaca la investigació finançada per Repsol per augmentar la probabilitat de trobar jaciments petrolífers en realitzar prospeccions. Cada prospecció té un cost d’uns 100 milions d’euros i una probabilitat d’encert d’aproximadament una entre sis. Els càlculs realitzats amb el Mare Nostrum 2 han permès elevar gairebé un 25% la possibilitat de trobar petroli en cada intent –que ara se situa al voltant d’una entre cinc–. En els propers anys, la potència del Mare Nostrum 3 hauria de permetre perfeccionar els algoritmes per augmentar encara més la probabilitat d’èxit.

En conjunt, per cada euro que el BSC-CNS rep d’inversió, genera cinc euros addicionals. Segons aquesta proporció, la inversió que s’ha fet en el Mare Nostrum 3 podria generar un retorn de l’ordre de 100 milions d’euros.

Com a exemple d’investigació orientada a millorar la vida dels ciutadans, però no directament a crear riquesa, destaca la seqüenciació del genoma de les cèl·lules de la leucèmia. És un projecte liderat per científics espanyols, destinat a millorar el tractament de les leucèmies i en el qual gran part de la computació s’ha realitzat al Mare Nostrum 2.

De tota manera, no són aquestes les úniques raons que han portat a finançar ara la construcció del Mare Nostrum 3. També ha estat determinant la participació d’Espanya a la xarxa europea de supercomputació Prace, a la qual es va comprometre Cristina Garmendia quan era ministra de Ciència i Innovació el 2010. Prace és una iniciativa impulsada des

de la Comissió Europea per pal·liar el retard en supercomputació respecte als Estats Units, ja que suposa un hàndicap per al desenvolupament científic i tecnològic d’Europa. Si Espanya hagués incomplert el compromís de construir un dels nodes principals de Prace, hauria hagut de compensar els països socis de la xarxa europea.

El que ha permès desbloquejar el finançament per al Mare Nostrum 3 ha estat un acord concret entre el Govern central i la Generalitat sobre la disposició addicional tercera de l’Estatut, que estableix les inversions que l’Estat ha de fer en infraestructures a Catalunya. Segons dades facilitades per la Secretaria d’Universitats i Recerca de la Generalitat, l’Estat aportarà deu milions d’euros corresponents a la disposició addicional tercera de l’any 2010, que representen un 44% de la inversió necessària per incorporar el Mare Nostrum 3. Uns altres 6,2 milions (27% de la inversió) procediran de fons europeus Feder, previstos per estimular el desenvolupament econòmic de regions europees. Un milió més (4,4%) vindrà de fons tecnològics europeus. I serà el mateix BSC-CNS qui aporti els 5,5 milions restants (24,2%) a partir dels seus propis recursos.

El Mare Nostrum 3 entrarà en servei en dues fases. La primera ha d’arrencar el novembre amb una potència de càlcul inicial de 700 teraflops (o 700 bilions d’operacions per segon). Aquesta potència és més de set vegades superior als 94 teraflops del seu antecessor. La segona fase es retardarà fins al gener, quan la màquina superarà els 1.000 teraflops (o un petaflop, unitat equivalent a mil bilions d’operacions per segon).

El nou superordinador no se situarà entre els cinc més potents del món com va fer el Mare Nostrum 2 quan va entrar en servei el 2006. El més probable és que se situï entre els llocs 30 i 40 a la llista Top 500 dels superordinadors més potents. Fonts relacionades amb el projecte indiquen que no s’ha volgut fer una màquina per quedar bé en el rànquing, sinó una màquina útil per als investigadors, per la qual cosa s’ha sacrificat velocitat punta a canvi d’una arquitectura de computació més útil.

Alemanya també s’encalla amb les TIC a l’escola, com Catalunya

ARA – ISAAC LLUCH – BERLÍN – Retard digital a les aules (pdf)

La responsabilitat sobre el sistema educatiu a Alemanya està dividida entre l’estat federal i els lands. Aquests tenen dret a legislar i administrar gairebé tot el que afecta el sector escolar, així que la digitalització a les aules pot variar molt d’un punt a l’altre de la geografia alemanya. No hi ha una reglamentació general sobre com portar les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC) a l’aula, per bé que una comissió parlamentària del Bundestag va proposar a principis d’any que l’estat proveeixi cada escolar d’un ordinador portàtil o una tablet .

Els lands i els municipis han d’aconseguir plegats aquest objectiu, però sovint la falta de diners fa fracassar el pla. La gestió dels mitjans digitals a les aules es deixa fins ara en mans de cada escola i, fins i tot, sovint en mans de cada professor. Només en alguns lands és obligatòria la pedagogia de mitjans en la formació de docents, i en els currículums escolars tampoc està estipulat l’ús d’ordinadors.

Es calcula que a les escoles alemanyes hi ha més de 80.000 pissarres electròniques, una xifra que per als comercials del sector indica que la introducció de les TIC a la classe està a anys llum de la Gran Bretanya. El 80% de les aules britàniques estan equipades amb material interactiu, mentre que a Alemanya és l’11%, diu el proveïdor canadenc Smart Technologies. Es clar que hi ha col·legis alemanys -més enllà dels d’elit- que s’organitzen per impartir assignatures a través només d’ordinadors. Els alumnes de 12 anys han de pagar pels ordinadors 30 euros al mes, fins que se’l queden en propietat just quan fan els exàmens de selectivitat. Però la realitat general de les classes a Alemanya és una altra. En moltes escoles tot just hi ha una sala d’ordinadors comuna amb PCs poc moderns a disposició de diferents cursos.

L’ordinador no és, de moment, cap arma pedagògica meravellosa a Alemanya. Els experts en educació debaten encara sobre si la digitalització millora realment les classes. En tot cas, normalment la introducció de nous mitjans no depèn tant d’aspectes tècnics com de la formació i convenciment que en tingui el professor. Els que s’aboquen a la digitalització destaquen que és important que el docent mantingui el control electrònic de la classe: pot desconnectar internet perquè els alumnes no xategin, pot deixar en evidència qui hagi accedit al Facebook o a YouTube mostrant per la pantalla central de classe l’escriptori individual d’un alumne distret o pot analitzar quines pàgines visita l’estudiant a casa. Encara hi ha molt camí a estudiar.

48h Open House Barcelona – Festival d’arquitectura el 27 i 28 d’octubre de 2012

Veure el programa de l’Eixample

És la principal cita de la ciutat de Barcelona amb l’arquitectura, un cap de setmana al mes d’Octubre de portes obertes a més de 150 edificis de tot tipus, forma i mida. Una iniciativa de l’associació ArquitecturaReversible.

Open House‘ ofereix l’oportunitat d’experimentar l’arquitectura de forma excepcional i completament de franc. Les activitats de l’Open House conviden a tothom a explorar i entendre el valor d’un espai ben construït i dissenyat. Aquest esdeveniment, va començar a London l’any 1992, i des de a les hores ‘Open House’ s’està introduint arreu del món: New York, Dublin, Galway, Tel Aviv i ara Barcelona.

48H OPEN HOUSE BCN, un projecte obert a tothom i sense ànim de lucre que va començar a Barcelona l’any 2010. Una iniciativa transversal, adreçada especialment als barcelonins, que implica la participació de diferents agents socials, tècnics i artístics per “obrir la bona arquitectura a la ciutat”. L’Objectiu és fer-los viure l’arquitectura i la ciutat, donant-los l’oportunitat de remirar-la.

Els arquitectes que han dissenyat l’obra, els usuaris, o els encarregats de la planificació d’una zona de la ciutat són els mediadors que els ajuden a fer entendre què és l’arquitectura, suggerint-los itineraris, i proposant-los activitats i conferències completament gratuïtes.

25.000 vistes el primer any i 35.000 el segon any, demostren un nivell d’interès en creixement per l’arquitectura i l’urbanisme dels nostres ciutadans. Ha estat una iniciativa valorada i participada per diferents sectors: 600 persones voluntàries, 22 entitats col·laboradores, i més de 100 propietaris públics i privats. La implicació de més de 100 arquitectes ha estat fonamental per aconseguir un intercanvi cultural entre visitants, usuaris i autors.

Retard digital a les aules

ENSENYAMENT – El món acadèmic insta a revisar currículums i canviar la manera d’examinar en l’era digital.

Amb les tecnologies integrades a la vida diària, els experts denuncien que l’escola és encara una “illa” al marge. Reclamen una revisió dels currículums i els mètodes d’avaluació per adaptar-los a l’era digital.

ARA – SÒNIA SÁNCHEZ  – Retard digital a les aules (pdf)

A finals del segle XX ens sabíem de memòria els números de telèfon dels familiars i amics més pròxims. Avui la majoria de gent només és capaç de recordar-ne un o dos, però ni tan sols aquests cal tenir-los al cap, perquè només són a un toc de pantalla al mòbil. L’ordinador, la tauleta o el mòbil s’han convertit en eines fonamentals del nostre dia a dia, tant personal com laboral. Sempre a l’abast per compartir-hi o consultar-hi informació abans de prendre cap decisió. Per què encara obliguem els nens, doncs, a respondre a preguntes amb l’única ajuda d’un paper i un bolígraf?

“El que va ser la calculadora fa 40 anys és avui internet”, resumeix el director del grup didàctica innovació i multimèdia (DIM) de la Facultat d’Educació de la UAB, Pere Marqués, i recorda que fins fa uns anys encara es feia aprendre els alumnes a fer arrels quadrades i se’ls prohibia fer servir la calculadora als exàmens. Ara això passa amb internet. Per Marquès, els alumnes del futur “deixaran de memoritzar tot el que no els cal perquè ja és a internet” i alliberaran espai a la seva memòria per aprendre altres coses més útils en la societat del coneixement.

“Tots som ja una mica ziborgs , portem una memòria externa al dispositiu que tenim a la butxaca”, coincideix el professor de psicologia de l’educació de la UAB Carles Monereo, que moderarà una de les taules de debat a la pròxima jornada del Consell Escolar de Catalunya titulada L’impacte i la contribució de les tecnologies digitals en l’educació . Monereo aposta també perquè els currículums escolars “s’estructurin d’acord amb els problemes prototípics dels ciutadans” i que els continguts mínims exigibles deixin de banda “tot el que no serà útil als alumnes en la seva vida quotidiana”.

En la mateixa línia, el professor del departament de psicologia evolutiva i de l’educació a la UB César Coll reclama “revisar en profunditat el currículum” de l’ensenyament obligatori, “no per afegir-hi més hores d’ús de les tecnologies sinó per repensar totes les matèries en el marc d’una cultura digital”.

Una avaluació massa tradicional

El currículum, diuen els experts, hauria de promoure capacitats necessàries per a “un ciutadà del segle XXI”, com la recerca d’informació i la seva anàlisi crítica, el treball en equip, la resposta flexible a problemes complexos i la producció de coneixement. “No tinc cap dubte que les noves tecnologies poden millorar els resultats escolars”, sentencia Coll, i assenyala que, de fet, ja ho estan fent ara. “L’avaluació posa a prova el que l’alumne ha après dins i fora de l’escola. I els nens que tenen accés a aquestes eines a casa amb una orientació correcta dels pares tenen més bons resultats que els que no ho tenen”, explica el professor.

Els tres experts coincideixen, però, que els mètodes d’avaluació encara són massa tradicionals per poder constatar aquesta millora dels alumnes, que ha de ser competencial i no memorística. “No es tracta de traslladar els qüestionaris de paper a l’ordinador”, adverteix Marquès, sinó d’integrar les eines tecnològiques en la manera d’examinar. Monereo també és molt partidari d’aquest canvi, sobretot en les proves de selectivitat, en què caldria -diu- “introduir les tecnologies com a eines per resoldre problemes”. “Ja no viatgem com abans ni ens relacionem com abans: les tecnologies han transformat la nostra vida, però encara avui s’obliga els nens a deixar-les a la porta de l’escola”, reflexiona Coll. També, segons Monereo, fets com la prohibició dels mòbils a classe en alguns centres alerten del “perill” que l’escola esdevingui una “illa” enmig del mar digital.

Coll no creu que sigui un problema de recursos, tot i que demana “un esforç” a l’administració en aquest sentit, perquè “la connexió a internet no és encara tan bona com hauria de ser” a les escoles catalanes. Però a més dels equipaments, cal treballar encara en la “formació del professorat” per a aquesta nova educació en l’era digital, apunta.

Formació del professorat

Aquest és un altre punt d’acord dels estudiosos: la necessitat de formar el professorat perquè “deixi d’entendre l’ensenyament com una transmissió d’informació” i es prepari per “donar eines als alumnes perquè treguin tot el suc d’aquesta informació, els sigui funcional i la sàpiguen utilitzar per construir alguna cosa nova”, resumeix Monereo. De fet, tot i ser “nadius digitals”, els alumnes d’avui no poden aprendre sols les possibilitats i els riscos que obren les tecnologies de la informació i la comunicació. Cal que els professors els ensenyin els criteris correctes per buscar i tractar la informació i a navegar de manera segura pel ciberespai. Marquès conclou: “Hi ha molta por, com passava abans amb l’educació sexual; mestres i pares pensen que els nens ja ho aprendran per ells mateixos perquè són nadius digitals. És un error, perquè ells sols sovint ho aprenen malament, com passa amb l’educació sexual”.

El mite de la decadència masculina

DIFERÈNCIES DE GÈNERE

Als Estats Units, tot i els avenços dels últims 50 anys, encara avui el sou i les oportunitats professionals de les dones és menor als dels homes tot i les teories sobre la dona triomfadora i l’home en retirada de diversos estudis.

STEPHANIE COONTZ  – THE NEW YORK TIMES – Publicat a ARA
El mite de la decadència masculina (pdf)

eu una ullada als títols i subtítols dels llibres publicats recentment i hi llegireu que les dones s’han convertit en el sexe ric ( The richer sex ), que l’auge de les dones ha convertit els homes en nens ( The rise of women has turned men into boy s) i, fins i tot, que podem estar assistint a la fi dels homes ( The end of men ). Alguns dels autors d’aquests llibres postulen que estem a punt de veure una “nova majoria de dones que porten el plat a taula”, en què les mullers de classe mitjana són les que porten els pantalons enfront dels marits, mentre que els homes solters desmoralitzats es refugien en l’adolescència perpètua.

Com pot ser, doncs, que els homes encara controlin els sectors econòmics més importants, especialment la tecnologia, siguin majoria a les llistes dels nord-americans més rics i continuïn tenint salaris més alts que les dones amb una formació semblant? I per què hi ha només un 17% d’escons del Congrés dels Estats Units ocupats per dones? Aquests llibres i l’ansietat cultural que representen reflecteixen, tot i que de manera exagerada, una transformació en la distribució del poder dels últims 50 anys. La reducció de les prerrogatives masculines i l’expansió dels drets jurídics i econòmics de les dones han transformat la vida als Estats Units, però estan lluny d’haver engendrat un matriarcat. De fet, en molts àmbits el progrés de les dones s’ha estancat durant els últims 15 anys.

Comencem aclarint quin és “el sexe ric”. Els salaris reals de les dones augmenten des de fa dècades, mentre que els de la majoria d’homes s’han estancat o s’han reduït. Això no obstant, els salaris de les dones partien de molt més avall. Malgrat aquesta millora relativa, la retribució mitjana de les dones segueix sent menor que la dels homes i les dones segueixen tenint més probabilitats de ser pobres. Si bé ocupen el 40% de les feines de jornada completa en els càrrecs directius, els salaris mitjans de les directives són només un 73% dels dels directius homes. A més, tot i que el nombre de dones amb ingressos alts ha augmentat significativament durant els últims 50 anys als Estats Units, només el 4% dels consellers delegats de les 1.000 empreses més grans dels Estats Units, segons la revista Fortune, són dones.

Durant els 70 i els 80 es va reduir de manera espectacular la segregació per gèneres a la feina, en particular en les professions de classe mitjana. Tanmateix, els sociòlegs David Cotter, Joan Hermsen i Reeve Vanneman informen que el progrés es va alentir durant els 90 i que, des del 2000, s’ha aturat. Per exemple, el percentatge d’enginyeres electròniques es va doblar cada dècada des dels 60 i durant els 70 i els 80, però, en les dues dècades que van des dels 90 fins a l’actualitat, ha augmentat només un punt percentual, cosa que suposa que tan sols un 10% dels enginyers electrònics són dones.

Entre els treballadors d’entre 22 i 30 anys que no s’han casat mai, no tenen fills i tenen el mateix nivell educatiu de les àrees metropolitanes, els homes estan més ben pagats que les dones en totes les categories, segons una anàlisi de les dades del cens que presentarà aviat Philip Cohen, sociòleg de la Universitat de Maryland.

En els matrimonis en què tots dos cònjuges treballen, les dones percebien de mitjana un 38,5% dels ingressos de la família el 2010. Això no obstant, si tenim en compte tots els matrimonis, no només aquells en què tots dos cònjuges tenen ingressos, la dona aporta la meitat o més dels ingressos totals de la família només en un 20% de tots els matrimonis, segons Cohen, i en un 35% dels matrimonis la dona aporta menys d’un 10%.

Un cop tenen fills, les dones solen quedar més enrere respecte als seus marits. Un cop més, aquest fenomen reflecteix prejudicis contra les dones treballadores. Fa uns anys, uns investigadors de la Universitat de Cornell van redactar currículums falsos, idèntics en tots els sentits, excepte en el fet de tenir o no fills i van demanar a universitaris que avaluessin la idoneïtat dels candidats per obtenir una feina o un ascens. Va resultar que les mares tenien moltes menys probabilitats de ser contractades.

Si es pot afirmar que s’ha exagerat l’ascens de les dones, es pot afirmar el mateix sobre la decadència dels homes. La irresponsabilitat i el mal comportament dels homes és un tema recurrent de la cultura popular dels nostres temps. Tanmateix, sempre hi ha hagut un subgrup d’homes que es comporten de manera cruel, coercitiva o explotadora. El que ha canviat és que, actualment, els homes que actuen així ho tenen més difícil per mantenir aquests comportaments en relacions a llarg termini. Les dones ja no se senten obligades a aguantar-los i l’ordenament jurídic ja no els consenteix. Així, molts homes que haurien estat marits indesitjables que es comporten de manera censurable de portes endins, ara són solters indesitjables que proclamen les seves malifetes a YouTube. Potser la seva grolleria resulta patètica, però és molt menys destructiva que les iniquitats masculines d’altres temps.

De fet, la majoria d’homes es comporten millor que mai. Des del 1993 s’han reduït a la meitat els índexs de violència de gènere, mentre que les violacions i els abusos sexuals a les dones han caigut un 70% en el mateix període. Durant les últimes dècades els marits han duplicat la seva aportació a les feines domèstiques i han triplicat la seva aportació a la cura dels fills. Un impediment a seguir progressant per a molts homes és el mateix que durant molt de temps ha llastat el progrés de les dones: invertir massa esforços en la seva identitat de gènere en lloc de fer-ho en la seva personalitat individual. Els homes topen actualment amb una sèrie de límits que s’assemblen sorprenentment als que la feminista Betty Friedan va proposar de combatre el 1963, quan va identificar una “mística de la feminitat” que restringia l’autoimatge de les dones i les seves opcions.

La mística de la masculinitat està institucionalitzada en les estructures laborals, segons tres nous estudis que es presentaran aviat al Journal of Social Issues. De la mateixa manera que se solen penalitzar les dones que mostren ambicions o comportaments masculins a la feina, els homes que adopten comportaments tradicionalment femenins, com donar prioritat als compromisos familiars, també en pateixen les conseqüències. Així, els que participen activament en la cura dels fills i les feines de la llar tenen més probabilitats de ser víctimes d’assetjament a la feina. Els homes que sol·liciten una baixa per motius familiars tendeixen a ser vistos com a dèbils o poc competitius i s’enfronten a un risc més gran que se’ls rebaixi de categoria a la feina o que se’ls acomiadi.

Ara els homes s’han d’alliberar de la pressió que els empeny a demostrar la seva masculinitat. Al contrari del que auguraven alguns entesos, l’ascens de les dones no presagia la fi dels homes: ofereix a tots dos sexes un nou principi.

Ciència per a la prosperitat de la UE

CARTA OBERTA DE 42 PREMIS NOBEL I CINC MEDALLES FIELDS

En vigílies de la reunió en què es discutirà el pressupost de la UE per 2014-2020, reputats científics demanen als caps d’Estat i de Govern un suport decidit a la ciència. Transformar el coneixement en innovació, diuen, és l’única manera de dotar Europa d’avantatge competitiu

The letter of the Nobel Prize and Fields Medal winners in english 

Pot afegir-se a la carta 

Font EL PAIS

Als caps d’Estat o de Govern dels països de la UE, als presidents de les institucions de la UE:

Sovint es diu que tota crisi també presenta una oportunitat. La crisi actual ens obliga a prendre decisions, i una d’elles es refereix a la ciència i el seu suport. Allà per l’any 2000, vostès i els seus predecessors van acordar l’objectiu de convertir l’àrea “basada en el coneixement més dinàmica del món l’any 2010”. La intenció era ambiciosa i noble, però l’objectiu ha quedat molt lluny.

La ciència pot ajudar-nos a trobar respostes a molts dels problemes urgents als quals ens enfrontem: noves formes d’aprofitar l’energia, noves formes de producció i nous productes, nous marcs per entendre com funcionen les societats i com podríem millorar la seva organització.

Estem just al començament d’una nova i revolucionària comprensió de com funcionen els nostres cossos amb conseqüències incalculables per a la nostra salut i longevitat futures.

Europa no es pot permetre perdre els seus millors investigadors

Europa està a l’avantguarda de la ciència en moltes àrees. La transformació d’aquest coneixement en la innovació de nous productes, serveis i indústries és l’única manera de dotar Europa d’un avantatge competitiu en el canviant panorama mundial i assegurar a llarg termini la prosperitat futura d’Europa.

El coneixement no coneix fronteres. El mercat global de talent excel·lent és altament competitiu. Europa no pot permetre perdre els seus millors investigadors, i es beneficiaria fortament de l’atracció de talent estranger.

La reducció dels fons disponibles per a la investigació d’excel·lència es tradueix en un menor nombre d’investigadors que arriben aquesta condició. En cas d’una severa reducció en el pressupost comunitari de recerca i innovació correm el risc de perdre una generació de científics de talent, just quan Europa més els necessita.

En aquest sentit, el Consell Europeu de Recerca (ERC) ha aconseguit un reconeixement mundial en un temps extraordinàriament curt. L’ERC finança els millors investigadors on es trobin a Europa, independentment de la seva nacionalitat: investigadors excel·lents amb projectes excel·lents. L’ERC complementa el finançament nacional de la investigació fonamental, afegint un valor addicional a l’excel·lència.

El finançament de la recerca a nivell de la UE catalitza un millor ús dels recursos disponibles i ajuda a que els pressupostos nacionals siguin més eficients i eficaços. Aquests recursos de la UE són extremadament valuosos ja que han demostrat la seva capacitat d’aconseguir beneficis essencials per a la ciència europea, així com beneficis creixents a la societat i un augment de la competitivitat internacional.

És fonamental que seguim donant suport, i més important encara, inspirant l’extraordinària riquesa del potencial de recerca i innovació que existeix a tot Europa. Estem convençuts que la nova generació d’investigadors també farà sentir la seva veu i hauran d’escoltar el que han de dir.

La pregunta que volem plantejar, a vostès, caps d’Estat o de Govern i presidents reunits a Brussel·les els dies 22-23 de novembre per discutir el pressupost de la UE per al període 2014-2020, és simple: quan s’anunciï l’acord per el futur pressupost d’Europa, quin serà el paper de la ciència en el futur d’Europa?

Signat per 42 premis Nobel i guardonats amb la medalla Fields: Sidney Altman, Werner Arber, Robert J. Aumann, Françoise Barré-Sinoussi, Günter Blobel, Mario Capecchi, Aaron Ciechanover, Claude Cohen-Tannoudji, Johann Deisenhofer, Richard R.Ernst, Gerhart Ertl, Martin Evans, Albert Fert, Andre Geim, Serge Haroche, Avram Hershko, Jules A. Hoffmann, Roald Hoffmann, Robert Huber, Tim Hunt, Eric R. Kandel, Klaus von Klitzing, Harold Kroto, Finn Kydland, Jean-Marie Lehn, Eric S. Maskin, Dóna-li T..Mortensen, Erwin Neher, Konstantin Novoselov, Paul Nurse, Christiane Nüsslein-Nolhard, Venkatraman Ramakrishnan, Richard J. Roberts, Heinrich Rohrer, Bert Sakmann, Bengt I.Samuelsson, John I. Sulston, Jack W. Szostak, John I. Walker, Ada E. Yonath, Rolf Zinkernagel, Harald Zur Hausen, Pierre Deligne, Timothy Gowers, Maxim Kontsevich, Stanislav Smirnov, Cedric Villani.

Sense paritat, visibles als mitjans?

OBSERVATORI DE LES DONES ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ.

Normalment fem descansar sobre els mitjans de comunicació els comentaris crítics d’aquesta secció de l’Observatori, però aquest cop, volem fer palès que si bé els mitjans tenen molta responsabilitat respecte a la invisibilitat del quefer de les dones per una manifesta falta d’atenció cap a tot allò que no està en la norma androcèntrica, també és veritat, i més preocupant si es vol, que de vegades és la pròpia societat quan s’expressa públicament, qui demostra una altíssima falta de sensibilitat.

Aquestes dues imatges, reflecteixen desacomplexadament el que els seus protagonistes defensen: que en els espais on es prenen decisions considerades transcendents per a la economia, amb fortes influències, per cert, sobre la vida quotidiana de dones i homes, no hi tenen lloc els saber i parers femenins. Així ens va.

Imatges:
– FMI Tòquio 2012
– Reunió del grup “Puente Aereo”

Els nadons aprenen i pensen com els científics

Els nadons són com els científics. I encara que pugui semblar estrany, una investigació de la Universitat de Califòrnia a Berkeley així ho posa de manifest. L’origen d’aquesta relació és que els nadons fan servir un sistema d’aprenentatge basat en proves i experiments i en els resultats que s’aconsegueixen a cada un d’ells. Una capacitat que els científics advoquen per potenciar en lloc de donar-li instruccions directes al nen perquè aprengui.

EVA SERENO – REDACCIÓN APRENDEMAS

Tot i que la ciència és considerada per moltes persones com difícil, la veritat és que l’ésser humà té més vinculació amb ella del que inicialment es pensa. I és que segons un estudi de la Universitat de Califòrnia a Berkeley, els nadons en néixer aprenen i pensen com un científic, ja que el sistema d’aprenentatge que empren és racional acord amb les proves d’hipòtesis, l’anàlisi de les estadístiques i la realització d’experiments tal com fan els científics.

L’estudi, que s’ha publicat recentment a la revista Science, reflecteix que els científics en aquesta investigació van comprovar que els nens, durant els seus jocs i interaccions amb l’entorn, aprenen i realitzen els experiments i altres accions de la mateixa manera que els científics, segons explica Alison Gopnik, professor de Psicologia i professor associat de Filosofia a la Universitat de Berkeley.

Aquesta troballa ha estat possible gràcies a nous mètodes d’investigació i de models matemàtics que han permès que es puguin caracteritzar de forma més precisa els mecanismes d’aprenentatge dels nens.

I per comprovar el mètode d’aprenentatge, els investigadors van emprar un model de dades, un patró de probabilitats i estadístiques sobre el món i observar el que feien els nens a través de diferents experiments amb màquines amb capacitat d’il·luminar o de reproduir música que havien de manejar.

En aquests experiments es va constatar que els nens, igual que fan els científics, van provar hipòtesis sobre les màquines i van determinar el que era més probable. Un sistema del qual els investigadors consideren que és més eficaç per aprendre que donar-li al nen instruccions directes.

Els investigadors assenyalen que cada un dels dies de joc dels nens són una mena d’experiment, d’experimentar amb el món, d’obtenir dades de la manera que ho fan els científics i d’utilitzar per arribar a conclusions noves.

Davant aquests resultats, els investigadors han explicat que per animar els nens a que aprenguin se’ls ha de posar en un lloc segur i amb un entorn ric en què puguin desenvolupar les capacitats naturals per explorar i per fer proves en lloc de donar-los indicacions directes o proporcionar materials que serien equivalents als de les escoles i als trams educatius corresponents.

%d bloggers like this: