VERSIONANT la banalitat (Tendències – LA VANGUARDIA)

LVG201209010201LC (pdf)

L’alça del que és grotesc, la voracitat de les xarxes socials i les facilitats tècniques inciten la creativitat dels internautes en fotomuntatges sense orgull d’autor.

LA VANGUARDIA – María-Paz López – 1/9/2012.

Primera part: LVG201209010201LC (pdf) + segona part: LVG201209010211LC (pdf)

El deliri va ser gairebé instantani, i les xarxes socials van acollir la mar de contentes el frenesí creatiu. La matussera restauració d’un Ecce Homo del segle XIX en una església de Borja (Saragossa), perpetrada per una benintencionada octogenària amb pretensions artístiques, ha fet la volta al món i ha desencadenat una colossal reacció farsaire a la xarxa. Internautes espanyols i forans s’han decidit a versionar l’involuntari desastre de l’anciana pintora Cecilia Giménez, amb resultats hilarants: insereixen rostres coneguts sobre el quadre original (de personatges reals o de ficció, com ara Paquirrín, la duquessa d’Alba, Marilyn Manson o la Pantera Rosa), o posen l’oval creat per la senyora Cecilia en quadres famosos, com El crit de Munch i La Gioconda de Da Vinci.

“Aquí s’han ajuntat dues coses: la típica notícia ximple del mes d’agost, època en què no hi acostuma a haver notícies, amb l’efecte multiplicador d’internet; la voracitat d’internet fomenta aquests fenòmens efímers, no podem parlar de mitologia sòlida real”, raona el crític cultural Jordi Costa, comissari el 2003 de la mostra del CCCB Cultura porqueria. Una espeleologia del gust. Hi ha una part de la humanitat ungida a un teclat d’ordinador que es deleix per aquests jocs de recreació-manipulació d’imatges.

Aquesta mateixa setmana, la publicació del diari The Sun d’unes fotos del príncep Enric nu durant una disbauxa a Las Vegas ha desencadenat una onada de mimesi solidària a Facebook, amb soldats i civils nus cobrint-se el més essencial amb la Union Jack i saludant militarment. És una altra manera de versionar una imatge que ha esdevingut icònica. Va passar una cosa semblant amb les moltes recreacions de la foto que l’actriu nord-americana Scarlett Johansson es va fer a si mateixa nua amb el mòbil. Hi havia un objectiu lúdic (parodiar la mateixa escena però col·locant-hi Barbies, gossets o l’ànec Donald o amb algun famós imitant-la, com van fer sense el menor encís els humoristes José Corbacho i Berto Romero), però també hi havia una certa solidaritat cap a qui ha comès un error al capdavall perdonable.

LVG201209010211LC (pdf)

Aquest mecanisme d’empatia també s’ha vist en el cas de la senyora de Borja, estrella mediàtica d’aquest firmament estival, que ha rebut una allau de mostres de suport, inclosa la petició a internet que es respecti la seva calamitosa restauració de l’Ecce Homo, obra que no era artísticament rellevant. A Twitter ha arrasat el hashtag (etiqueta) #todosconcecilia, i en aquesta xarxa social el cineasta Àlex de la Iglesia va publicar un tuit tan bon punt va saber que la pintora amateur s’havia posat malalta a causa de tant d’enrenou: “Cecilia és el millor que ens ha passat en aquest país durant anys. Sisplau, que es recuperi”. La seva fútil acció desperta tendresa, tot i que cal recordar que, amb la mateixa intensitat, a internet es formen amb rapidesa autèntics escamots de linxament.

“Com a psicòleg interessat en els comportaments socials que es desenvolupen a la xarxa puc dir que la morbositat també hi és, més enllà del programa de televisió Sálvame –argumenta Ricard Cayuela, vicedegà del Col·legi Oficial de Psicòlegs de Catalunya–, tot i que és una morbositat activa més intel·ligent, amb un grup objectiu ben diferent i molt més interessant, sobretot de joves connectats, amb opinió, amb capacitat d’acció i fins i tot creativitat”.

Entre els requisits perquè alguna cosa sigui versionable a internet, Marc Cortés, professor de màrqueting digital a Esade i especialista en xarxes socials, cita: que es doni “un fet desencadenant, famós o conegut”, que sigui “ràpidament expandible” a través de les xarxes, i sobretot que tingui “un punt divertit, un caràcter lúdic”. D’aquesta manera es genera una acció viral, diu: hi ha un germen o virus (aquí seria la imatge retocada per Cecilia) que entra a internet i s’autoreplica en forma de noves imatges, agrada, es multiplica i produeix aquest efecte contagiós del virus. Ajuda el fenomen l’existència de programes com Instagram, que permeten adaptar, retocar i editar fotos sense gaires dificultats; fa vint anys això no hauria estat possible, a aquesta escala. El més curiós, segons el parer dels consultats, és que en aquestes versions de quadres o fotos cèlebres pel seu propi caràcter insubstancial, l’internauta se sent lliure d’intervenir-hi, assumeix que l’autoria del replicat es difumina, també perquè ningú no sent que estigui executant una gran obra; no hi ha orgull d’autor, en definitiva. “Internet és un món en què les jerarquies no existeixen, tot és trivialitzable”, afirma el crític cultural Jordi Costa.

D’exemples d’aquesta dèria imitadora no en falten en la història recent de l’era virtual: són molt recordats els divertiments gràfics amb el rostre impàvid de Francesc Satorra, treballador veterà del Barça captat al mig de la foto en què Mourinho ficava el dit a l’ull a Tito Vilanova. “De sobte, algú és capaç de treure-li suc a alguna cosa, que reprèn i personalitza

adornant-la, i generant una autèntica bola de neu espontània a què s’enganxen internautes captivats per la proposta, que la reexpedeixen moltes vegades retocant-la i deixant-hi així la seva pròpia empremta”, assenyala Cayuela. El concepte de repetició d’elements senzills “aplicat a la bestiesa funciona molt bé a internet –insisteix Costa–, es crea un estat de simpàtica banalitat”.

%d bloggers like this: