Contra l’estafa científica


ALGUNS FRAUS CIENTÍFICS SONATS

Sobre els efectes del vi
Dipak Das, investigador de la Universitat de Connecticut, va publicar 145 articles científics sobre els beneficis per al cor d’un component del vi negre, el resveratrol. Els resultats que aportava eren falsos. Das no ha estat expulsat de la universitat, però sí que ha passat per una inspecció de l’oficina del seu govern que investiga la integritat científica.

Vacunes i autisme
El responsable que aparegués la idea que les vacunes poden causar autisme és l’investigador Andrew Wakefield, metge al Royal Free Hospital de Londres. El 1998 va publicar un estudi que relacionava la vacuna triple vírica (per al xarampió, les galteres i la rubèola) amb l’autisme. Es van fer molts estudis posteriors i no s’hi va trobar cap correlació. Una revisió del seu treball va acabar demostrant errades metodològiques importants.

Caure de ben amunt
El científic sud-coreà Woo Suk Hwang va anunciar el 2004 que havia aconseguit clonar embrions humans. Els resultats de les seves recerques es van publicar a Science i la notícia va donar la volta al món. Va aconseguir fons del seu govern per crear un banc de cèl·lules mare. Però al cap de poc temps es va descobrir que tot era fals. L’ADN dels donants no coincidia amb el de les cèl·lules clonades.

Interessos polítics
Les dades científiques poden ser utilitzades per donar suport a creences. El cas Climate Gate ho demostra. Es van filtrar e-mails enviats a polítics de científics de la Universitat d’East Anglia que havien investigat sobre les causes humanes del canvi climàtic. Els negacionistes van intentar utilitzar-los per desprestigiar la seva feina, publicada a Nature. Però no van poder. Fins i tot la mateixa revista, que ha denunciat altres casos, va sortir en defensa de la validesa de les dades dels estudis.

La comunitat científica compta amb estrictes principis i mecanismes per evitar el frau. Tot i així, esporàdicament n’apareixen i són sonats. L’últim, en psicologia.

ARA – MÒNICA L. FERRADO – 16/09/2012 Contra l’estafa científica (pdf)

Un dels pitjor greuges que se li poden fer a un científic és qüestionar el seu rigor. És el pilar de la recerca, del mètode científic per arribar a resultats concloents. Tot i així, de científics que han presentat un estudi en què es detalla pas a pas una metodologia, però que s’han inventat les dades que hi surten, n’hi ha, encara que sigui minoritari. Les revistes científiques i els mateixos centres de recerca busquen mesures per evitar-ho. El govern del Estats Units compta amb una agència dedicada exclusivament a perseguir el frau científic.

La comunitat científica ho anomena males conductes , que poden ser més o menys greus. Des d’afegir o treure dades, amb la pura intenció d’arrodonir o perquè la balança es decanti cap a un cantó o un altre, fins al punt de copiar treballs d’altres col·legues sense citar-los o inventar-se absolutament les conclusions. En aquest últim cas, la paraula és contundent: frau .

Precisament, aquest estiu, un psicòleg, professor i investigador de la Universitat Erasmus de Rotterdam, Diederik Stapel, ha hagut de deixar la feina per haver falsificat resultats en estudis amb un important vessant aplicat i molt atractius per als mitjans, com ara la influència dels colors en els consumidors o el fet que menjar carn provoca egoisme. El cas va saltar l’any passat i, després d’una investigació, han arribat les conseqüències. En aquells moments, el científic participava en 30 articles científics en procés de revisió en diferents revistes científiques. Es va comprovar que 12 dels ja publicats eren falsos. Un d’ells, en una de les revistes de més impacte, Science , deia que les persones que duien una vida més desordenada tenien més tendència a menysprear els estrangers. La revista va donar a conèixer ràpidament l’engany i no ha parat fins que un comitè ha revisat la feina del psicòleg i ha donat a conèixer la magnitud del frau.

Controlar el frau científic

La via per la qual els científics donen a conèixer els resultats de la seva recerca i adquireixen prestigi és la seva publicació a les revistes científiques, com més prestigioses són (es mesura pel seu impacte) més reconeixement tindran després. Les revistes científiques, abans de decidir si publiquen o no els resultats de les recerques, fan una revisió en què intervenen altres científics reconeguts. És el que s’anomena revisió per parells. El seu article en què expliquen la recerca pot ser acceptat o rebutjat. I el que es juguen no és només el prestigi que els dóna aparèixer a Nature , Science , Cell o The Lancet(per citar-ne algunes). Publicar els dóna accés a més recursos per investigar. El renom els obre la porta a obtenir més beques i ajuts i a formar part de potents consorcis internacionals.

Però com pot un científic saltar-se els filtres del rigor? El primer tamisador s’hauria de situar als mateixos centres de recerca, des d’on poden tenir millor accés al material brut que es fa servir per arribar a conclusions, i a les societats científiques, que poden controlar si el científic està vinculat a alguna empresa amb interessos, segons especifica Alberto Ruano, investigador de la Universitat de Santiago de Compostel·la. Ruano, juntament amb Carlos Alvarez-Dardet, catedràtic de salut pública de la Universitat de València, ha treballat en un informe sobre el tema i ha ajudat a establir mecanismes que atorguin més transparència a la societat a la qual pertanyen, la Societat Espanyola de Salut Pública i Administració Sanitària (SESPAS). “La revisió per parells revisa la validesa de l’article, però poques revistes demanen que s’enviïn els qüestionaris o altres materials -imatges, dades informàtiques- amb els quals s’ha treballat”, explica Ruano.

Ambició i diners

Ruano també reflexiona sobre què fa que un investigador deixi de banda l’ètica científica, que hauria de ser la base del seu treball, que es pressuposa que es fa per arribar a la veritat. “L’explicació és l’ambició, voler millorar l’estatus, i també les pressions, ja que qui més publica obté més recursos, es valora així en moltes convocatòries”, explica Ruano. També s’han detectat casos de publicacions d’un mateix estudi en diverses revistes per fer créixer el currículum. “Els centres de recerca nord-americans han establert com supervisar i penalitzar aquestes pràctiques: amb l’Office for Research Integrity. Aquí s’hauria de fer”, explica Ruano. Algunes revistes científiques ja apliquen software per detectar si s’ha copiat, i si han publicat dades fraudulentes no dubten a dir-ho.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: