“Els videojocs estimulen el cervell com ho fan els llibres”

El periodista Nick Bilton analitza en el llibre ‘Visc al futur i això és el que veig’ els canvis d’estil de vida que introduiran les tecnologies.

EL PAIS -ROSA JIMÉNEZCANO – Madrid – 2011.11.17

Nick Bilton , responsable de la secció de Tecnologia del The New York Times i professor universitari, no sempre va ser redactor del diari. Abans va estar a càrrec del departament de desenvolupament de nous formats i narratives. El seu despatx està entre el desballestament i el museu de lectors de llibres electrònics. Tots els va provar en el departament d’usabilitat de la Dama Gris fins que van donar amb la forma correcta. En el seu llibre Visc al futur i això és el que veig (Gestió 2000, Planeta, 2011) cada capítol inclou un codi bidi, en fer una foto amb el mòbil a aquesta combinació de quadradets en blanc i negre s’accedeix directament a una pàgina on altres lectors han aportat comentaris.

Bilton no sembla tenir por de dir el que pensa. “Els mitjans hem de ser molt curosos amb les coses per les que cobrem, però tenir molt clar que al món digital les experiències són plenes i combinades. La revolució d’iTunes va ser comprar una sola cançó amb un clic en qüestió de segons”. “La clau és saber on és el valor, en quina part del nostre treball. The New York Times és una marca amb més de 100 anys d’història, però Polític va néixer com un bloc fa cinc anys, això no evita que sigui fiable. Qualsevol pot començar alguna cosa petita i alimentar fins que creix i competeix amb els grans, per això cal esforçar-se “, explica.

Bilton no va ser un gran estudiant universitari, de fet, en les seves conferències, sol mostrar les seves notes. Ara és professor a NYU , la Universitat de Nova York, on imparteix l’assignatura 1, 2, 10. Aquestes mesureses refereixen a la distància de la vista en peus (30 centímetres) en què es fan servir els mòbils i lectors electrònics, la pantalla l’ordinador i la televisió de casa. Com a expert en usabilitat tracta de trobar el llenguatge apropiat i la convergència en la Xarxa de cadascuna d’aquestes pantalles.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Noves addiccions en els adolescents

Recull de publicacions, articles, institucions i recursos web sobre l’addicció al joc i a les noves tecnologies -com Internet, les xarxes socials, el mòbil o els videojocs-. Aquests materials reflexionen sobre la situació actual de les noves addiccions i ofereixen eines per prevenir i tractar aquestes dependències que es donen, sobretot, en els més joves. Totes les publicacions que s’hi recomanen es poden consultar als centres DIXIT.

Elaborat per: DIXIT Centre de Documentació de Serveis Socials

Monografies

Adès, Jean; Lejoyeaux, Michel; Ginés, María. Las nuevas addicciones: Internet, sexo, juego, deporte, compras, trabajo, dinero. Barcelona: Kairós, 2003. 300 p. (Autoayuda)
Llibre que pretén ser d’ajuda per identificar els patiments ocults i perills reals que comporten les noves addiccions, siguin al joc, compra compulsiva, treball, esport extrem, sexe o internet.Adicción a las nuevas tecnologías en adolescentes y jóvenes. Madrid: Pirámide, 2009. 269 p. (Psicología)
Manual que analitza els riscos dels abusos de les TIC en joves i en mostra els seus efectes des de diversos punts de vista. També ofereix una alternativa terapèutica en els casos que siguin necessaris de tractament i destaca els aspectes preventius que cal treballar a l’escola i a la família.Adolescents a Barcelona: estils de vida, àmbit educatiu i conductes relacionades amb la salut. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Àrea d’Acció Social i Ciutadania, 2010. 93 p.
Estudi que fa un anàlisi de les relacions dels i les adolescents de la ciutat de Barcelona en els diferents territoris de sociabilitat en què transcorre la seva vida.
Versió en línia (PDF)

Baile, José Ignacio. Vigorexia, cómo reconocerla y evitarla. Madrid: Síntesis, 2005. 189 p. (Guías de autoayuda; 8)
Llibre que aporta informació per al reconeixement de la vigorèxia, és a dir, del la obsessió per tenir un cos musculós i de la percepció alterada de la figura corporal. També dóna algunes recomanacions per evitar aquest trastorn.

Llegeix la resta d’aquesta entrada »

17 senyals de que la teva aula es antiquada.

Tradució de l’entrada “17 Signs Your Classroom is Behind the Times“, publicada al bloc de Simple K12, on fan una llista de senyals que indiquen al professor que la seva classe està antiquada.

  1. Els estudiants lliuren les seves tasques en paper imprès, i no en suport digital.
  2. Per a tasques de creació de murals, els seus estudiants necessiten cola, cartolina i tisores … en lloc d’utilitzar una eina en línia com Glogster.
  3. Encara té guix. O esborrador en sec.
  4. Quan intenta mostrar un recurs web des de l’ordinador, és probable que aparegui el missatge “Aquest lloc web ha estat bloquejat”.
  5. Creua els dits cada vegada que intenta connectar-se a Internet.
  6. No es veu interromput per telèfons mòbils, missatges de text o alertes de Twitter en algun moment durant l’any escolar.
  7. Passa la major part del seu temps de classe explicant els continguts als estudiants … en lloc de posar-los a treballar en col·laboració i aprendre els uns dels altres.
  8. Disposa d’un conjunt d’enciclopèdies.
  9. El professor s’està plantejant l’ús de presentacions creades amb PowerPoint per satisfer la necessitat d’integrar la tecnologia a l’aula.
  10. El professor crea més continguts que els estudiants.
  11. Els estudiants no li ensenyen alguna cosa nova al professor (probablement relacionat amb la tecnologia) cada dia.
  12. El professor no té un lloc web per a l’aula o un bloc on publicar informació per a la classe, tasques i informació per als pares.
  13. No disposa d’una sèrie d’ordinadors per a l’aula, netbooks, tablets o altres dispositius per al treball en grup.
  14. No té almenys un motiu a la setmana per trucar al centre de suport TIC.
  15. Cap estudiant li ha demanat en alguna ocasió fer un treball mitjançant alguna nova eina digital de la qual mai ha sentit parlar.
  16. Mai ha utilitzat o sentit parlar de: Collaborize Classroom, Prezi, Evernote, Glogster, MyFakeWall, Typewith.me, Storybird, JayCut, Wordle, or Tiki-Toci.
  17. Mai ha assistit a un webinar de SimpleK12 o una altra plataforma o xarxa social docent.

Què afegiries a aquesta llista?

Treballa la teva classe amb les eines i tecnologies del segle XXI?

Traducció al català del post “17 señales que indican que una clase no es del siglo XXI” del bloc “El Camarote”.

Cançons d’èxit a la parabòlica de l’APM i el Trololo.

Manifest en motiu del 25N, dia contra la violència de gènere. A tu també t’afecta!

Parlem de violència de gènere i estem fent referència a aquella violència masclista, sexista, que té el seu origen en la desigualtat sexual. Parlem de violència de gènere i la major part de la societat sent repulsió, indignació, frustració i fins i tot incomprensió. I quan es parla de violència de gènere, la majoria de persones pensa en les darreres morts de dones a mans d’homes, i s’hi sent solidària, comprenent la situació com un problema social.

Avui dia, es comença a entendre que no cal arribar a una pallissa per parlar de violència de gènere. Que el terror psicològic, l’abús o l’assetjament sexual són sense cap dubte formes clares de violència masclista que es donen en major mesura que les agressions físiques que surten als mitjans de comunicació. Veiem, així, que aquesta violència de gènere afecta moltes més dones de les que diuen les estadístiques oficials.

A aquestes alçades cal, però, fer un pas endavant, superant les limitacions pròpies del feminisme institucional. Cal comprendre que aquests casos de violència sexista que es donen en l’àmbit de les relacions de parella, només són la punta d’un gran iceberg, tal i com ja dèiem l’any passat. Són la punta que els mitjans de comunicació visualitzen en les seves cròniques de successos. La part invisible, però, és encara més esfereïdora, ja que ens afecta de manera directa a la majoria de dones. Ens referim a totes les situacions que atempten contra la nostra salut física, psíquica i emocional, i que estan completament normalitzades, o fins i tot justificades.

Quan patim pressió estètica, que condueix a obsessions, a malalties i fins i tot a la mort, a dones cada vegada més joves, però també més grans. Quan fem un esforç etern per a assolir una imatge que s’aproximi a l’estereotip impossible amb el que se’ns bombardeja; ESTEM PATINT VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

Quan sentim por d’anar soles pel carrer pensant que podem ser víctimes d’una agressió sexual. Quan evitem passar a prop de grups d’homes, perquè no volem ser objectes de les seves mirades. Quan directament ens sentim vexades per comentaris grollers sobre el nostre cos, ESTEM PATINT VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

Quan som insultades per la nostra conducta sexual, ja sigui perquè volem mantenir moltes relacions, no seguim un patró heterosexual en les nostres relacions o perquè no ens ve de gust mantenir-ne. Quan algú ens ‘fot mà’, ESTEM PATINT VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

Quan cobrem menys que els nostres companys a la feina, quan hem de realitzar dobles jornades perquè a casa ningú més fa les tasques domèstiques, quan ens sembla que no tenim ni un minut per nosaltres. Quan cobrem pensions miserables, quan assistim a una feminització de la pobresa, ESTEM PATINT VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

Quan l’avortament segueix dins del codi penal, i es continuen posant limitacions a la lliure decisió de les dones, en relació a la seva maternitat. Quan el talibanisme catòlic és capaç d’anar a clíniques per a coaccionar professionals i dones que han triat lliurement sobre el seu propi cos, ESTEM PATINT VIOLÈNCIA DE GÈNERE.

D’exemples de violències normalitzades, que no són denunciades pels mitjans de comunicació ni anomenades per la classe política institucional, en tenim molts més. Només cal que revisem el nostre dia a dia per a adonar-nos de quan patim abusos contra la nostra seguretat i autoestima, pel fet d’haver nascut dones en una societat que avui segueix sent masclista.

És per això que emplacem a totes les persones a qüestionar-vos el seu paper en la perpetuació de totes aquestes formes de violència que coarten el nostre dia a dia. Emplacem a homes i dones a deixar enrere la visió reduccionista del què és la violència de gènere, que s’ofereix des de les institucions i el feminisme formal. Perquè cada vegada que no responem a una agressió masclista, sigui del tipus que sigui, l’estem perpetuant.

La única solució és la desobediència al patriarcat, aquesta estructura de poder masclista que impera a la nostra societat i que ens sotmet a totes les formes possibles de violència. Per això, el 25 de Novembre ha de ser un dia per recordar totes les víctimes mortals de la violència sexista, però també ha de ser un dia per apoderar-nos i responsabilitzar-nos dels nostres cossos, dels nostres drets i de les nostres accions. La jornada del 25 de novembre ha de servir per construir des d’ara un dia a dia sense sexismes, sense masclismes, tant en situacions quotidianes com en qüestions estructurals econòmiques i socials.

a tu també t’afecta! PLANTEM CARA!

Tret de http://pobleviu.cat/2011/11/23/25-novembre-dia-contra-la-violencia-de-genere-al-camp/

L’escola, a examen

Finlàndia o Corea s’han convertit en sinònims d’excel·lència educativa.

Però què necessitem nosaltres?

Cada edició de l’informe PISA ens revela que alguna cosa hem de canviar.

Un grup de mestres i pedagogs ens conviden a reflexionar-hi i proposen nous camins a seguir.

Presència és una capçalera històrica de la premsa en català que des de l’estiu del 2001 és la revista setmanal en català amb més difusió, amb uns 95.000 exemplars de mitjana. La revista arriba cada setmana als més de 370.000 lectors provinents de les publicacions que la distribueixen: El Punt, Avui, El 9 Nou, Diari de Balears i Diari d’Andorra.

El cervell crea un diccionari visual de paraules que facilita la lectura

El cervell emmagatzema les paraules que llegeix per primera vegada a manera d’un diccionari, el que facilita que la persona pugui reconèixer de forma més ràpida i eficient en tornar a llegir fent ús d’aquest diccionari visual en què es guarda nomésla partvisual de la paraula. Un processament que s’ha posat de manifest en una investigació realitzada per un equip de la Georgetown University i que pot ajudar a solucionar problemes com la dislèxia.

EVA SERENO – REDACCIÓ APRENDEMAS – 2011.11.16

El cervell disposa d’un diccionari visual per recoure més ràpida i eficientment les paraules al llegir-les. Almenys així es desprèn de la investigació realitzada per un equip de neurocientífics del Centre Mèdic de la Universitat de Georgetown, als Estats Units, que revela que el cervell codifica visual i fonèticament una paraula quan la llegeix per primera vegada, sent emmagatzemada en el cervell com si fos un objecte sense part sonora, cosa que facilita el procés lector.

Segons explica Laurie Glez, investigadora i autora principal del treball, el cervell davant d’una paraula nova utilitza la fonètica per codificar-la i fa coincidir el so amb la paraula escrita, mentre que una vegada que està apresa la paraula, passant a formar part d’aquest diccionari visual, ja no cal la fonètica per identificar-la, sent suficientla informacióvisual.

El resultat de la investigació tira a baix les teories d’altres neurocientífics en què s’assegura que en llegir una paraula s’activa la percepció visual de la persona, així com la fonètica, i que l’àrea o les àrees del cervell que controlen una d’aquestes capacitats exerceixen control també sobre l’altra.

Aquestes conclusions són fruit de l’experiment desenvolupat pels investigadors, basat en una prova de reconeixement de paraules a 12 voluntaris sotmesos a ressonància magnètica funcional, en el qual es va demostrar que les paraules homòfones activen neurones diferents, igual que ho fan paraules que no sonen semblant.

Un aspecte que per a la investigadora reflecteix que el cervell empra habitualmentla informacióvisual i no la sonora de les paraules. La investigació realitzada, que ha estat finançada per la National Science Foundation i presentada a la reunió anual de la Society for Neuroscience 2011, facilita la comprensió dels mecanismes que el cervell empra en llegir i que podrien contribuir a solucionar problemes relacionats amb els trastorns de la lectura com és el cas de la dislèxia i a explicar que persones afectades per aquest problema llegeixen més poc a poc i amb més dificultat.

De fet, les persones dislèxiques no són sempre capaçes de desenvolupar una representació visual precisa de les paraules que s’han vist abans pels problemes de processament fonètic.

L’ODRRE NO IPMOTRA

SEGNOS UN ETSDUI D’UNA UIVENRSTIAT AGNLSEA, NO IPMOTRA L’ODRRE EN EL QUE LES LLTEERS  ETSAN ERSCIETS, L’UICNA CSOA IPORMTNAT ES QUE LA PMRIREA I LA UTLIMA LTLERA ESIGTUIN ECSRITES EN LA POISCIO COCERTRA. LA RSTEA PDOEN ETSAR TTAOLMNET MAL I ECNARA AXII PORDAS LELIGR-HO SNESE POBRLEEMS.

AXIO ES PQUERE NO LELIGM CADA LTLERA PER SI MTAEXIA, SNIO LA PAURALA EN UN TOT.

😉

La comprensió lectora: l’origen de tot el fracàs educatiu.

Crec no equivocar-me aquesta vegada si assenyalo com a problema central de l’educació en tots els ordres, matèries i nivells, el de la comprensió lectora de textos. Els nostres alumnes en bona mesura no entenen el que llegeixen, fet que confirma l’informe PISA en tots els països estudiats i situació que s’agreuja a Espanya pels pitjors resultats obtinguts. S’estima que el 2006 un 25,7 dels estudiants espanyols de l’ESO no aconseguien desxifrar el sentit d’un text senzill. Això són estimacions globals, però sens dubte la situació ha anat a pitjor i en els nivells en què es mou en general l’escola pública en sectors més difícils és possible que aquesta xifra augmenti al 70 o 80% segons assenyalen les proves de Avaluació diagnòstica passades al nostre centre i de les que vaig adonar fa uns dies.

Traducció al català del post. “Comprensión lectora: el origen de todo el fracaso educativo” del bloc de Joselu, “Profesor en la secundaria”.

Els nostres alumnes no entenen el que llegeixen en format paper o digital, i no és que no sàpiguen llegir. Coneixen la mecànica de la lectura i són capaços d’articular (més o menys bé) la lectura oral d’un text, però llegir no és comprendre. Un text és una sèrie d’oracions articulades en paràgrafs i seccions que tenen una determinada intenció comunicativa. Si els nostres alumnes només accedeixen a la lectura mecànica, és impossible que puguin entendre la globalitat del text i treure inferències.

I és que llegir és un acte més complex del que sembla i la nostra relació amb el text és més intricada del que es podria suposar. Entendre un text suposa:

Primer, ser capaços de concentrar-se en l’acte de lectura abstraient del que envolta (fet molt preocupant perquè cada vegada és més difícil l’abstracció en una tasca concreta i menys en la interiorització d’un text escrit).

Segon, entendre el lèxic que conté, un problema cada vegada més gran perquè sembla que es redueix la competència lingüística en aquest sentit: cada vegada són necessàries menys paraules per a un parlant mitjà. Podríem preguntar-nos quantes paraules dominen els nostres alumnes a nivell de tercer d’ESO. Puc fer una estimació de tres-centes o quatre-centes, no més. Això s’agreuja en alumnes immigrants, però la realitat lingüística dels nadius no és molt superior.

Tercer, ser capaços d’entendre les relacions anafòriques (ús pronominal) i la connexió entre les oracions mitjançant els connectors lògics (còpula, adversativitat, conseqüència, causalitat …) .

Quart, aconseguir sintetitzar el text en idees centrals o nuclears i posar-les en relació amb el que saben i la seva pròpia vida.

Cinquè: Captar el sentit global i aconseguir extreure conclusions i reflexions personals.

No hi ha dubte que sense aquests requisits un text llegit no és comprès. I som conscients que això queda a anys llum de la realitat dels nostres alumnes que suen davant d’un text periodístic senzill sobre el qual se’ls demana unes preguntes que centrin el text i el resumeixin així com sobre la comprensió global d’aquest.

Aquest any sóc professor en dos cursos de tercer d’ESO que han obtingut baixíssims resultats en les proves de comprensió lectora i expressió escrita (capacitat d’organitzar i exposar idees). M’adono del greu de la situació. Per això, he decidit reorientar el currículum en un noranta per cent a reforçar les habilitats comprensives mitjançant exercicis sistemàtics i setmanals de comprensió i expressió oral i escrita sobre la base de textos periodístics i literaris. Mitjançant aquests textos se’ls obligarà a intentar descodificar el sentit global dels mateixos per mitjà de resums en 50 paraules o fins i tot en la dimensió de twitter (140 caràcters), respondre a preguntes bàsiques sobre el significat d’aquest que portarà en altres preguntes a què estableixin relacions amb la seva pròpia vida i el seu coneixement de la realitat.

Aquests exercicis són difícils, en sóc conscient, i els resultats seran baixos, però són preferibles al meu judici a tot tipus d’exàmens en què se’ls demani memoritzar dades que no entenen, així com als nivells morfològic o sintàctic que aborda la gramàtica. En aquestes proves setmanals i sistemàtiques de comprensió lectora hauran de exercitar la concentració i afinar la seva capacitat expressiva per exposar les idees del text en relació a la seva realitat concreta.

Un altre dia de la setmana el emprarem en exercicis en línia tipus CLOZE, que porten a col·locar paraules d’una base en buits d’un text que cal omplir. Hi ha exercicis molt interessants en Aula de lletres.

Penso que només posant en forta tensió el llenguatge dels nostres alumnes podrem atacar d’arrel aquest problema al qual no se li està donant cap importància si més no en els sectors que jo tinc més a prop, començant pel meu centre. Però jo ho considero nuclear, tant que jo diria, com he escrit a dalt, que és el problema central de tot el sistema educatiu.

Deu mites sobre el TDAH que interfereixen amb la millora.

Dr Cesar Soutullo, Director de la Unitat de Psiquiatria Infantil i Adolescent, Clínica Universitària de Navarra,

Hi ha molts  mites sobre el TDAH , la gent opina sense saber, i tots “saben” com canviar el comportament descontrolat del nen. Generalment la família, amics i professors tendeixen a culpar conscient o inconscientment als pares. Això és una  defensa natural davant una situació difícil de l’infant. El més lògic és buscar la resposta en un problema dels pares o de la família. Amb aquest breu article pretenem aclarir alguns d’aquests falsos mites. El nostre objectiu és reduir l’estigma del TDAH i afavorir el seu reconeixement i detecció precoç. Així podrem prevenir i evitar que els nens pateixin els símptomes durant anys abans de rebre un diagnòstic correcte i el tractament que està disponible. El tractament del TDAH és molt segur i eficaç i hi donen suport molts estudis científics.

Mite 1:

El TDAH és culpa dels pares i el seu diagnòstic és poc fiable 

El TDAH és un trastorn psiquiàtric del cerebral, el seu origen és biològic, amb transmissió genètica (amb una heretabilitat del 75%), que afecta la capacitat del nen, adolescent o adult d’1) regular el seu nivell d’activitat, pel que tenen hiperactivitat , 2) inhibir o frenar les seves idees, pensaments o comportament, pel que tenen impulsivitat, i 3) prestar atenció a les accions que realitzen, de manera que tenen inatenció. En nen amb TDAH té gran dificultat o incapacitat per a prestar atenció i concentrar-se, un nivell alt d’activitat inadequat per a la seva edat, es distreu molt fàcilment i és molt impulsiu. El TDAH no és culpa dels pares, encara que de vegades els pares no entenen els símptomes, es tiren ells la culpa, i intenten controlar el nen de formes no eficaços. La fiabilitat del diagnòstic és molt alta, i la presentació és bastant similar en diferents cultures. Igual que la diabetis o l’asma, el TDAH es presenta de forma similar als EUA, a Espanya, a la resta d’Europa, a Llatinoamèrica, a la Xina, etc. Hi ha associacions de pares de nens amb TDAH a tot el món, i els pares descriuen els mateixos símptomes en els nens que produeixen els mateixos problemes. Els pares no han d’acceptar mai que ningú els culpi de la malaltia del seu fill, com tampoc s’han de culpar si el seu fill té diabetis o epilèpsia. Encara que algunes d’aquestes coses no ajuden, el TDAH no es produeix per desacords entre els pares, ni tan sols per separació o divorci, ni per estar vidus o solters, ni pel naixement d’un germà menor, ni perquè la mare o el pare es posi a treballar, ni perquè el pare o la mare treballin molt i passin poc temps a casa, ni per canviar d’escola, ni per canviar molt de casa, ni per tenir mainadera, ni perquè el cuidin els avis … Totes aquestes coses succeeixen, i de vegades coincideixen en el temps, però no té relació de causa-efecte amb el TDAH, ni amb la miopia, ni amb la diabetis, ni amb l’epilèpsia, ni amb la varicel · la. No es culpi per la malaltia del seu fill i no deixi que ningú li culpi.

Mite 2:

El TDAH és una malaltia nova, i només existeix als EUA, és un invent.

El TDAH va ser descrit ja el 1865 pel Alemany Hoffman en el conte  Der Struwwelpeter  i el 1902 per l’anglès Still i per l’Espanyol Rodríguez-Lafora. Inicialment es va anomenar Disfunció Cerebral Mínima, després (1950) Síndrome hipercinètic, més tard (1960) Síndrome del Nen Hiperactiu o Reacció hipercinètica de la Infància, i més recentment (1980) es va canviar el nom a Trastorn per Dèficit d’Atenció (amb o sense Hiperactivitat) (TDA amb H, TDA sense H). Des de 1994 es diu TDAH, amb tres subtipus: combinat, inatent i hiperactiu-impulsiu.Encara que el nom ha anat canviant segons hem anat sabent més sobre el trastorn, l’entitat clínica TDAH, s’hi descriu des de fa més de 140 anys, ¡¡des de l’època de la Reina Isabel II a Espanya, literalment, des d’abans de la Guerra de Cuba !!, no és una cosa nova ni molt menys. La freqüència és similar a tot el món, entre el 2 i el 6% segons diferents estudis. Els pares no vénen el psiquiatre per capritx, sinó perquè el nen té problemes seriosos a casa, al’escola, amb el seu rendiment escolar, amb el seu funcionament social, i amb el seu control d’impulsos.

Mite 3:

Els símptomes de TDAH són lleus, es tracta d’una malaltia falsa, fruit del poc aguant dels pares d’avui, del perfeccionisme i la exigència excessives.

El TDAH té un efecte molt negatiu sobre el nen que el pateix. A llarg termini, i si no es tracta correctament, redueix seriosament el rendiment acadèmic del nen i desemboca en fracàs escolar, generant abandonament dels estudis o repetició del curs. Si passen curs no dominen la matèria anterior i la base de coneixements del nen es fa cada vegada més feble. A més afecta el desenvolupament social i emocional del nen. A causa dels múltiples problemes en les relacions amb els companys per la seva impulsivitat, els nens amb TDAH tendeixen a tenir pocs amics, poc duradors, i les relacions són menys estretes. Pels fracassos repetits a l’escola, les discussions amb els amics i amb els pares per males notes i mal comportament, són freqüents els símptomes depressius i fins i tot la depressió en els nens amb TDAH. Els nens amb TDAH no tractat desenvolupen sovint comportaments negativistes: desobediències progressives, desafiament a l’autoritat ia poc a poc problemes de conducta majors, i fins i tot abús d’alcohol i drogues (especialment porros). No és un trastorn “cosmètic”, fruit del perfeccionisme de la societat. Els nens amb TDAH que no reben tractament correcte solen aconseguir treballs o professions per sota de la seva capacitat. També són més susceptibles de tenir altres problemes si no se’ls tracta adequada i aviat, com a major taxa d’embarassos en edats primerenques, major taxa d’abús de substàncies, menor taxa de retenció d’un treball, i menor progressió laboral.

Mite 4:

El TDAH només afecta a nens i desapareix en l’adolescent

És cert que alguns símptomes d’hiperactivitat disminueixen amb l’edat, transformant-se en moviments més fins (moure el peu, donar copets …). No obstant això, la inatenció i especialment la impulsivitat romanen en adolescents i adults. Les estimacions dels pares i persones que viuen amb el pacient són més precises que les del pacient, que de vegades minimitza els seus símptomes. S’estima que la tercera part dels nens amb TDAH deixarà de tenir TDAH abans de l’adolescència, la tercera part deixarà de tenir TDAH abans de l’edat adulta, i la tercera part seguirà tenint TDAH d’adults. Però com hem indicat, encara que alguns ja no compleixen criteris complets de TDAH, continuen tenint símptomes que els afecten, de manera que cada vegada més es considera al TDAH com un problema crònic que requereix maneig a llarg termini.

Mite 5:

El TDAH només afecta els nens i no a les nenes.

Les nenes amb TDAH solen passar desapercebudes amb més facilitat, perquè tenen menys hiperactivitat i menys oposicionalitat. Comparades amb els nens tenen menys comorbiditat amb trastorn negativista desafiant, trastorn de conducta, de l’aprenentatge i depressió, però més trastorns d’ansietat. El problema és que com passen desapercebudes, de vegades no tenen problemes en el rendiment escolar fins a la secundària, en edats de 11 a 15 anys. Si el metge és massa rígid amb els criteris diagnòstics, pot dir que com no ha tingut problemes abans dels 7 anys no té TDAH. De vegades hem vist a aquestes noies a la consulta als 17-18 anys, i tot i portar tant de temps amb un rendiment molt per sota de la seva capacitat, milloren molt amb medicació.Per això els dic als pares que mai és massa tard per començar a millorar.

Mite 6:

El TDAH ho ha de diagnosticar i tractar primer el neuròleg o neuropediatre, i si no millora, llavors el psiquiatre infantil.

Un diagnòstic correcte i d’hora és el primer pas per a un bon maneig del TDAH i per prevenir les seves complicacions. Generalment són els pares, professors, psicòlegs escolars, pedagogs, o pediatres els que primer sospiten un possible TDAH en un nen que té símptomes o problemes. Un pediatre amb experiència i formació pot fer un diagnòstic inicial i fins i tot iniciar un tractament. Generalment és un especialista en TDAH (psiquiatre de l’infant i l’adolescent, neuropediatre, psiquiatre, o psicòleg clínic) el que farà un diagnòstic definitiu.Un cop realitzat el diagnòstic, el metge i el seu equip dissenya un pla de tractament que pot incloure la participació d’un psicòleg clínic, pedagog, professor de suport, i altres professionals per realitzar part del tractament. Sempre que es sospiti un TDAH ha d’existir una avaluació per un metge expert en el diagnòstic i tractament de nens amb aquest problema.  El psiquiatre infantil i adolescent és un metge que pot ajudar els pares i el nen. S’ha de veure com un expert en el TDAH al qual els pares consulten per poder prendre millor les decisions mèdiques que afectin el nen. El millor és buscar un psiquiatre amb el qual els pares se sentin còmodes. Primer perquè tingui una qualitat tècnica reconeguda, i després perquè sigui capaç de fer-se entendre i de ser proper a les necessitats dels pares. Si el psiquiatre no escolta els pares o els fa sentir culpables pels problemes del nen els recomano que busqui a un altre més adequat.

Mite 7:

El Tractament del TDAH ha de ser primer sense medicació, i si no millora es pot utilitzar medicació, perquè els fàrmacs són perillosos.

El tractament del TDAH ha d’incloure 3 parts: 1) entrenament als pares sobre el TDAH i com manejar aspectes de la conducta del nen, 2) suport i adaptació a nivell escolar, i 3) a més és imprescindible un tractament mèdic amb una medicació que ajudi a millorar els dèficits en neurotransmissors en algunes zones del cervell. El tractament del TDAH no ha de ser mai només donar la medicació, però aquesta és imprescindible en la immensa majoria dels casos.

Com més sàpiguen, llegeixin i consultin els pares sobre el TDAH millor podran ajudar el seu fill. S’han de buscar un metge perquè avaluï i tracti el nen, un metge que sigui expert en nens amb TDAH i que tingui temps i paciència per seguir el nen al llarg de la seva malaltia. Un metge que estigui disponible. A més els pares poden: 1. definir regles clares de conseqüències i premis per a certs comportaments, 2. ajudar el nen a acabar una tasca o encàrrec dividint en passos menors, 3. augmentar l’estructura i l’ordre de la casa, 4. establir rutines estables i predictibles per organitzar el temps, 5. eliminar sorolls i distraccions; 6. modificar la conducta del nen; 7. motivar-los, i 8. augmentar la disciplina fent-que el nen pateixi les conseqüències de saltar-se les normes.

Hi ha diversos tipus de medicines que han demostrat la seva eficàcia en el TDAH aprovades per al seu ús:  els estimulants  (a Espanya Metilfenidat: Rubifen ®, Concerta ® i Medikinet ®; fora d’Espanya també Dextro-metilfenidat, dextroanfetamina i barreja de sals d’amfetamina) . Aquestes medicines actuen principalment sobre la dopamina. També ajuden les  medicacions no estimulants com atomoxetina (Strattera ®) amb efecte principalment sobre la noradrenalina. Aquestes medicacions són totes de primera elecció en la majoria de les guies clíniques basades en l’evidència elaborades per experts. L’elecció d’una o altra medicació s’ha de fer de forma individualitzada. En tot tractament amb medicació hi ha una fase inicial per assolir una dosi adequada, una fase de manteniment, on la resposta adequada inicial s’ha assolit, i una fase de perfeccionament, on es fan retocs i s’atenen problemes emergents, o nous símptomes. La col · laboració entre el metge i els pares és essencial en les tres fases.

Mite 8:

És millor no donar medicació al nen i usar psicoteràpia o altres abordatges no farmacològics

La psicoteràpia que ajuda al nen amb TDAH és l’entrenament dels pares sobre els símptomes del TDAH, i sobre com controlar i gestionar millor el comportament del nen. La psicoteràpia psicoanalítica no funciona en el TDAH, tampoc la teràpia de joc, ni l’entrenament cognitiu per “millorar” la concentració, memòria o atenció. També és molt útil el suport escolar, amb tècniques d’estudi, remei les dificultats del nen, intentant recuperar les àrees en les quals tingui especial dificultat o retard respecte als seus companys.

Hi ha molts mites sobre mètodes màgics que poden millorar el TDAH però que no tenen cap base científica.Aquests “tractaments” es solen oferir en consultes privades amb gran cost de temps i diners per als pares, i sensació de fracàs per al nen. No hi ha evidència que mètodes com sentir música de diferents tons per reeducació auditiva serveixi per a res, com a molt pot relaxar al nen, però s’obté el mateix efecte comprant un disc i sentint a casa. Tampoc els exercicis d’entrenament i reeducació de la lateralitat creuada ni el biofeedback d’EEG són útils. Les dietes sense sucre i sense colorants no curen el TDAH. Els tractaments homeopàtics com aigua magnetitzada, herbes de diferents tipus, àcids grassos Omega-3 tampoc han demostrat eficàcia. Algunes herbes, encara que siguin naturals, poden ser perilloses (no confondre natural amb inofensiu). No per ser naturals, aquests remeis són bons, i generalment la seva eficàcia no ha estat demostrada científicament. Els pares han de desconfiar de remeis fàcils que prometin “curació” permanent, ràpida, sense esforç i que suposin un gran desemborsament econòmic inicial. Han desconfiar de tractaments no publicats en revistes científiques, que impliquin l’ús d’algun artefacte patentat o suposada medicació amb component secret o no clarament conegut.

Mite 9:

Les medicacions produeixen addicció, perquè són drogues

Aquest tema sol preocupar molt als pares i és important que s’entengui bé. És un fals mite que el metilfenidat produeixi addicció., Encara que químicament el metilfenidat és similar a l’anfetamina, a dosis normals en TDAH i per via oral no produeix efecte euforitzant. El metilfenidat, en tractar el TDAH, de fet redueix el risc que el nen en el futur abusi de drogues, perquè disminueix la seva a impulsivitat. No obstant això, dosis altes de metilfenidat podrien causar efecte euforitzant. Po això si s’usa en nois amb problemes d’abús de drogues o alcohol, s’ha de fer amb control proper. Els pares han de guardar amb pany i clau la medicació i donar-los només una pastilla cada vegada per evitar que prenguin més del receptat. Això limita l’ús del metilfenidat en adolescents amb problemes d’abús d’alcohol o drogues o amb trastorn de conducta, però no és el metilfenidat el que produeix aquest abús de drogues, sinó el TDAH. La forma OROS ®-Metilfenidat en ser una càpsula d’alliberament prolongada, té menor risc d’abús. L’atomoxetina tampoc produeix cap efecte euforitzant ni té risc d’addicció.

Mite 10.

La medicació produeix la medicació una reducció del creixement en alçada del nen

L’efecte dels estimulants sobre el creixement ha estat una preocupació de pares i metges durant anys i ha estat molt estudiat. Alguns estudis han mostrat una reducció del guany esperada d’altura en els primers 3 anys de tractament, encara que la significació clínica d’aquests dades és difícil de valorar. Altres estudis van trobar una menor talla dels nens amb TDAH tractats amb estimulants als 18 anys, però no van trobar diferències més tard, perquè els adolescents amb TDAH completar el seu desenvolupament una mica més tard, i van aconseguir talles similars als controls. En estudis on s’interrompia el metilfenidat els caps de setmana i en vacances no es va observar cap avantatge en el creixement, per la qual cosa no es recomana aturar el tractament els caps de setmana ni en vacances. La talla i el pes han de monitoritzar de prop, i en aquells nens que perden pes o no guanyen pes adequadament es poden utilitzar suplements energètics i calòrics. L’atomoxetina tampoc redueix el creixement en alçada.

Traducció al català de “Diez mitos sobre el TDAH que interfieren con la mejoría.” de “Fundación CADAH“.

Arxivat a Salut. 1 Comment »

Mapa d’Europa dels idiomes que es parlen a Twitter

Clica aquí per accedir al mapa original a Flickr.

Les fronteres entre països no deixen de ser convenis més o menys arbitraris, però les fronteres també s’aixequen virtualment a causa dels idiomes. Com pot observar-se en  el mapa d’Europa  en què es mostren  els idiomes emprats en twitter amb diferents colors , les fronteres coincideixen bastant amb les “fronteres lingüístiques”.

Hi ha molts colors gairebé idèntics per als diferents idiomes. L’excepció és l’anglès, que és de color gris .

El creador ha estat  Eric Fischer .

Via www.xatakaciencia.com

%d bloggers like this: