Retratats a internet per sempre més.

Creixen un 56% en un any les reclamacions per rectificar o esborrar dades personals de webs i cercadors, però fer-ho no és fàcil.

L’ECONÒMIC – 04/06/2011 – tarragona – marc rovira

Teclejar un nom a la pàgina de cerca de Google i esperar a veure amb quina informació s’il·lumina la pantalla s’ha convertit en una rutina que va més enllà de la simple curiositat de saber si aquell nom té secrets amagats a la xarxa. La informació que circula per internet ja és rotundament decisiva en la majoria dels processos de selecció laboral i és per això que, mai com ara, pecats del passat poden passar factura fins i tot quan ja s’ha complert la penitència. Alemanya fins i tot ha prohibit als departaments de recursos humans de les empreses fer cerques per internet quan estan en procés de triar personal, però el veto no sembla que s’hagi d’estendre a altres països i, de fet, el seu compliment queda més en mans de la bona voluntat de l’empresa que no pas d’una autèntica capacitat sancionadora de l’Estat.

El cas és que cada vegada són més els que estan convençuts de la teoria que diu que a internet el carrega el diable, i a l’Estat espanyol es multipliquen les reclamacions perquè els cercadors eliminin els resultats amb informació privada que es considera perjudicial. Les referides al que es coneix com a “dret a l’oblit” són les reclamacions que més es van disparar l’any passat a les oficines de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (un 56% més de les rebudes el 2009) i amb cada instància es tira un nou grapat de llenya al foc que manté roent el debat entre el dret a la informació i el dret a la intimitat.

DRET A L’ANONIMAT.

Empreses, universitats, comunitats de veïns, companys de feina, família, amistats o pares de noies en edat de merèixer, mai han tingut tan fàcil obtenir dades i informació, més o menys compromesa, d’aquell qui aspira a aconseguir una feina, una beca, un ascens o que es desviu per donar una bona impressió que l’ajudi a conquistar el cor d’una donzella. L’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) i l’Autoritat Catalana de Protecció de Dades (Apdcat) mantenen que en els arxius virtuals regeixen les mateixes normes que en el món real i que, per tant, cap ciutadà que no sigui personatge públic ni objecte d’un fet noticiable de rellevància pública no ha d’acotar el cap i callar quan detecta que dades referides a ell estan circulant de manera impune per la xarxa.La regla és indubtablement vàlida en els supòsits de suplantació d’identitat o quan les dades han estat filtrades a internet per tercers que actuen sense el consentiment del protagonista, però és igualment aplicable als casos en què la informació va ser facilitada pel perjudicat però no per als fins per als quals ara està penjada a la xarxa.Un exemple d’això podria ser la transmissió d’informació que s’envia a un web en què s’està comprant un bitllet d’avió. L’usuari dóna les dades a consciència perquè vol adquirir el bitllet, però si la companyia vol utilitzar després aquelles dades per a alguna altra finalitat que no sigui l’objecte estricte de negoci, el comprador ho ha d’autoritzar expressament (moltes vegades aquesta autorització consisteix en una cosa tan simple i automàtica com és marcar una casella al final del procés de compra).

COM REACCIONAR.

Els primers passos que cal seguir quan es detecta que els canals de comunicació virtual -sigui una web, un bloc, un vídeo o una simple fotografia- han incorregut en una intromissió en l’esfera de la intimitat discorren de manera paral·lela al que passa en els mitjans d’informació convencional. D’aquesta manera, qui se sent perjudicat s’haurà d’adreçar primer a la pàgina on apareix la informació i fer una petició perquè les dades objecte de la controvèrsia siguin corregides o, si és el cas, directament retirades. Abans de dues setmanes el demandant ha d’haver rebut alguna resposta en un sentit o un altre, però les coses no sempre són àgils ni surten com un espera. Així, si la resposta no ha estat satisfactòria o simplement no n’hi ha, llavors la solució és anar a picar a la porta dels organismes que vetllen per la protecció de les dades dels ciutadans.A Catalunya l’Apdcat coordina els afers relacionats amb la vetlla de les dades personals i si una gestió va més enllà de les seves competències (com seria el cas de les reclamacions relacionades amb internet) la transmet automàticament a l’agència espanyola.

EQUILIBRAR LA BALANÇA.

Aquests organismes s’encarreguen -de manera gratuïta- de posar el cas en la balança que equilibra el dret a la informació i el dret a la intimitat. Així, si es persegueix l’anonimat quan la informació ha aparegut en un mitjà de comunicació o en un butlletí oficial (BOP, DOGC o BOE), la desaparició es complica perquè entra en joc el dret a la informació, un dret que segons l’ordenament jurídic és tan fonamental com la intimitat. Tant és així que no és estrany que els litigis acabin en un tribunal de justícia. Quan això ha passat, els cercadors d’internet (autèntics delators de tot el que amaga la xarxa) s’emparen amb el fet que ells simplement localitzen i mostren els continguts d’internet i que, per tant, obligar-los a esborrar els seus arxius és un acte de censura. Mantenen que si la informació conté alguna irregularitat o vulnera algun dret, a qui s’ha d’instar a esborrar-la és a la pàgina que la publica, però en cap cas, diuen, al cercador.El debat no és senzill. Ho sap bé Xevi Montoya, de la consultora gironina Playbrand, especialitzada en màrqueting i comunicació digital. Montoya manifesta: “Si jo tingués un conegut que estigués estudiant dret, li aconsellaria que s’especialitzés en dret de les noves tecnologies”, tot i que està convençut que “l’alarmisme que es fa moltes vegades és difícil de justificar”. El responsable de Playbrand hi afegeix: “És clar que al darrere de Google i d’aquest tipus d’empreses hi ha persones que busquen fer molts diners, no hi ha les Nacions Unides”, però sosté que això no és motiu per tenir por de les noves formes de comunicació i del fet que a internet la informació no caduca mai més: “Hi ha pares que li donen una targeta de crèdit al seu fill adolescent i en canvi tenen por que estigui en les xarxes socials”.La clau de volta de l’assumpte està en “la temporalitat”, i per Montoya tècnicament no hi hauria cap problema per possibilitar que, igual que ha passat des de sempre amb els tradicionals cartells d’anuncis penjats a les portes dels ajuntaments, les dades es fessin públiques durant un període de temps concret però que després s’esfumessin. “Les dades es poden publicar sense quedar indexades”. De moment, però, internet conserva la memòria.

%d bloggers like this: