L’escola pública Màrius Torres fa balanç de l’uniforme després d’un any d’haver-lo implantat.

“Ja no ens barallem per la roba”

LA VANGUARDIA – LUIS BENVENUTY – L’Hospitalet de Llobregat – LVG201207010351LC.pdf

La majoria de nois de dotze anys de l’escola pública Màrius Torres del barri de Collblanc de l’Hospitalet de Llobregat diu que no els ha agradat haver hagut d’anar a classe amb uniforme. Polos blancs, pantalons grisos, faldilles de quadres, sabates…, el clàssic uniforme escolar de tota la vida… Seixanta euros que fan patxoca.

“Així sembles un pelacanyes”, asseguren els més més grans del centre l’últim dia del curs, sobre excitats davant el comiat imminent: després de l’estiu comença l’institut… Fa un any el Màrius Torres va saltar als titulars com el primer centre públic de Catalunya que establia l’uniforme obligatori per als estudiants entre P5 i sisè de primària.

Ho van acordar els docents i la majoria de pares per salvar les barreres entre un alumnat originari d’una trentena de racons del món. El que passa és que la mesura també està servint per alleujar les economies familiars, millorar la imatge del centre, que la gent comenci a perdre la por de matricular els nens en escoles on predominen els immigrants… “Som molt més guais, almenys jo!”, afegeixen eufòrics els escolars en el debat orquestrat per La Vanguardia per valorar un any amb els uniformes escolars, mentre s’allisen el tupè, joguinegen amb les arracades, es reafirmen com a individus. Volen que tothom ho sàpiga. Necessiten destacar.

Nou de cada deu estudiants del Màrius Torres procedeixen de famílies d’origen estranger, de famílies majoritàriament més escurades i angoixades que mai, de famílies que fa molt poc temps van fregar amb els dits l’anhelat somni europeu, que van veure néixer i créixer els seus fills per aquestes latituds… I que de sobte no saben a quin costat del planeta mirar.

“Per culpa de l’uniforme ara tots semblem penosos”, continuen debatent els escolars. “Abans els pelacanyes eren només els que portaven la mateixa samarreta quatre dies seguits”. “O els que es vestien d’Aladí”. “Tots ens en rèiem”. “Jo vaig d’Adidas, jo vaig d’Adidas, i tu, pelacanyes, vas del xinès, i tu vas del xinès!”, deien llavors els nois.

“No, ara ja no hi ha baralles per la roba. Ara tots anem iguals. Ningú no es fica amb ningú”, reconeixen poc després. “I al matí cal pensar menys a l’hora de vestir-se”. “I al carrer, doncs ens miren millor, anem molt més elegants!”. “Sobretot tu, que sempre anaves del xinès!”. “Ha, ha, ha…”. “I l’escut al pit mola”. “I gastem molts menys diners en roba”. “Això és veritat”.

“Esperàvem que els uniformes enfortissin un sentiment d’unió –diu el director, Jorge León–, que els xavals sentissin que són tots iguals i que formen part d’una cosa comuna, d’aquesta escola, d’aquesta societat… però és que a més han servit per ajudar les famílies en aquests moments difícils, perquè ens mirin d’una altra manera i cada vegada s’apropin més a nosaltres”.

Els impagaments al menjador escolar es van reduir aquest any fins als nivells dels temps anteriors a la crisi econòmica. Els resultats de les proves de competències de la Generalitat milloren. La major part dels cinquanta alumnes del curs vinent de P3 procedeix de famílies autòctones, així com la majoria de la vintena de nens que són en llista d’espera.

“Són d’altres zones de la ciutat, així que no els corresponem, però els pares miren ara amb altres ulls el nostre projecte educatiu i ens consideren com una bona opció –continua explicant León–. Estem molt satisfets dels nostres resultats, sobretot en català i matemàtiques, i estem desenvolupant programes de potenciació de la lectura”.

Els pares també fan un balanç entusiasmat. “No és únicament per la comoditat, pel maldecap matutí de què ens hem deslliurat… Ni tampoc només per l’estalvi de diners, que ens ha vingut de meravella, els nens estan ara en una edat en què ho destrossen tot de seguida”, diu Rita Romero, una de les impulsores de la nova associació de pares.

“És per la identificació reforçada entre els nens i l’escola, per l’orgull renovat que senten les criatures per la seva escola, se senten més responsables, es com porten molt millor! Senten que formen part d’alguna cosa més gran. Ja no importa tant el seu origen, ja no importa tant el que els diferenciava. I la gent els mira d’una altra manera pel carrer. Sense tanta desconfiança”.

La pena és que marxa l’impulsor de tot això. “Em jubilen després de tres dècades de professió”, diu León. Se’n va, això sí, amb una sensació de feina ben feta.

%d bloggers like this: