Un petonet, àvia! El millor remei contra l’Alzheimer

Un petonet, àvia! – araCriatures (pdf)

La infermera Ana Bergua ha escrit el conte ‘L’àvia necessita petonets’, que ha il·lustrat Carme Sala i que té com a protagonista una nena de 7 anys i la seva àvia, que pateix la malaltia d’Alzheimer.

TRINITAT GILBERT – araCriatures 9/7/2011

L’últim que es perd a la vida és la capacitat de donar afecte i de rebre’n. “Sobretot de rebre’n”, diu la infermera Ana Bergua, autora del llibre L’àvia necessita petonets (Ed. Proteus), que té com a protagonista la petita Maite, de 7 anys, i la seva àvia, malalta d’Alzheimer.

“Als nens no els podem amagar que els avis estan malalts. Se’ls ha de fer participar, en la mesura en què l’edat i les possibilitats ho permetin, en les tasques d’acompanyament dels avis”. Si els pares els impulsen a fer-ho, “aquests nens seran més bones persones, perquè tot el que donem als altres ens fa créixer per dins”. És més, la manera com un nen se sent que forma part d’una família depèn de com i en quina mesura se’l deixa participar en les tasques de la llar. “Si els ho prohibim, farem que minvin les seves capacitats”.

A la Maite els pares li van explicar des del primer dia que l’àvia tenia Alzheimer. Ara bé, l’arribada de l’àvia a casa no la va rebre amb alegria, perquè va comportar que abandonés la seva habitació per anar a la de la seva germana. Però a poc a poc la petita va acceptar la seva àvia com si fos una companya de joc. I va acabar pronunciant frases entendridores: “L’àvia passa molt de temps amb la mirada perduda, com si estigués mirant cap a un lloc. Quan la veiem així, ens asseiem als seus genolls i li fem petonets per tota la galta. I els seus ulls retornen d’aquell lloc llunyà i somriu”.

Petons curatius

A la vida real, en Lluc també fa petons a la seva àvia, la Roseta. I n’hi fa cada dia unes quantes vegades. L’àvia del Lluc té demència senil (diagnòstic paral·lel a l’Alzheimer) des del 2004. En Lluc té 14 anys i l’àvia Roseta, 83. “Però de vegades sembla que l’edat sigui al revés, perquè l’àvia s’ha tornat com un nen, com un nadó, més aviat, perquè formula la mateixa pregunta unes quantes vegades seguides”, explica la filla de la Roseta i mare del Lluc, la Maria Cerveró. I el Lluc té molta paciència per respondre la mateixa pregunta les vegades que faci falta. “Ho ha viscut a casa. L’àvia sempre ha estat amb nosaltres, i té clar que se l’ha de cuidar”. Per això, cada tarda passegen junts per la terrassa, l’una agafada de l’altre, o enraonen asseguts al sofà.

No tot és fàcil

I és que els nens han d’aprendre que a la vida no sempre hi ha festes. “Els ensenyem molt l’alegria i la diversió, però els hem d’ensenyar que a la vida també hi ha tristeses. I que les persones envelleixen, emmalalteixen i necessiten que els cuidem. Amb un avi a casa, aquests coneixements s’adquireixen. I, a més, hi ha el concepte de responsabilitat, perquè el Lluc sap que és tan important com el seu pare i com la seva mare per ajudar que l’àvia Roseta estigui bé”, explica la Maria.

Mentrestant, l’àvia Roseta parla amb tothom, però només reconeix els que veu diàriament. Als altres néts o besnéts no els sap reconèixer, perquè no els veu amb assiduïtat, però, de totes maneres, hi parla, “perquè és com si s’hagués tornat molt diplomàtica”. Ara bé, quan giren cua, de seguida pregunta a la Maria qui eren aquelles persones amb qui estava parlant.

Per la seva banda, Joana Espuga, presidenta de l’Associació d’Alzheimer de Lleida, assegura que la societat ha canviat. “Fa uns anys, als nens se’ls amagaven les malalties dels avis, i ni tan sols els portaven a la residència perquè els veiessin”. Es volia tapar clarament la realitat. “I amb l’Alzheimer encara ho feien més, perquè es pensaven que el nen s’ho passaria malament perquè l’avi no el reconeixeria”. Ara tot ha canviat. “En bona part ha estat perquè la malaltia s’ha acceptat socialment. Fa uns anys, la gent confonia demència amb bogeria, i tot plegat feia por”.

Ara els nens saben que els avis tenen una malaltia amb un nom estrany, que de vegades no saben ni pronunciar, però tenen clar que no es troben bé, i van a la residència a visitar-los. I si els nens ho han sabut des del primer moment, ho assumeixen en el dia a dia. Per exemplificar el canvi de mentalitat que hi ha hagut en la societat, la Joana explica una anècdota: “Fa uns anys no ens van deixar llogar un local per a l’associació, perquè quan els llogaters es van assabentar que érem els de l’Alzheimer, es van pensar que vindrien bojos al local, i no ens el van deixar”. Va passar fa12 anys i la Joana està segura que ara no passaria. “Desde l’associació lluitem tant per normalitzar la malaltia que hem muntat una coral amb els avis, i hem anat a cantar a l’Auditori i tot”.

Segons la presidenta de l’Associació, malgrat que la malaltia pot estar en fase avançada en alguns casos, els avis recorden les lletres de les cançons “perquè són cançons que van aprendre quan eren petits, fa molts anys, i no les obliden”. 

Ara bé, el que més pot ajudar un avi i una àvia amb Alzheimer a tirar endavant és rebre l’afecte dels seus néts. Sempre tindran un somriure i una mirada alegre a punt per cada petó que rebin.

 

%d bloggers like this: