Una víctima de ‘bullying’ explica el seu patiment per ajudar altres joves

“Sóc l’objecte que algú es va oblidar”

PREMI UNIVERSITARI La Universitat de Girona premia la recerca de la Carla sobre l’assetjament EL BUCLE “Com més s’humilia una persona, més mal es deixa fer”

LA VANGUARDIA – CRISTINA SEN – 15/9/2012

LVG201209150281LC (pdf)

Carla Herrero és també Silay Alkma. Avui són la mateixa persona, una noia feliç de 17 anys. Però durant molts anys van ser dues. Carla, la nena, l’adolescent que va patir bullying durant vuit anys, i Silay, la nena, l’adolescent que escrivia amb metàfores sobre el dolor fosc. Fins que van veure d’on provenia el dolor, perquè no ho sabien.

“Em sentia inútil, creia que no era ningú, tenia angoixa, desesperança, depressió…, m’humiliaven psicològicament, també físicament, em van convertir en la seva diversió”. Ho explicava ahir la Carla, que, diu, ha perdonat i s’ha perdonat a si mateixa i que considera que haver patit és un do que ara té –juntament amb el de l’alegria– per poder entendre les persones. Va convertir la seva història en el treball de recerca de batxillerat i ha guanyat el premi Consell Social en temàtiques de joventut de la Universitat de Girona. Vol compartir la seva experiència i el que ha estudiat sobre el tema per ajudar els que es troben perduts.

El bullying va començar quan tenia vuit anys a l’escola de Tordera (Barcelona). Era una mica grassoneta, diu, i de seguida es va quedar sola, cada vegada més sola. Llavors es va anar tancant en si mateixa, no s’atrevia a parlar, ni a mirar els altres als ulls. Anar a escola era horrible, però mai no va dir res –els seus pares se’n van assabentar quan va publicar el treball i el vídeo que l’acompanya–. Ningú no se’n va adonar, cap professor, i ella va sentir –recorda– que no existia.

Pesava tant la solitud que als onze anys va fer tot el possible per integrar-se en un grup, i llavors va començar la persecució grupal contra ella, orquestrada per la líder i seguida a cegues per les altres. En aquesta etapa de pas de la infantesa i de l’adolescència, en què es pren consciència de la mateixa personalitat, la Carla assegura que no sabia qui era, ni què li agradava, ni què volia, però no sabia per què. “El grup inicia una pressió psicològica subtil que provoca una confusió en la víctima –escriu al seu treball–. Aquest és el primer pas que permetrà la inhabilitació del pensament propi de manera gradual. Després, amb comentaris sarcàstics, s’intenta situar aquesta persona en una posició d’inferioritat i seguidament la hi continuen sotmetent a maniobres hostils i degradants que la convertiran en un simple objecte fàcil de manipular”.

Les noies del grup quedaven, recorda, per orquestrar com humiliar-la. I la Carla vivia en un món cada vegada més negre. Li van posar tota mena d’etiquetes, es considerava una nul·litat escolar, una noia problemàtica…, i com més s’humilia una persona, diu, més mal es deixa infligir. I llavors es fan coses que no s’haurien de fer, com un crit de desesperació… Però ningú no escoltava.

Per això, per la Carla el més important és trencar el silenci en què un mateix s’ha envoltat i intenta fer-ho entendre al seu treball A la recerca de la pròpia identitat i especialment amb el vídeo El dolor silenciós. Trencar, sobretot, la por d’expressar-se i d’expressar que un, potser, és diferent dels altres.

La protagonista d’aquesta història va començar a veure a poc a poc que les coses no quadraven, que gaudia més parlant amb altres persones que amb les del seu grup, fins que un dia, quan s’acabava l’ensenyament secundari, algú li va preguntar què volia estudiar. La Carla ni s’ho havia plantejat, pensava que com que li deien que era inútil no podria fer el batxillerat, i li va cridar l’atenció no saber ni què volia, ni quines eren les seves habilitats. Va pensar que sí que podia estudiar, i va començar a obrir els ulls.

Amb el batxillerat va arribar un canvi de centre educatiu. Podia començar de nou, ningú no la coneixia. Va començar a parlar, la relació amb els companys va ser bona i es va adonar del que li havia passat, que ningú abans no li havia explicat què volia dir la paraula amistat. Pensava que al seu grup hi tenia les seves amigues.

“Sóc l’objecte que algú es va oblidar. Sóc el titella d’unes bruixes amargades”, ha escrit Silay al seu diari recordant els anys de bullying. El treball de l’institut li va servir per estudiar científicament l’assetjament escolar i avui Silay Alkma és el pseudònim literari de Carla Herrero, una persona que diu que se sent en pau i que vol enviar missatges positius, d’ànim i de superació, en els molts circuits en la xarxa que en parlen i en els quals expressen el seu dolor els adolescents. Fer-ho amb la seva experiència perso-

nal, propera i de noia jove, i no ex càtedra. El problema existeix però sembla, opina, que es deixa passar, i que hi ha pocs professors que es preocupen tot i que, recorda, pot acabar en suïcidi.

“El ‘ciberbullying’ és més fàcil d’aturar”

LA VANGUARDIA – Javier Urra, psicòleg – 15/9/2012

LVG201209150291LC (pdf)

El psicòleg i primer defensor del Menor de la Comunitat de Madrid, Javier Urra, nega que el bullying sigui un fenomen –“antic”, aclareix– en augment. Una altra cosa ben diferent, assenyala, és el ciberbullying (persecució a través de les xarxes socials). Però, com assenyala l’autor de Mi hijo y las nuevas tecnologías, la bona notícia és que la fustigació a la xarxa és molt més fàcil d’aturar, encara que per això cal que el menor ho expliqui als pares i que ells ho denunciïn.

Fa anys que parlem del bullying, de com prevenir-lo i aturar-lo. S’ha reduït?

En termes numèrics els percentatges actuals no han variat en excés, entre un 2% i un 3%, però el que sí que ha canviat és la implicació del professorat, la conscienciació social. I això sempre és positiu perquè permet prevenir i, en cas que passi, actuar.

I el ciberbullying?

És més complicat saber la seva implicació i segurament les xifres són més alts.

Què és més difícil de detectar, el bullying o el ciberbullying?

Són dos processos similars en el sentit que fan molt de mal a la víctima, però alhora diferents, ja que canvia el medi en el qual es produeix i la repercussió que té. Mentre que el bullying se circumscriu a l’escola i implica dos, quatre o sis nois, el ciberbullying es desenvolupa fora de les aules, per la qual cosa no hi ha agressió física. En els dos casos, la detecció depèn en gran mesura de la relació de la víctima amb els pares i els professors, que sigui capaç d’explicarho, fet que no sempre és fàcil perquè l’assetjat té por, vergonya, angoixa, es veu feble…

I més fàcil de combatre?

Sense cap dubte, el ciberbullying és més fàcil de combatre. Si un nen es veu assetjat a la xarxa, ho diu als pares i ells posen una denúncia. És qüestió d’hores que el perseguidor sigui detingut. Sempre deixen alguna empremta.

%d bloggers like this: