El món educatiu i les noves tecnologies amb calçador


Són nombroses les vegades que aboco en els articles experiències o reflexions personals basades en situacions que, o he viscut, o des del meu punt de vista em semblen curioses. Aquest és el cas del que esteu llegint. Un post sorgit després de llegir i analitzar els comentaris d’un article que parlava sobre la “bombolla de les TIC” (en el seu deute tècnica) en el desenvolupament de programari.

Traducció al català del post de  “El mundo educativo y las nuevas tecnologías con calzador“.

En un d’aquests comentaris, el comentarista abocava la següent afirmació:

Quants de nosaltres hem hagut de justificar una vegada i una altra l’adopció d’estàndards altament assumits per la indústria amb nuls resultats, perquè al final, el venedor de fum de torn, provinent d’una consultora d’alt nivell, acabi colant a l’empresa un model infumable que serà adaptat amb calçador davant unes necessitats inexistents.

Això, per a aquells docents que, usualment feinegem amb les noves tecnologies en el nostre treball diari (sigui dins o fora de l’aula) és una situació que, en el nostre esdevenir diari, normalment apareix de forma massa habitual. Quantes vegades hem hagut de justificar la necessitat d’usar les noves tecnologies amb uns resultats, a dia d’avui indemostrables, sobre la millora acadèmica que això suposa? Quantes vegades hem observant grans venedors de fum que venen productes “tecnològics” per millorar l’aprenentatge? Quantes vegades hem vist grans empreses en els seus esdeveniments fan un èmfasi en el sector educatiu amb uns productes que, a l’hora d’aplicar-los a l’aula, es demostren totalment ineficaços? Quantes vegades ens han venut i ens han colat que el del pla Escola 2.0 era una millora impressionant del nostre sistema educatiu? Quantes?

És a dir, quants de nosaltres ens hem qüestionat l’aplicació de les noves tecnologies en Educació amb calçador?

Les noves tecnologies no han vingut a complicar les coses, ni a fer-les més confuses, ni a perdre temps en el seu ús, ni a passar la major part del temps resolent problemes tècnics durant la seva utilització, ni a obligar-nos a realitzar el nostre treball en dos exemplars (preparant material per si funcionen els nous mitjans, mantenint un pla d’emergència per si ens falla la connexió a internet oa l’Administració de torn li dóna per filtrar el servei o eina en línia que tenim prevista utilitzar), ni a fer exactament el mateix que fèiem abans.

L’adopció de les noves tecnologies fa la sensació que vinguin amb calçador. Que intentem calçar una cosa que no ens serà d’utilitat pel simple fet que està dissenyat i implementat per algú que no està a l’aula. Quants heu assistit a cursos sobre eines on l’únic que se us explica és com funciona l’eina?

I entrem en els programes. Cal controlar tants programes? És necessari aprendre i ensenyar a usar diferents programes-tots ells amb les seves característiques específiques-per fer exactament el mateix? És necessari utilitzar les darreres versions dels productes? És necessari utilitzar la PDI per a ser usada simplement com una pissarra verda de tota la vida?

Seguim amb els llibres de text. Ara meravellosos llibres digitalitzats (que no digitals). El mateix que en el llibre de text de tota la vida, amb algun vídeo meravellosos (visionable gratuïtament algun de més qualitat a Youtube) i, amb una armadura de preguntes (els més ben elaborats) on es permet respondre-hi des d’un equip informàtic. Això és millora respecte al que havia? Si parlem d’espai a les motxilles i problemes de columna dels pobres alumnes … sí. A nivell educatiu, molts dubtes.

Per què ens entestem a fer servir les TIC per complicar-nos la vida? Ahir vaig estar dubtant a gestionar les tasques pendents amb un meravellós programa que m’ho organitzava tot, em sonaven alarmitas de diferents estils i, fins i tot em permetia dissenyar els calendaris a mida. Al final he optat per un meravellós tauler de suro on poso notetes de post-it, dividit en tres seccions (tasques pendents, a mig fer i realitzades). Potser es gasta una mica de diners en la matèria primera (el tauler de suro i els post-its, sense oblidar la tinta del boli) però l’estalvi de temps respecte a l’aprenentatge del programa per dur a terme la mateixa tasca (amb moltíssimes més ximpleries afegides però que a mi no em serveixen, altres potser ho poden necessitar) és molt més valuós que aquests pocs euros. El mateix succeeix en altres aspectes.

Les TIC (i ja parlo en sentit educatiu) han de facilitar la vida, no complicar-la. El primer és establir el necessari del seu ús per, posteriorment, implementar-ho en les nostres aules (o en qualsevol aspecte concret de la nostra vida).

Hi ha eines imprescindibles, tecnologies d’ús habitual i de corbes d’aprenentatge de pendent molt pronunciat (grans capacitats d’aprendre en poc temps) que haurien de ser d’ús quotidià. Per a tot allò que suposi un excessiu esforç de l’aprenent per a uns resultats qüestionables, millor abstenir i anar al senzill fins i tot que no sigui tan cool.

De vegades és injustificable l’ús de les noves tecnologies “per tot”. Pensem, analitzem, veiem els seus avantatges i inconvenients i, decidim raonadament abans d’introduir amb calçador.

Això sí, sempre quedarà la justificació d’usar les noves tecnologies per fer “més bonic” i més “professional” el que es ha fet tota la vida.

Aprofito per donar les gràcies a Néstor Alonso per les seves vinyetes crítiques, que reflecteixen una realitat massa habitual en l’ús de les TIC en Educació, i que podeu trobar publicades en el seu Flickr .

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: