Quin és l’element més definitori d’una aula digital?

El debat sobre quina és la millor arquitectura d’una aula digital es limita sovint al conjunt de dispositius electrònics amb visibilitat física, però el seu element més important i definitori no té a veure amb la configuració d’aparells que hi ha a l’aula, sinó amb la connectivitat, que és la que amplia sense límits l’espai de l’aula i la converteix en digital.

Si a l’aula tenim equips informàtics, però falla la connectivitat, perdem el més important de la dimensió digital, que té veure amb la gestió de fonts d’informació i la interacció en entorns virtuals d’aprenentatge. No podran els nostres estudiants desenvolupar les capacitats crítiques de la competència digital si només poden treballar amb equips informàtics no connectats o connexions excessivament lentes o filtrades (sense accés a xarxes socials, per exemple; resulta indignant que des de molts centres educatius no es pugui accedir a xarxes socials educatives o a serveis de marcatge social). Alguns projectes d’integració de les noves tecnologies cometen el gran error de reduir el “digital” a l’ús d’artefactes o suports electrònics amb materials didàctics multimèdia.

Perquè una aula pugui tenir una dimensió estesa al món digital, l’únic que es necessita és una connectivitat prou potent i estable perquè tant estudiants com docents puguin connectar els seus dispositius personals i treballar amb ells. I si hi ha projector o pissarra digital, millor, però no és imprescindible. De la connexió a Internet, però, no podem ni hem de prescindir.

Traducció del post “¿Cuál es el elemento más definitorio de un aula digital?”.

Val la pena llegir-lo: Bienvenidos a la ciberescuela – muy interesante octubre 2009

Pissarra Digital Interactiva (PDI): En aquesta gran pantalla un videoprojector plasma les imatges procedents d’un ordinador. Dóna accés a vincles, gràfics interactius, vídeos, videoconferències, aplicacions didàctiques, etc. Es controla des d’un portàtil convencional o un tablet PC – amb pantalla tàctil – com el que té la professora a la mà. També es pot escriure sobre la pissarra amb marcadors.

Càmera de documents: Una videocàmera projecta sobre la pantalla les imatges estàtiques o en moviment que se situen a la taula per mostrar objectes 3D i documents amb una elevada resolució i una gran definició d’imatge.

Llibres de paper i digitals: Tots dos conviuen. Probablement, el llibre digital del futur podrà ser modificat pel professor per adaptar-lo a les seves necessitats educatives.

Càmeres intel·ligents: Alguns centres proposen instal·lar-les a les aules per avaluar el nivell d’atenció dels estudiants o el temps que dediquen a cada treball.

Taula multitàctil: Diversos alumnes poden tocar simultàniament la seva superfície per resoldre activitats didàctiques – atractives i interactives – que fomenten la capacitat de col·laboració.

Ordinador, netbook i tablet PC: L’estudi es desenvolupa sobre suports digitals, cada vegada de més alta mobilitat. Els tablets i alguns netbooks tenen pantalla tàctil.

Podcast: Es poden gravar les classes en MP3 per repassar. És una potent eina educativa, ja que permet retrocedir o avançar en una explicació tantes vegades com sigui precís.

Entorns virtuals: Els dispositius de realitat virtual permeten, amb l’ajuda d’un guant de dades o data glove, tocar, explorar i manipular objectes.

Robot ajudant: En una mateixa aula hi ha diferents grups d’alumnes que desenvolupen activitats adequades al seu nivell. També pot haver-hi diversos professors atenent a aquests grups, fins i tot un professor-robot per a tasques senzilles.

Sistemes de votació: Davant d’una pregunta plantejada pel professor, els estudiants trien la seva resposta amb un comandament a distància. L’estadística apareix sobre una pantalla.

Escàner de seguretat: L’entrada a l’aula es realitza amb una targeta intel·ligent o mitjançant un sistema de detecció biomètrica.

WiFi: Connectivitat total en tot el centre.

Multi-carregador de bateries: Per alimentar els equips portàtils.

%d bloggers like this: