IMPLICACIONS DELS DEURES PER A CASA A LA PRÀCTICA EDUCATIVA


 Autor “Faro” (http://www.e-faro.info).

Quin és el sentit dels “deures per a casa” (DPC)? Què aporten a l’autoregulació de l’alumne? Sota quines condicions fan aportacions positives? El següent article reflexiona sobre aquests deures, que formen part del “folklore escolar”.

Els DPC exigeix el concurs de tres actors: un professor que les prescrigui i doni feedback, un(a) pare / mare que les monitoritzi i un alumne que les faci. Si un dels tres falla, l’obra resultarà un fracàs. Així, “el paper del professor en proporcionar feedback – en reforçar positivament el que ha estat ben fet i en tornar a repassar el que encara no s’ha après – és la clau de la maximització del impacte positiu dels DPC”.

Dins el conjunt de professors, n’hi ha que recorren als DPC com a taula de salvació per omplir llacunes i dificultats de temps per impartir els seus continguts, per promoure l’entrenament individual, que les classes no sempre garanteixen o, més positivament, perquè les entenen com eina útil i indispensable per al desenvolupament de competències de treball independent i autònom. No obstant això, també n’hi ha altres que les neguen, gairebé gratuïtament, menyspreant la seva utilitat, atesa la desmotivació de molts alumnes per a la seva execució i compliment, amb un mínim de qualitat. Pel que fa als alumnes, trobem, d’una banda, els més allunyats i contraris als deures escolars, que fàcilment adopten una actitud d’aversió o repulsa cap als DPC, considerant una intrusió en el seu temps lliure o una activitat sense valor i, de altra banda, aquells alumnes que, metòdicament, es dediquen al compromís diari del compliment de les tasques assignades pels professors, assumint, sense grans qüestionaments, com a integrants lògics del seu paper d’alumne, com a principal responsable del seu propi aprenentatge.

Si, per una banda, molts educadors creuen que als DPC contribueixen a la millora de l’aprenentatge i aprofitament escolar, d’altra banda, aquests mateixos DPC són àmpliament criticats pels efectes negatius que, de vegades, produeixen en el desenvolupament dels alumnes. Una de les crítiques més acèrrimes de fers DPC sorgeix, precisament, respecte al seu grau d’eficàcia. Perquè siguin eficaces, els DPC han de tenir significat i sentit per a l’alumne, ser rellevants, sempre que sigui possible creatives, i cognitivament desafiadors.

Els DPC són, per definició, tasques que ocorren fora del control directe del professor. Per això, quan s’enfronten amb la seva realització, els alumnes poden triar que fer. Primer, decidir si els fan o no els fan. Posteriorment, queda moltes vegades al seu criteri el temps i l’esforç a invertir en les tasques prescrites. Fins i tot, després d’aquesta presa de decisió, segueix tenint innombrables opcions relatives al “quan”, “on”, “com” i “amb qui” volen (o poden) fer els DPC assignats, opcions que, inevitablement, tenen repercussió en la qualitat final de l’acompliment d’objectius.

És innegable, però, que els DPC són moltes vegades font de conflictes familiars i motiu de fricció i queixes en les relacions casa-escola (Cooper, 2001). En essència, la discussió respecte als DPC es centren en el fet que aquests siguin bons o dolents per als nens (parlant del rendiment escolar o, si més no, de desenvolupament de bons hàbits d’estudi) i per a les seves famílies (els DPC com a mitjà per a disposar de coneixement sobre el progrés dels seus fills i / o millorar la comunicació amb l’escola).

Si hi ha pares que deliberadament proporcionen esforços per ajudar els seus educands a crear un ambient propici a la realització dels DPC proposats pels professors, altres dimiteixen de tal responsabilitat o, simplement, desconeixen la forma més adequada de fer-ho. La mesura exacta, la “dosi” ajustada d’ajuda i tipus d’implicació paterna ideal, són algunes de les preocupacions actuals sobre els DPC.

De tota manera, la literatura suggereix que els alumnes obtenen gran benefici de l’experiència de fer els DPC en un ambient familiar quan són ajudats per una bastida paternal apropiat. Aquesta idea ha d’estar present en l’esperit dels docents que, al costat dels pares, podran negociar maneres viables i útils en el desitjable acompanyament diari de les tasques d’estudi que els seus educands desenvolupen i realitzen a casa.

 Autor “Faro” (http://www.e-faro.info).

CONSIDERACIONS FINALS

S’imposa emprendre iniciatives serioses i concertades, eventualment sessions informatives d’aclariment a les escoles, orientades per docents implicats i informats, tutors experts en el contacte amb pares. Aquestes sessions podrien estar orientades per promoure en els pares la presa de consciència del seu primordial paper d’educadors i modeladors de comportaments i actituds positives cap a l’escola, en general, i cap als DPC en particular. Per exemple, podrien discutir aspectes com la importància del control dels ambients d’estudi a casa, en els seus aspectes físics i emocionals, combatent i eliminant distractors externs i interns, moltes vegades presents a l’hora de fer els DPC prescrits (per exemple, discussions, insults, alteracions de plans en l’hora que interrompen l’estudi, massa soroll, molt fred o molta calor, espai físic per treballar, tele o música alta, mòbil, jocs d’ordinador, xats, entre d’altres). Seria desitjable que les escoles, cada escola, cada equip directiu, cada grup disciplinar, cada professor, tots i cada un al seu nivell, assumissin la seva part en el foment i adopció de polítiques de DPC series, viables, teòricament recolzades i el més concertades possible .

Seria desitjable que això ocorregués no per imposició superior, sinó per la convicció de la necessitat d’un ensenyament de millor qualitat, on els DPC assumeixin la seva noble funció: contribuir a incrementar les competències d’autoregulació i l’èxit dels nostres alumnes.

 Autor “Faro” (http://www.e-faro.info).

Extret de ESCOLA-FAMÍLIA: ÉS POSSIBLE UNA RELACIÓ RECÍPROCA I POSITIVA?
Pere Rosário *, Rosa Mourão *, José Carlos Núñez **, Júlio António González-Pineda ** i Paula Solano **
* Universitat de Minho (Portugal). ** Universitat d’Oviedo

Traducció del post “IMPLICACIONES DE LAS TAREAS PARA LA CASA EN LA PRÁCTICA EDUCATIVA

😉

Una resposta to “IMPLICACIONS DELS DEURES PER A CASA A LA PRÀCTICA EDUCATIVA”

  1. teclaiguix Says:

    Impecable! I cal no oblidar el que ajuden els DPC a l’assoliment d’hàbits: moment per treballar, treball i estudi individual, auto responsabilitat. Si aquests no s’assoleixen de bon començament, no podem esperar que miracolosament apareguin als 16 anys.
    Felicitats pel post!


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: