Per què les hamburgueses dels anuncis són diferents a les dels McDonalds?

Val la pena ressaltar una acció duta a terme setmanes enrere per la gerència de màrqueting de McDonalds Canadà. A partir d’una campanya llançada a les xarxes socials amb la consigna Our Food, Your Questions, la signatura va rebre la següent pregunta de part d’un usuari: “Per què les seves hamburgueses  es veuen diferents en les seves imatges publicitàries  i a la botiga?”.

Va ser llavors quan la cap de màrqueting Hope Bagozzi va prendre cartes en l’assumpte de manera directa. Ella mateixa va decidir respondre protagonitzant un vídeo de tres minuts en el que compra una hamburguesa regular per després contrastar-la amb la qual es “genera” en un estudi publicitari. El vídeo, que es viralitzà ràpidament assolint milions de visites a YouTube, és un autèntic “darrere d’escena”: revela tots els trucs de la fotografia publicitària, retocs digitals inclosos.

La repercussió positiva d’aquesta estratègia il·lustra fins a quin punt les empreses poden sintonitzar encertadament amb un nou tipus de consumidor que, sent més exigent i estant molt més informat, ens obliga a redissenyar les accions corporatives.

Transparència i viralizació

Com assenyalàvem en  un article anterior, el concepte d’una companyia “transparent” es refereix a una empresa que facilita l’accés a la informació sobre si mateixa esperant beneficiar-se’n. I és que la transparència, més que un fi en si mateixa, és un mitjà per generar climes de confiança. Es tracta d’un nou model empresarial que va guanyant adeptes a mesura que, com ha declarat el governador del Banc Central Europeu, Jean-Claude Trichet ens adonem que “l’opacitat és una recepta per al comportament gregari i el contagi de les males pràctiques”.

En aquest esquema on el verb “compartir” adquireix un pes que no tenia, els anomenats nadius digitals plantegen una relació diferent amb les corporacions, a les que li demanen informació sincera i espais per opinar sobre productes i serveis.

Nadius digitals: així influeixen en la nova economia.

La “generació Net” transforma la manera de dissenyar i implementar els negocis: impulsen la transparència i adopten un nou paper com a consumidors.

LA VANGUARDIA – ALEX KONANYKHIN – CEO  TransparentBusiness.com

En la nostra imperiosa necessitat per comprendre la creixent interdependència entre l’economia i la tecnologia s’ha de veure com la segona està reconfigurant a la primera. Les formes de treballar i de consumir estan evolucionant davant els nostres ulls a tota velocitat, i els homes i dones de negocis han de seguir-li el pols a aquests canvis per poder prendre les millors decisions.

En aquesta línia, hem abordat temes com ara la subcontractació en matèria tecnològica, els nous esquemes d’atenció al client, la gestió d’una reputació corporativa online que no es limita a la simple presència a la web i fins a les habilitats de lideratge que el nou escenari ens demanda.

Tots aquests ítems no són més que les diferents cares del nou escenari econòmic i social i, per tant, estan íntimament lligats a la “generació Net”. Els anomenats “nadius digitals” van guanyant espais en l’economia del segle XXI i molt aviat seran ells qui imposen les regles. Per als líders de negocis, siguin ells mateixos nadius digitals o no, és fonamental comprendre alguns dels trets centrals d’aquesta generació.

Informats, horitzontals i “wiki”

Les característiques principals dels nadius digitals, segons les aportacions d’experts com Mark Prensky i Don Tapscott, podrien resumir de la manera:

Gestió de la informació: en estar habituats a lluitar amb grans volums d’informació (i fer-ho en menor temps) són més exigents al respecte. També són més propensos a compartir informació sobre productes i serveis amb els seus iguals, sobretot mitjançant plataformes online.

–  Major influència horitzontal: des dels seus perfils en xarxes socials, els seus comentaris poden arribar amb facilitat a 200 o 300 persones. Tenen més capacitat per viralizar continguts i una esfera d’influència notablement més gran que la de les generacions anteriors.

–  Privat / públic: la frontera entre el públic i el privat apareix més desdibuixada per als integrants d’aquesta generació. Això disminueix les seves inhibicions per opinar en les plataformes digitals i reforça la seva participació.

–  Menys permeables: estan més entrenats per evitar o “saltar” el màrqueting tradicional dels mitjans de comunicació. Això implica que la influència s’ha descentralitzat i que, per tant, requereixen d’un tipus de comunicació més específica.

–  Filosofia “wiki”: la seva gran familiaritat amb l’ús d’eines digitals col·laboratives (tant si es tracta d’una enciclopèdia o de xarxes de blocs) els porta a traslladar aquesta tendència a altres àrees, fins i tot de consum. Segons Prensky, abans de creure que “el coneixement és poder” (com les generacions de “immigrants digitals”) es guien per la premissa que “el poder és a compartir el coneixement”.

Sobre l’autor

Alex Konanykhin és empresari, autor de llibres i expert en negocis, CEO i fundador de l’empresa de producció multimèdia KMGi. La seva companyia és la desenvolupadora de  TransparentBusiness com , una plataforma per a la gestió de negocis online que aposta a revolucionar el món del treball. L’eina permet administrar i monitoritzar grups de professionals distribuïts al voltant de tot el planeta mitjançant una interfície web, promovent el teletreball i permetent la gestió de projectes coordinats i eficients a través d’Internet.

Els ’10 Manaments ‘de les xarxes socials

Estàs enganxat a les xarxes socials? Avui dia els perfils de moltes xarxes socials semblen un fidel reflex del salvatge Oest, si bé la majoria de nosaltres comptem amb uns paràmetres per mesurar el que és adequat en el món real i el que no ho és, sembla ser que en el terreny de les xarxes socials encara no hem arribat a un consens sobre el què és acceptable i què no ho és. Així que, aquí presentem a manera de picada d’ullet 10 consells per evitar caure en l’espiral del ‘tot val’ que s’està expandint per la majoria de xarxes socials:

1. No fer de les xarxes socials un diari de vida

Si la teva vida i la dels teus amics es pot veure i llegir a través de les xarxes socials i els vostres perfils s’han convertit en un aparador en el qual ensenyeu molts més del que us agradaria mostrar, potser no és molt aconsellable donar compte per escrit o per imatges de borratxeres, embolics d’una nit o infortunis de la higiene personal, ni que sigui per admiració al consagrat Zuckerberg.

El concepte de ‘massa informació per processar i digerir’, troba el seu paradigma més il·lustratiu en molts perfils de xarxes com Facebook,  doncs hi ha accions compartides que poden arribar a ser molt compromeses, tant per al qui les publica com per al que les rep. El mateix passa en aquells casos en què es dóna informació de totes i cadascuna de les rutines diàries, pensaments i estats d’ànim pels quals passa una persona al llarg del dia. Realment ens interessa saber el que estan fent i ‘sentint’ els altres en tot moment?

Però aquesta realitat no només és palpable en plataformes com Facebook, els fanàtics de Instagram poden arribar a ser summament molestos quan els agafa per pujar als seus comptes de Twitter tot el que estan fent, veient, menjant o visitant. Que no s’estengui el pànic, podeu guardar-vos alguna cosa pel bé de la vostra intimitat!

I després hi ha aquests pares i mares tan feliços i ensopits amb l’arribada al món del seu fill que no són capaços de reprimir l’irrefrenable impuls de detallar a través de Facebook i Twitter totes i cadascuna de les interaccions que realitza el seu estimat i admirat nadó, de veritat que no cal pujar una foto o un tweet cada 4, 5 segons dels ‘grans progressos i monadas’ de la vostra criatura.

2. No cal comentar totes i cadascuna de les notícies

Molts consideren que les xarxes socials s’han convertit en un mitjà de comunicació més, i en el cas de Twitter pot ser que s’acosti força a l’essència d’un mitjà de comunicació. Però molts usuaris confonen aquesta nova realitat amb el fet de demostrar en tot moment la seva forma de pensar a través de la difusió de notícies, columnes d’opinió i altres informacions publicades per determinats mitjans. Potser, a la resta de la gent l’interessa la nostra manera de pensar o la nostra tendència política.

3. Compte amb deixar anar la nostra ira

Certament, ni Facebook, ni Twitter són una alternativa molt aconsellable a la psicoteràpia, tots necessitem desfogar-nos però per molt pocs seguidors que tinguem al final el contingut del que publiquem acaba tenint repercussió per escassa que sigui.

4. D’usuaris a pregoners

Cada dia es publiquen a Internet tones i tones d’informació, de manera que si qualsevol de nosaltres vol saber el resultat d’un partit o el transcurs d’un esdeveniment segurament s’informarà a través de la premsa, ja sigui generalista o especialitzada , i no a través de les dades dels que s’han fan ressò la resta d’usuaris. Pel que no és necessari retransmetre un partit o un succés com si les xarxes socials fossin un micròfon.

5. No més gurus

A pocs els agrada llegir les dites que van deixar com frases lapidàries dels grans genis de la humanitat, una frase de tant en tant s’agraeix, però contínuament … no gràcies!

6. No cal presumir ni de seguidors ni de tweets

A aquests narcisistes per excel·lència obstinats a cridar al món que han arribat als 600 seguidors i als 1.200 tweets, com si constituís el rècord mundial dels 100 metres llisos, els recordem que potser aquesta sigui la seva meta de la vida, però que per molt que s’entestin, no els donaran un or olímpic per això. És més poden fins hi tot perdre seguidors pel pedants que poden arribar a ser, o sinó que l’hi preguntin a Kim Kardashian.

Aquells que presumeixen de quants ‘amics’ tenen a les xarxes socials, en moltes ocasions inflats artificialment, perquè tots sabem que existeixen eines per alterar els resultats, pot fer l’efecte que tanta presumptuositat intenta en realitat amagar una manca social.

7. La febre del Community Manager

Des de que es va esclatar la moda Twitter, posterior a la bogeria de Facebook, van sortir súper experts en xarxes socials de fins a sota de les pedres, i el somni de ser astronauta o bomber es va apagar per donar pas al ‘de gran vull ser Community Manager’. No obstant això, al final s’ha convertit en una ‘habilitat’ sobrevalorada, contaminada pel mal de l’spam i forçada per clixés barats.

8. Programació automàtica de comptes personals

Estar present i ser actiu en totes les xarxes socials pot arribar a ser esgotador i una tasca gairebé impossible si anem amb el temps just a tot arreu, però molt de compte amb el fet de generar missatges buits de contingut o repetits només per no perdre presència, perquè pot ser realment pesat.

9. Missatges il·legibles

D’acord que 140 caràcters és un límit molt ajustat per transmetre alguns missatges, però recorda que les vocals, com “Teruel”, existeixen! I que al món ja hi ha prou llengües exòtiques com el suahili com per inventar-ne d’altres … si va pels que inconscientment i sense estar de conya ens regalen perles (totalment convençuts que estan patentant un idioma) com ‘lA ShúLakA rOnehAnte y shú PremÉkhÓ’ o la llegendària de ‘sI Er mOrEnÖ te vAsSilah tu tE cAyaH y lo aShiMilÁ’.

10. Fotos per a no oblidar

I finalment, no més imatges de morrets, miralls i abdominals inflats, o fins hi tot Gutenberg se’n riurà a la seva tomba.

Traducció del post “Los ‘10 Mandamientos’ de las redes sociales” del PC WORLD digital.

Imatge del post “Els Deu Manaments dels blocs” de BLOCTECNIA.

La generació sandvitx.

Són moltes les persones que tenen al seu càrrec, simultàniament, els pares i els fills, i alhora mantenen una vida professional. És l’anomenada generació sandvitx. Per afrontar aquesta situació amb èxit és imprescindible compartir la càrrega emocional, buscar temps qualitatiu amb la família, desenvolupar els propis interessos i, sobretot, mantenir l’optimisme.

LA VANGUARDIA – Opinió – Temes de debat – 22/7/2012

Compaginar responsabilitats

  • Cristina Ruiz Coloma C. RUIZ COLOMA, psicóloga clínica del centre mèdic Teknon i docent D’ISEP.

La sensació de no arribar a tot provoca culpabilitat i frustració en molts adults que es fan càrrec dels seus fills i dels seus pares grans.

En les últimes dècades s’han produït molts canvis en la societat que han afectat tant la generació de grans com els seus fills. Temps enrere les parelles es casaven joves, formaven una família i solien estar a la llar familiar, de vegades fins i tot diverses generacions simultàniament. Els avis morien relativament joves, després de ser atesos pels seus fills. En l’àmbit laboral, la dona quedava a cura de la llar i l’espòs tendia a buscar una feina fixa i habitualment a la seva ciutat natal.

Actualment l’escenari és diferent. Les parelles s’uneixen a una edat cada vegada més madura, les relacions solen ser menys duradores. Un elevat percentatge de les mares primerenques són majors de 30 anys i s’han incrementat les famílies monoparentals (on només un progenitor es fa càrrec de la família). Com ja és ben sabut, el moment actual laboral és molt complex i de gran inestabilitat. El que obliga en molts casos a la mobilitat per cercar una ocupació i impedeix la independització dels joves. D’altra banda, una sèrie d’avenços tals com els avenços mèdics i l’èmfasi en la prevenció de malalties han augmentat significativament l’esperança de vida.

La generació que està directament afectada per aquests moviments és la que se situa a partir dels 30 anys fins als 60 o fins i tot més. Aquesta generació l’anomenem la generació sandvitx –persones que tenen el seu càrrec, simultàniament, els seus pares i els seus fills, i alhora mantenen una vida professional–. La paraula sandvitx, que significa entrepà en anglès, té com a origen el cognom del comte de Sándwich, noble britànic del segle XVIII inventor de l’entrepà. El paral·lelisme que estableixo és que, tant per sobre com per sota, hi ha dos focus que pressionen cap al centre a la generació sandvitx. Veurem de quina manera i quins són les implicacions.

La generació sandvitx s’enfronta a un increment de la població de majors, a l’aparició d’una nova tipologia de família en la qual s’entremesclen germans, pares i avis postissos, un decrement de la seva dedicació als seus fills i als seus majors, una pressió laboral més gran, un distanciament geogràfic, i un llarg etcètera. I sorgeixen algunes qüestions compromeses: Es poden atendre adequadament als avis? Com es compaginen les responsabilitats familiars quan no es resideix en la mateixa població? Què ocorre quan la mateixa generació sandvitx entra en la generació de majors? Les preguntes són incomptables i les respostes es fan difícils de trobar.

Algunes de les conseqüències directes d’aquestes circumstàncies són comprensiblement l’estrès, l’ineludible canvi de papers familiars, la sobrecàrrega emocional, o el debat sobre qui assumeix la responsabilitat de fer-se càrrec dels més grans. Molts adults viuen amb culpabilitat i frustració aquesta situació, ja que encara quan ho intenten, no arriben a tot. I la sensació és de no fer mai el que és suficient.

No es tracta de canviar el que no es pot canviar, però una comprensió més gran i acceptació de les circumstàncies actuals facilitarà adaptar-s’hi. També són nombroses les solucions que es poden aplicar per millorar el benestar propi i dels altres. Per exemple, es pot tractar d’acceptar les limitacions dels grans i promoure la seva autonomia. Com es pot fer? Detectant les seves habilitats (per exemple, cuinar, portar els comptes) i potenciant-les. Ajudaràs a fomentar el seu sentit d’utilitat i valia. O per exemple, intenta afavorir el contacte qualitatiu (no d’obligatorietat) de néts i avis. Les dues parts s’enriquiran de la relació i… et donaran un respir.

Però tot el que facis pels altres, fes-ho també per tu mateix. Sigues conscient de la teva salut física i emocional. No és suficient amb dinar i dormir, sinó que cal cuidar-se d’una manera més àmplia. Potser algú pensi: “Cuidar-me jo? Però si no tinc temps!”. I aquí comença el problema. Per mantenir un bon estat de salut és fonamental aconseguir un repartiment equilibrat del temps en els diferents àmbits de la vida. Per tant, dedica un temps racional a la feina. Aprèn a dir que no a demandes excessives i delega quan sigui necessari. Comparteix la càrrega emocional de la situació, però també temps qualitatiu amb la teva família. No deixis de desenvolupar els teus interessos.

I manté l’optimisme; prova de no fixar-te tan sols en els aspectes negatius del que es va esdevenint i valora el positiu de cada situació. Aquesta actitud t’ajudarà a afrontar millor les noves experiències que es vagin succeint.

És molt el que es pot fer per cuidar-se de la pròpia família i d’un mateix. Encara que no hi ha solucions màgiques ni perfectes, si ets pacient i constant en els teus esforços a poc a poc millorarà la teva qualitat de vida i la dels teus familiars. I llavors haurà arribat el moment de viure en harmonia i gaudir de cada moment compartit.

Llarga vida i joventut

  • Pau Miret Gamundi P. MIRET GAMUNDI, investigador del Centre d’estudis Demogràfics

Si la longevitat es transforma en envelliment i la joventut en dependència, les conquestes esdevenen inconvenients.

Emmarcada entre una paternitat de gran longevitat i una filiació d’extensa joventut es troba l’anomenada generació sandvitx. La longevitat i la joventut són dues conquestes de la humanitat: mai havia estat tant probable la supervivència de tres o més generacions en un mateix període històric. Aquests fenòmens suposen un guany en temps per viure i en temps per a l’experimentació i l’aprenentatge. Tanmateix, si es transforma la longevitat en envelliment i la joventut en dependència, les conquestes esdevenen inconvenients.

Els avenços mèdics i el sistema públic de pensions han millorat l’autonomia personal i la independència financera de la gent gran: només a edats molt avançades la salut es ressent greument. És a dir, la imatge d’una generació que es passa la vida cuidant d’uns pares en estat de salut lamentable és falsa. La pèrdua d’autonomia es va endarrerint progressivament en el cicle vital, però no s’aconsegueix acurçar aquest període com seria desitjable.

Amb tot, podem replantejar-nos qui se’n fa càrrec. En parlar de la generació sandvitx considerem que són els fills, i molt en particular les filles, qui ha d’assumir-ho, rebent subvencions públiques dins del marc de la llei de la Dependència. Aquest panorama situa la societat en un règim de benestar conservador, en què les famílies són les principals responsables del benestar dels seus membres, amb un paper secundari de l’Estat.

Tanmateix, cal tenir en compte que els adults actuals han tingut una fecunditat molt més reduïda que els anteriors: de fet, una de cada cinc persones nascudes als anys seixanta no tindrà fills.

L’altra part de la generació sandvitx és el jovent que es manté en posició de fill o filla depenent. En les societats del sud d’Europa la joventut es troba completament a càrrec de la família, que no rep cap ajuda per part dels poders públics. Aquesta dimensió de la generació sandvitx, en què s’ha de cuidar del jovent durant un llarg període, constitueix una de les pressions més difícils de digerir, en especial en moments de reducció general de recursos com l’actual.

El futur més proper continuarà exigint a les famílies amb fills aquest esforç, fins i tot l’incrementarà en augmentar, per exemple, el copagament en educació i sanitat. Aquesta tendència és clara per a uns poders públics que es permeten insinuar que es podria retirar la cobertura sanitària a qui amb més de 26 anys encara no hagi cotitzat.

Teens On Twitter: They’re Migrating Sometimes For Privacy.

Els adolescents van abandonant Facebook en favor de Twitter.

Un dels motius és precisament que Facebook és tan popular que hi ha fins i tot els avis, i clar, “ja no mola”.

HUFF POST PARENTS

CHICAGO — Teens don’t tweet, will never tweet – too public, too many older users. Not cool.

That’s been the prediction for a while now, born of numbers showing that fewer than one in 10 teens were using Twitter early on.

But then their parents, grandparents, neighbors, parents’ friends and anyone in-between started friending them on Facebook, the social networking site of choice for many – and a curious thing began to happen.

Suddenly, their space wasn’t just theirs anymore. So more young people have started shifting to Twitter, almost hiding in plain sight.

“I love twitter, it’s the only thing I have to myself … cause my parents don’t have one,” Britteny Praznik, a 17-year-old who lives outside Milwaukee, gleefully tweeted recently.

While she still has a Facebook account, she joined Twitter last summer, after more people at her high school did the same. “It just sort of caught on,” she says.

Teens tout the ease of use and the ability to send the equivalent of a text message to a circle of friends, often a smaller one than they have on crowded Facebook accounts. They can have multiple accounts and don’t have to use their real names. They also can follow their favorite celebrities and, for those interested in doing so, use Twitter as a soapbox.

The growing popularity teens report fits with findings from the Pew Internet & American Life Project, a nonprofit organization that monitors people’s tech-based habits. The migration has been slow, but steady. A Pew survey last July found that 16 percent of young people, ages 12 to 17, said they used Twitter. Two years earlier, that percentage was just 8 percent.

“That doubling is definitely a significant increase,” says Mary Madden, a senior research specialist at Pew. And she suspects it’s even higher now.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

L’IVA dels materials d’ús escolar pujarà fins a 17 punts al setembre

Quaderns, recanvis, plastilina i altres articles pugen d’un 4% a un 21%.
La pujada afecta un 20% del material que compra una família cada any.
Montoro confirma la pujada després negar-fa una setmana.

Com queda la llei:

Pugen 17 punts (del 4% al 21%) els següents productes: agendes escolars, blocs d’exàmens, cartolines de colors, ceres plàstiques, compassos, crespó, quaderns d’escriptura, cubs i joguines lògics de fusta, escumes de colors, folres de llibres, quaderns de cal·ligrafia, quaderns de música pautats, paper xarol, paper kraft, paper de seda, paper vegetal, pasta de modelar (plastilina), recanvis de paper, pintures al tremp.

Mantenen un IVA del 4% els següents productes: àlbums, blocs de dibuix, llibres de vacances, llibres de text, mapes i partitures. 

L’IVA de la resta del material escolar puja tres punts, del 18% al 21%. 

EL PAIS – THIAGO FERRER MORINI – Madrid.

Imatge de “Caos en la redacción“.

La tornada a l’escola serà més cara aquest any. El Govern ha retirat dels productes als quals s’aplica l’IVA superreduït (del 4%) aquells que “per les seves característiques, només es puguin utilitzar com a material escolar”, una categoria que ha arribat a incloure articles com quaderns, folres de llibres o pintures al tremp. La definició, molt difusa, sempre ha despertat dubtes entre els fabricants i distribuïdors: en els últims cinc anys, la Direcció General de Tributs ha emès 39 consultes vinculants sobre quins productes poden considerar d’exclusiu ús escolar. En tot cas, el tall fa passar del 4% al 21% el tipus que s’aplica a una part important de la cistella de la compra de material educatiu-i que es començarà a aplicar a partir de l’1 de setembre.

Segons fonts d’Abacus, una cooperativa dedicada a la venda de material escolar, aproximadament el 20% de l’equipament que les famílies compren cada any tindrà el IVA més alt. La pujada afectarà molt més els centres educatius: el 60% dels productes que es distribueixen entre les escoles i instituts veuran modificada la seva càrrega impositiva, el que llastarà encara més uns pressupostos ja afectats per les retallades.

L’antiga redacció de l’article 91.1.2. de la Llei de l’impost sobre el valor afegit disposava: “Es consideraran compresos en aquest número els àlbums, partitures, mapes, quaderns de dibuix i els objectes que, per les seves característiques, només es puguin utilitzar com a material escolar, excepte els articles i aparells electrònics “. La nova redacció deixa únicament els àlbums, partitures, mapes i quaderns de dibuix.

Els productes d’ús més comú que es queden fora són els quaderns d’escriptura d’ús escolar, els que més dubtes despertaven entre fabricants, comerciants i el propi fisc. Abans de la reforma, als quaderns, com a tots els materials d’escriptura, s’aplicava un IVA del 18%, però si el quadern en qüestió portés imprès “ús escolar”, passava a pagar un 4% d’impost al consum. La reforma iguala l’IVA de tots els quaderns al 21%.

Igualment, als folres de llibres s’aplicava el tipus superreduït sempre que estiguessin etiquetats com “ús escolar”. Les coses es complicaven a l’hora de vendre lots: un compàs pagava un 4%, però si anava inclòs en un estoig amb regla, escaire i cartabó havia de pagar un 18%. La nova redacció simplifica el càlcul de l’impost, però eliminant les excepcions i aplicant el tipus màxim.

On més afecta la pujada de l’IVA és a les classes de manualitats. Plastilina, pintures al tremp, ceres plàstiques, paper vegetal, xarol i de seda, tots passen del 4% al 21%. Els blocs d’exàmens i les agendes escolars també passen del superreduït al general.

Als llibres de text, quadernets de cal · ligrafia i de vacances, els blocs de dibuix, els mapes i els àlbums se’ls continuarà aplicant el tipus superreduït, mentre que l’IVA dels materials d’escriptura (llapis, bolígrafs, gomes d’esborrar, etcètera ), de les calculadores, dels instruments de mesura (regles, esquadres, cartabons), de les tisores i de les cintes adhesives pujarà del 18% al 21%.

Montoro va negar la pujada després d’aprovar-ho

La pujada de l’IVA de materials escolars no havia transcendit fins ara perquè el Govern havia insistit que cap producte d’aquest grup es veia afectat. No s’havia reflectit a la nota de premsa d’Hisenda ni a la referència del Consell de Ministres de divendres passat.

En la roda de premsa posterior al Consell de Ministres del passat 13 de juliol que va aprovar la mesura, els periodistes van preguntar al ministre d’hisenda, Cristóbal Montoro, per les reclassificacions de productes i aquest va ser contundent: “Pel que fa a reclassificació dins dels tipus de l’IVA, de tipus superreduït a tipus reduït no hi ha cap reclassificació, no hi ha cap canvi “, va assegurar, tot i que acabava d’aprovar aquesta modificació del 4% al 21% per materials d’ús escolar.

Finalment, en la roda de premsa posterior al Consell de Ministres d’avui, Montoro ha confirmat la pujada i l’ha explicat per la normativa comunitària, que impedeix que s’apliqui aquesta IVA superreduït a aquest tipus de materials escolars. El mateix Ministeri d’Hisenda, a través d’un comunicat de premsa, també ha confirmat plenament la informació avançada per EL PAÍS.

“El Govern, ajustant-se a la legislació de la UE, sí que ha reclassificat el tipus de gravamen d’alguns béns d’ús escolar com certs quaderns, llapis o material de manualitats, que passa del superreduït el general”, ha assenyalat Hisenda, que ha afegit que “la Direcció General de Tributs publicarà en breu una nota per aclarir qualsevol dubte respecte a aquest tipus de material”.

L’OMS veta l’uniforme olímpic espanyol i demanda el COE per atemptat moral

L’Organització Mundial de la Salut ha emès aquest matí un comunicat anunciant el veto als xandalls i equipament no esportiu que els atletes espanyols lluiran als Jocs Olímpics de Londres. L’organisme internacionaldenunciarà el Comitè Olímpic Espanyol per “danys morals irreparables i amenaça a la salut pública” i aconsellarà a l’ONU “dures sancions” a Espanya. Brussel·les estudia aumentar l’interès del rescat com a mesura de càstig.

Redacció benegre.cat

La polèmica per la nova vestimenta que els atletes espanyols lluiran als propers Jocs Olímpics ha viscut avui un nou episodi. L’Organització Mundial de la Salut, amb seu a Ginebra, ha anunciat que vetarà els xandalls olímpics per ser “una amenaça per a la salut pública”. Així ho ha explicat la directora general de l’organisme, la xinesa Margaret Chan, que ha assegurat que pensen portar la protesta “fins a l’última instància. Recorrerem als tribunals internacionals”.

Segons ha pogut saber benegre.cat, l’OMS presentarà una denúncia davant el tribunal internacional de La Haia contra el Comitè Olímpic Espanyol “perquè el que han fet no pot quedar immune. S’haurà d’explicar a les escoles perquè no torni a passar”. De la mateixa manera, aconsellarà a l’ONU imposar sancions econòmiques a Espanya “per posar en risc la salut de tot el món. Mirar fixament l’uniforme més de cinc minuts pot causar ceguera i taquiquàrdia permanent”. Per la seva banda, Brussel·les ha comunicat que està estudiant pujar l’interès del rescat econòmic concedit a Espanya com a “mesura dissuasiva”.

Els nous xandalls per a la delegació espanyola a Londres 2012 són un disseny exclusiu del fabricant rus Bosco Sports. L’empresa ha confeccionat els uniformes de manera totalment gratuïta i, a més, ha donat 250.000 al COE com a patrocinadors. Segons l’OMS, “això també és motiu de denúncia, per burros”, tot i que no emprendrà accions contra els modistes per no tenir-hi competències.

Davant la controvèrsia, el director creatiu de Bosco Sports, Vladimir Moskovskaya, ha defensat els dissenys: “S’inspiren en el mestisatge cultural. Per una banda, són una lloança a la Espanya canyí i, per l’altra, una clucada d’ull a l’Europa de l’Est, nació pàtria de tants i tants immigrants que aixequen el país amb la seva suor”.

La crisi explicada als nens

Quina repercussió té el bombardeig quotidià sobre la situació econòmica en els més petits? Com se’ls hi ha d’explicar?

Els nens s’assabenten de tot, també de la crisi. 

Les males notícies, l’ansietat i la precarietat per la depressió econòmica tenen un impacte en ells. 

Els adults han protegir-los del context però sense amagar la realitat.

LA VANGUARDIA – ES – EVA MILLET

Javier, un nen de set anys, observa com la seva mare compra un pack de sis ampolles d’aigua mineral. “Són cinc euros, senyora”, i ella contesta amb un “Ui, tant?”. “I el meu fill, a qui jo crec que no li arriben els comentaris sobre la crisi, va dirr angoixat: ‘És que no podem pagar mare?’ “, explica la sorpresa mare.

Tornant del col·legi, Daniel, de deu anys, es posa a plorar. Està trist perquè en la festa de la seva escola s’han suspès els balls tradicionals que feien cada any: una activitat en la qual participaven tots els alumnes, oberta als pares i que li encantava. “Són les retallades. És culpa del [Artur] Mas i del [Mariano] Rajoy, per què ho fan?, Per què retallen l’escola? “, li pregunta, indignat, a la seva mare. Ella no sap que respondre i parla amb el col·legi, un centre públic de primària a Barcelona. Entén que, després de la supressió de la sisena hora i de les retallades de personal, a l’escola no li és possible organitzar una activitat d’aquesta magnitud, que serà substituïda per una altra més discreta.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Per què volen eliminar la Selectivitat?

Traducció del Bloc: XarxaTIC – ON ES PARLA SOBRE EDUCACIÓ I NOVES TECNOLOGIES.

És realment curiós com una conversa et pot fer reflexionar sobre qüestions que “suposadament” tenies clares. Aquest és el cas del tema que ens ocupa. La Selectivitat. Aquest examen que es realitza en tot el nostre territori que porta decidint el futur de molts dels nostres joves. Un examen que, reflexionant en profunditat sobre aquest, es tracta d’una prova que permet, en certa manera, arreglar els desajustos entre les notes que obtenen els alumnes en els diferents centres educatius en el seu últim curs de batxillerat. Amb això es permet una competència molt més justa entre els alumnes a l’hora d’entrar en la seva carrera i Facultat de preferència.

Que la Selectivitat està mal dissenyada. Pot ser. Però que carregar-se la mateixa només beneficia a aquells centres que “manipulen” a l’alça les notes dels seus alumnes, també.

Anem pas a pas. Fa uns pocs anys el govern anterior va canviar la ponderació per donar més poder a la nota de batxillerat que a la de l’examen de Selectivitat, sent la mateixa d’un 60-40. És a dir, que el batxillerat compte el 60% de la nota per entrar a la Universitat, mentre que l’examen de Selectivitat només val el 40%. Amb això, suposadament, es tractava de compensar el valor de les qualificacions obtingudes al llarg d’un curs escolar davant d’un examen de durada tan curta com era el de Selectivitat. Una mesura a la qual, en un primer moment, no se li va saber veure cap tipus de rerefons.

Però això genera un problema. Permet que alumnes de centres on es inflin aquestes notes (i ningú amb una mica de sentit comú i observant les desviacions entre les notes de batxillerat de determinats centres i la nota de selectivitat m’ho pot negar) tinguin una mica més de privilegis per veure la seva nota d’accés a la Universitat lleugerament incrementada per aquesta pràctica.

Podem tolerar aquesta diferència de qualificacions perquè el 40% de la Selectivitat encara segueix sent decisiu perquè els alumnes, puguin en igualtat de condicions, accedir a la carrera que ells volen per mèrits propis.

Però, què pretén el govern amb la eliminació de la Selectivitat ?

Si desconeixem el funcionament intern del sistema, es podria arribar a suposar que l’eliminació i el plantejament d’una “revàlida externa” en acabar el batxillerat pugui ser molt més justa. Només una qüestió. Qui passa als alumnes aquests exàmens externs i passa els resultats a unes taules que s’enviaran posteriorment a la Conselleria de torn? Qui és, finalment, qui pot manipular aquests resultats? Quina fiabilitat ens pot donar que no hi hagi, com passa en la selectivitat, avaluadors externs que avaluïn als alumnes que no pertanyen al seu centre educatiu? Què impedeix a un centre educatiu falsificar, pujant, les notes dels seus alumnes, quan no hi ha cap tipus de prova que qüestioni els resultats que ells posin?

Segur que algun em dirà que, amb el nou model que pretén el govern actual, després seran les universitats qui posaran els seus propis exàmens personalitzats d’accés. I si no ho fan? I si es converteix en la via falsa perquè tots els alumnes d’aquells centres que pugen les notes de batxillerat indiscriminadament entrin en la carrera preferida saltant-se els principis de justa competència?

No hem d’oblidar que al nostre país hi ha dues vies educatives. Bé, tres. La pública, la concertada i la privada. Com és que un pot estudiar medicina de forma molt fàcil a la Universitat privada només aprovant la selectivitat? Per què a la pública exigeixen unes mitjanes que, traduïdes al format antic perquè un pugui entendre-ho, de més d’un vuit i mig a la majoria de facultats (un 12 i escaig amb els nous valors)? Per què hi ha facultats privades que només exigeixen aprovar la selectivitat (i algunes vegades ni això) perquè puguin entrar els alumnes en aquestes carreres d’accés impossible excepte pels estudiants més brillants? Per què algú amb diners pot matricular els seus fills en centres on es regalen les qualificacions (o es pugen les notes) per posteriorment entrar en unes Universitats que regalen títols? Per què un títol d’aquestes Universitats val el mateix (a efectes legals) que la d’una pública, on l’exigència i lliure concurrència per accedir a aquesta carrera fa que l’accés es doni en condicions de mèrit i capacitat? Per tant, a qui va a beneficiar que l’accés no es filtri per una prova de Selectivitat? Als que tenen diners per pagar aquests centres on es pugen indiscriminadament les qualificacions per no perdre clients. Com sempre.

Cansat de que venguin mesures i reformes educatives com el que no són. En aquest cas, l’eliminació de la Selectivitat, només conduirà a que si un paga prou al seu centre educatiu on curse batxillerat, pugui accedir de manera injusta (per no haver cap tipus de filtre) a la universitat que escullin. Serà que només les persones benestants tenen dret que els seus fills estudiïn una carrera universitària?

Hi ha molta ocultació darrere de l’eliminació de la Selectivitat. Una prova que, sent millorable, és l’únic sistema que garanteix igualtat d’oportunitats amb independència del poder econòmic de les famílies dels futurs universitaris.

L’associació de pares d’alumnes reclama infermeres als patis

S’ha acabat la subvenció al portàtil a les aules.

Autor: “Faro” (http://www.e-faro.info).

Ensenyament deixarà de subvencionar els ordinadors, cada institut decideix ara si seguir amb el programa pel seu compte.

Ensenyament deixarà de subvencionar els portàtils escolars a partir d’aquest setembre. Fins ara la Generalitat aportava 150 euros per alumne per a la compra de netbooks –la família pagava 150 euros més–, però ja no hi haurà més diners públics. El Ministeri d’Educació va suprimir fa uns mesos el programa de Zapatero Escuela 2.0 i crearà el seu propi pla de digitalització escolar, tot i que encara n’ha de concretar el contingut i el pressupost –serà molt menor que el de l’executiu socialista–. Estat i Generalitat finançaven conjuntament la introducció dels portàtils a l’aula, però el Govern central ha deixat la Generalitat sense aquesta partida. Així que Ensenyament havia de decidir si continuava finançant els ordinadors el curs 2012-2013 amb els seus propis fons. La decisió final: no.

LA VANGUARDIA – Maite Gutiérrez

El curs 2011-2012 prop de 600 centres públics i concertats de Catalunya ja havien implantat el netbook en la modalitat “un ordinador per estudiant” (1×1). Va ser el programa estrella de l’anterior Conselleria d’Ensenyament, encapçalada per Ernest Maragall. El proper setembre s’havien d’incorporar al programa més de 30.000 alumnes nous de 1r d’ESO, el creixement vegetatiu dels centres que utilitzen el portàtil a hores d’ara, però fa un parell de setmanes Ensenyament va comunicar als directors que no rebran els 150 euros per estudiant, confirmen tant des dels instituts com des de la conselleria. Els centres que vulguin seguir amb els netbooks pel seu compte hauran de buscar les seves pròpies solucions, si bé la conselleria els assessorarà si ho sol·liciten, assenyalen a Ensenyament.

Aquest nou pas de rosca ha deixat situacions ben heterogènies als centres de secundària. Alguns han decidit abandonar gradualment el portàtil i tornar als llibres en paper amb els alumnes de 1r d’ESO. És el cas, per exemple, de l’institut Alexandre Satorras de Mataró. La seva directora, Fina Buil, explicava la setmana passada que els alumnes que ja tenien l’ordinador aquest curs el continuaran tenint a partir de setembre, però els estudiants nous no s’incorporaran al sistema digital. D’aquesta manera, els de 1r d’ESO estudiaran amb llibres en paper, sense ordinador propi, mentre que els de cursos superiors continuaran amb el netbook. Moltes famílies no veien bé pagar el portàtil de forma íntegra i a més els altres materials escolars –llibres de suport o quaderns–. Una minoria de pares sí que va suggerir que continuar amb el portàtil estalviaria diners a la llarga, encara que calgués desemborsar els 300 euros que val en realitat en lloc de 150 euros com fins ara, però la idea no ha calat en aquest institut. Altres centres, en canvi, han apostat per continuar amb un netbook per alumne. Al centre públic Abat Oliba de Ripoll els estudiants que arribin a 1r d’ESO a partir del curs que ve hauran de portar el seu propi portàtil al centre. “Ara que teníem tots els cursos adaptats i que els professors ens havíem preparat per a aquest canvi no podíem tornar cap enrere”, assenyala Mercè Vergés, professora del centre i membre de l’equip directiu. L’institut ha arribat a un acord amb una botiga local perquè financi el portàtil a les famílies que ho necessitin. El portàtil homologat per Ensenyament val 300 euros, i els pares el podran finançar en deu mensualitats amb un sobrecost de només 10 euros. Però Vergés explica que el centre no pot obligar els pares a comprar un ordinador. Així que deixaran que cada alumne porti el netbook que vulgui sempre que compleixi unes mínimes condicions. Els estudiants també podran portar a classe el portàtil familiar en cas que els pares ja en tinguin un i no vulguin o no en puguin adquirir cap altre. Fins aquest curs tots els alumnes havien de comprar un determinat netbook, de la marca Toshiba, però deixarà de ser obligatori. Algunes empreses estan oferint a més paquets amb els continguts digitals i els ordinadors per preus no gaire cars. “Cada institut s’espavila com pot o com creu que ho ha de fer”, assenyalen els professors consultats.

Ensenyament invertirà els diners del programa Educat 2.0 en la millora de la connexió a internet dels centres i en la compra de pissarres digitals interactives, expliquen al departament. El 100% de les aules dels instituts públics ja disposa de connexió a la xarxa i el 90% també té pissarres digitals, segons dades de la conselleria. La intenció és estendre-ho a les escoles de primària en un parell de cursos. La consellera d’Ensenyament, Irene Ri-

gau, s’ha mostrat crítica amb el model d’un ordinador per estudiant des que es va implantar. “No rebutgem l’1×1, però tampoc no volem ser esclaus d’aquest programa”, va dir Rigau fa un any, quan va anunciar que el programa no es continuaria estenent a més instituts i que només es cobriria el creixement vegetatiu dels centres que ja en formaven part. Rigau volia avaluar la implantació del programa, si havia estat positiu des del punt de vista pedagògic o no. “L’objectiu no és l’objecte en sí, sinó millorar els resultats”, va dir. L’any passat Ensenyament va donar l’opció als centres que ja utilitzaven el portàtil d’invertir els 150 euros per alumne en la compra de netbooks per a l’institut, no per a l’estudiant. Era una forma light del programa 1×1. Al final, un 15% de centres va decidir passar-se a aquesta modalitat, mentre que la resta va optar per mantenir el model original.

El programa de portàtils va començar a Catalunya el 2009. La idea era estendre’l a tots els instituts en quatre anys, però ara s’ha paralitzat i 187 centres públics encara no l’han provat. Ara cada centre decidirà si continua amb el portàtil o no.

%d bloggers like this: