Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana

Un dels treballs més divulgats de Carlo M. Cipolla és la seva breu anàlisi econòmica, demogràfica i històrica de l’estupidesa humana que va publicar en el seu llibre “Allegro ma non troppo” de 1988. No és el seu treball més formal, ni el més seriós, ni el que li va donar més prestigi acadèmic, però anem a fer aquí una presentació succinta del seu contingut en la confiança de pugui servir d’avís al lector i contribuir així al progrés del conjunt de la societat.

Les lleis fonamentals de l’estupidesa humana

(Basat en Carlo Maria Cipolla (1988), “Allegro ma non troppo”)

Primera Llei Fonamental: Sempre i inevitablement tots subestimen el nombre d’individus estúpids en circulació

A primera vista aquesta afirmació pot semblar trivial, o més aviat òbvia, o poc generosa, o potser les tres coses alhora. No obstant això, un examen més atent revela de ple la rotunda veracitat d’aquesta afirmació. Cipolla considera que per molt alta que sigui l’estimació quantitativa que es faci de l’estupidesa humana, sempre quedarem sorpresos de forma repetida i recurrent pel fet que:

  1. persones que un ha considerat racionals i intel·ligents en el passat resulten ser inequívocament estúpides
  1. dia rere dia, amb una monotonia incessant, veiem com entorpeixen i obstaculitzen la nostra activitat individus obstinadament estúpids, que apareixen d’improvís i inesperadament en els llocs i en els moments menys oportuns.

La Primera Llei Fonamental impedeix l’atribució d’un valor numèric a la fracció de persones estúpides respecte del total de la població. Qualsevol estimació numèrica resultaria ser una subestimació. Per això en les línies que segueixen es designarà la proporció de persones estúpides en el si d’una població amb el símbol σ.

Segona Llei Fonamental: La probabilitat que certa persona sigui estúpida és independent de qualsevol altra característica d’aquesta persona.

No tots els humans són iguals ja que uns són més estúpids que altres. Segons Cipolla, el grau d’estupidesa ve determinat genèticament per la naturalesa però no està associat a cap altra característica de raça, sexe, nacionalitat o professió.

El professor Cipolla va realitzar amplis estudis demogràfics amb molt diversos sectors de la població. Inicialment afirma haver comprovat que entre els treballadors “de coll blau” hi havia una fracció σ d’estúpids i que aquesta fracció era major del que esperava, de manera que es confirmava la primera Llei Sospitant que podia ser degut a falta de cultura o marginalitat social estudiar mostres de treballadors “de coll blanc” i a estudiants, i comprovar que entre ells es mantenia la mateixa proporció. Més sorprès encara va quedar en mesurar el mateix paràmetre entre els professors d’universitat. Va decidir per tant expandir els seus estudis fins l’elit de la societat, els laureads amb el Premi Nobel. El resultat va confirmar el poder suprem de la naturalesa: una proporció σ de premiats amb el Nobel són estúpids.

Tercera Llei Fonamental (o d’Or): una persona estúpida és aquella que causa pèrdues a una altra persona o grup de persones sense obtenir cap guany per a si mateixa i fins i tot incorrent en pèrdues.

L’anàlisi de costos i beneficis de Carlo M. Cipolla permet classificar als éssers humans en quatre tipus de persones, cadascun dels quals ocupa un quadrant en un sistema de coordenades. Si representem en l’eix d’abscisses el benefici, positiu o negatiu, que obté l’individu i en l’eix d’ordenades el benefici (+) o cost (-) que causa als altres, podem definir i estimar les coordenades dels següents tipus :

  • Desgraciat (D): aquell que es causa un perjudici a si mateix, beneficiant als altres.
  • Intel·ligent (I): aquell que es beneficia a si mateix, beneficiant als altres.
  • Bandit (B): aquell que obté beneficis per a si mateix, perjudicant als altres.
  • Estúpid (E): aquell que causa pèrdues a altres, perjudicant al mateix temps a si mateix.

Distribució de Freqüència

La majoria dels individus no actua consistentment. Sota certes circumstàncies una persona pot actuar intel·ligentment i en altres actuar com desgraciat. L’única important excepció a aquesta regla és la de les persones estúpides que normalment mostren una forta tendència cap a un comportament estúpid en qualsevol activitat o empresa. Per als altres, podrem calcular la seva posició en l’eix de coordenades del gràfic 1 com una mitjana dels resultats de les seves accions en termes de costos i beneficis causats sobre si mateixos i sobre els altres. Aquesta possibilitat ens permet fer la següent digressió:

Considerarem un “bandit perfecte” aquell que mitjançant les seves accions obté per a si mateix un benefici igual al cost que origina en els altres. És el cas del lladre que roba a un altre cent euros sense causar cap cost addicional. Aquesta situació pot ser definida com un “joc de suma zero” en el qual el conjunt de la societat ni guanya ni perd. El “bandit perfecte” quedaria representat en l’eix de coordenades del gràfic 2 sobre la línia OM diagonal del quadrant B.

No obstant això els “bandits perfectes” són relativament escassos. És més freqüent que hi hagi “bandits intel·ligents” (Bi) que obtenen més beneficis que els costos que causen, o “bandits estúpids” (Be), que per obtenir algun benefici causen un cost alt als altres. Malauradament els bandits que romanen per sobre de la línia OM són relativament poc nombrosos. És molt més freqüent l’individu Be. Exemple d’aquest últim pot ser el lladre que destrossa els vidres d’un cotxe per robar la seva ràdio o el que assassina a algú per anar-se’n amb la seva dona a passar un cap de setmana a Montecarlo.


El poder de l’estupidesa

Els estúpids són perillosos i funestos perquè a les persones raonables els resulta difícil imaginar i entendre un comportament estúpid. Una persona intel·ligent pot entendre la lògica d’un bandit. Les accions d’un bandit segueixen un model de racionalitat. El bandit vol obtenir beneficis. Com que no és prou intel·ligent per imaginar mètodes amb què obtenir beneficis per a si procurant també beneficis als altres, haurà d’obtenir el seu benefici causant pèrdues al seu proïsme. Certament, això no és just, però és racional, i sent racional, es pot preveure. En definitiva, les relacions amb un bandit són possibles ja que les seves brutes maniobres i les seves deplorables aspiracions es poden preveure i, en la majoria dels casos, es pot preparar l’oportuna defensa.

Amb una persona estúpida tot això és absolutament impossible. Tal com està implícit en la Tercera Llei Fonamental, una criatura estúpida ens perseguirà sense raó, sense un pla precís, en els moments i llocs més improbables i més impensables. No hi ha manera racional de preveure si, quan, com i per què, una criatura estúpida durà a terme el seu atac. Davant d’un individu estúpid, un està completament desarmat.

Com que lesaccions d’una persona estúpida no s’ajusten a les regles de la racionalitat, és lògic pensar que tenen totes les de guanyar perquè:

  1. generalment l’atac ens agafa per sorpresa.
  1. fins i tot quan es té coneixement de l’atac, no és possible organitzar una defensa racional perquè l’atac, en si mateix, no en té cap d’estructura racional.

El fet que l’activitat i els moviments d’una criatura estúpida siguin absolutament erràtics i irracionals, no només fa problemàtica la defensa, sinó que fa extremadament difícil qualsevol contraatac. I cal tenir en compte també una altra circumstància: la persona intel·ligent sap que és intel·ligent, el bandit és conscient que és un bandit i el desgraciat incaut està penosament imbuït del sentit de la seva pròpia candidesa. Però al contrari que tots aquests personatges, l’estúpid no sap que és estúpid i això contribueix en gran mesura a donar major força, incidència i eficàcia al seu poder devastador.


Quarta Llei Fonamental: Les persones no estúpides subestimen sempre el potencial nociu de les persones estúpides. Els no estúpids, en especial, obliden constantment que en qualsevol moment, lloc i circumstància, tractar i / o associar-se amb individus estúpids es manifesta infal·liblement com un costosíssim error.

No cal sorprendre que les persones desgraciades i incautes, és a dir, les que en els gràfics 1 i 2 es situen en el quadrant D, no reconeguin la perillositat de les persones estúpides. El fet no representa sinó una manifestació més de la seva falta de previsió. Però el que resulta veritablement sorprenent és que tampoc les persones intel·ligents ni els bandits aconsegueixen moltes vegades reconèixer el poder devastador i destructor de l’estupidesa. És extremadament difícil explicar per què succeeix això. Es pot tan sols formular la hipòtesi que, sovint, tant els intel·ligents com els bandits, quan són abordats per individus estúpids, cometen l’error de abandonar-se a sentiments d’autocomplaença i menyspreu en lloc de preparar la defensa i segregar immediatament quantitats ingents de adrenalina davant tanta situació de perill.

Un dels errors més comuns és arribar a creure que una persona estúpida només es fa mal a si mateixa, però això no és més que confondre l’estupidesa per la candidesa dels desgraciats.

De vegades fins i tot es pot caure en la temptació d’associar amb un individu estúpid per tal de utilitzar-lo en profit propi. Tal maniobra no pot tenir més que efectes desastrosos perquè:

a)  està basada en la total incomprensió de la naturalesa essencial de l’estupidesa i

b) dóna a la persona estúpida l’oportunitat de desenvolupar les seves capacitats encara més enllà del originalment supòsit. Un pot fer-se la il·lusió que està manipulant a una persona estúpida i, fins a cert punt, potser fins i tot ho aconsegueixi, però a causa del comportament erràtic de l’estúpid, no es poden preveure totes les seves accions i reaccions i molt aviat un es veurà arruïnat i destruït sense remei.

Al llarg dels segles, en la vida pública i privada, innombrables persones no han tingut en compte la Quarta Llei Fonamental i això ha ocasionat pèrdues incalculables.

Macroanàlisi i Cinquena Llei Fonamental: La persona estúpida és el tipus de persona més perillosa que existeix.

Les consideracions finals de la Llei quarta ens condueixen a una anàlisi de tipus “macro”, segons el qual, en lloc del benestar individual, es pren en consideració el benestar de la societat, definit, en aquest context, com la suma algebraica de les condicions del benestar individual. És essencial per efectuar aquesta anàlisi una completa comprensió de la Cinquena Llei Fonamental. No obstant això, cal afegir que de les cinc lleis fonamentals, la Cinquena és, de llarg, les més coneguda.

El corol·lari de la llei diu així:

L’estúpid és més perillós que el bandit.

La formulació de la llei i el corol·lari són encara del tipus “micro”. No obstant això, tal com hem anunciat anteriorment, la llei i el seu corol·lari tenen profundes implicacions de naturalesa “macro”. Si tots els membres d’una societat fossin bandits perfectes, la societat quedaria en una situació estancada però no es produirien grans desastres. Tot quedaria reduït a transferències massives de riquesa i benestar. Però quan els estúpids entren en acció les coses canvien completament. Les persones estúpides ocasionen pèrdues a altres persones sense obtenir cap benefici per a elles mateixes i, per tant, la societat sencera s’empobreix.

El gràfic 3 mostra un sistema de classificació simple entre les accions que causen benefici o perjudici a la societat com un tot. Tota activitat representable a la dreta de la línia NOM implica una redistribució amb benefici social net, mentre que les activitats que cauen a l’esquerra o sota d’aquesta línia impliquen pèrdues socials netes.

El professor Carlo M. Cipolla, erudit historiador que ha investigat intensament la societat clàssica romana, la societat medieval i moltes altres de l’antiguitat, està perfectament qualificat per afirmar, com fa, que el coeficient σ és una constant històrica. Per què llavors unes societats prosperen i altres entren en decadència? Depèn exclusivament de la capacitat dels individus intel·ligents per mantenir a ratlla els estúpids.

Més encara: en les societats en decadència, el percentatge d’individus estúpids segueix sent igual a σ, però en la resta de la població Cipolla s’observa, sobretot entre els individus que estan al poder, una alarmant proliferació de bandits amb un elevat percentatge d’estupidesa. I entre els que no estan al poder, un igualment alarmant creixement del nombre dels desgraciats incauts. Tal canvi en la composició de la població dels no estúpids és el que reforça inevitablement el poder destructiu de la fracció σ i condueix el país a la ruïna.

Carlo M. Cipolla (1922-2000)

Extret i traduccit del post “Carlo M. Cipolla (1922-2000)” del bloc “http://www.eumed.net”.

%d bloggers like this: