El calendari escolar del curs 2011/2012 començarà el 12 de setembre

Autor “Faro” (http://www.e-faro.info).

Ho ha acordat el Consell Escolar de Catalunya · Les classes finalitzaran el 22 de juny

El Consell Escolar de Catalunya ha acordat començar el curs escolar el 12 de setembre i no el 7 com proposava el Departament. La consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, ha explicat que hi hagut un consens molt més ampli pel dia 12, perquè d’aquesta manera es podien compactar millor els dies de lliure designació. El curs escolar finalitzarà el dia 22 de juny i els professors acabaran de treballar el 2 de juliol. D’altra banda, el dictamen aprovat pel consell escolar també preveu que els centres de primària puguin acabar les classes a les 16.30 per qüestions de ‘transport i flexibilitat’.

El consell escolar, d’altra banda, ha dictaminat que els centres tindran cinc dies de lliure elecció. Segons la consellera, els centres que ho vulguin podran compactar aquests dies i continuar fent la setmana blanca. D’altra banda, els centres també podran repartir aquests dies equitativament entre els tres trimestres. En total, el calendari escolar preveu 175 dies lectius i tres períodes de vacances.

Font: VilaWeb 31/5/2011

Quin món deixarem als nostres fills? M’importa molt poc

Del bloc “Desde San Quirico” de Leopoldo Abadía.

M’escriu un amic dient que està molt preocupat pel futur dels seus néts. Que no sap què fer: si deixar herència perquè estudiïn o gastar els diners amb la seva dona i que “Déu els agafi confessats”.

Això de que Déu els agafi confessats és un bon desig, però em sembla que no té a veure amb la seva preocupació.

En moltes conferències, s’aixeca una senyora (és a dir pregunta de senyores) i diu aquesta frase que em a mi em fa tanta gràcia: “quin món els anem a deixar als nostres fills?” Ara, com em veuen més i veuen que els meus fills ja està crescuts i que es manegen bé pel món, em solen dir “quin món els anem a deixar als nostres néts?”

Jo acostumo a tenir una contestació, de la qual cada vegada estic més convençut: “ia mi, què m’importa?!” Potser sona una mica malament, però és que, realment, m’importa molt poc.

Jo era fill únic. Ara, quan em reuneixo amb els altres 64 membres de la meva família directa, penso el que dirien els meus pares, si em veiessin, perquè d’1-65 hi ha molta gent. Si més no, 64.

Els meus pares van ser un model per a mi. Es van preocupar molt per les meves coses, em van animar a estudiar fora de casa (cosa fonamental, de la qual parlaré un altre dia, que t’ajuda a treure’t la boina ia descobrir que hi ha altres móns fora del teu poble, del teu carrer i del teu pis ), es van bolcar perquè fos feliç … i em van exigir molt.

Però quin món em van deixar? Doncs mireu, em van deixar:

1. La guerra civil espanyola
2. La segona guerra mundial
3. Les dues bombes atòmiques
4. Corea
5. Vietnam
6. Els Balcans
7. Afganistan
8. Iraq
9. Internet
10. La globalització

I no segueixo, perquè aquesta és la llista que m’ha sortit d’una tirada, sense pensar. Si penso una mica, escric un llibre. Vosaltres creieu que els meus pares pensaven en el món que m’anaven a deixar? Si no l’hi podien imaginar!

El que sí que van fer va ser una cosa que mai els agrairé prou: intentar donar-me una molt bona formació. Si no la vaig adquirir, va ser culpa meva.

Això és el que jo vull deixar als meus fills, perquè si em poso a pensar en el que passarà en el futur, em entrarà la depressió ia més, no servirà per res, perquè no els ajudaré gens ni mica.

A mi m’agradaria que els meus fills i els fills d’aquest senyor que m’ha escrit i els teus i els dels altres, fossin gent responsable, sana, de mirada neta, honrats, no murmuradors, sincers, lleials, … El que per aquí es diu “bona gent”.

Perquè si són bona gent faran un món bo. I faran negocis sans. I, si són capitalistes, demostraran amb els seus fets que el capitalisme és sa. (Si són mala gent, demostraran amb els seus fets que el capitalisme és sa, però que ells són uns pocavergonyes.)

Per tant, menys preocupar-se pels fills i més donar-los una bona formació: que sàpiguen distingir el bé del mal, que no diguin que tot val, que pensin en els altres, que siguin generosos … En aquests punts suspensius podeu posar totes les coses bones que se us acudeixin.

En acabar una conferència la setmana passada, se’m va acostar una senyora jove amb dos fills petits. Com també aquell dia m’havien preguntat això del món que els deixarem als nostres fills, ella em va dir que li preocupava molt més què fills anàvem a deixar aquest món.

A la senyora jove li sobrava saviesa, i em va fer pensar. I vaig tornar a donar-me compte de la importància dels pares. Perquè és fàcil això de pensar en el món, en el futur, en el mal que està tot, però mentre els pares no s’adonin que els fills són cosa seva i que si surten bé, la responsabilitat és un 97% seva i si surten malament, també, no arreglarem les coses.

I el Govern i les autonomies s’esgotaran fent Plans d’Educació, llevant l’assignatura de Filosofia i tornant-la a posar, afegint l’assignatura d’Història del meu poble (per allò de pensar en gran) o llevant, dient que cal saber anglès i totes aquestes coses.

Però el fonamental és l’altra: els pares. Ja sé que tots tenen molta feina, que les coses ja no són com abans, que el pare i la mare arriben cansats a casa, que mentre arriben, els fills veuen la televisió escombraries, que això de la llibertat és el que es porta, que l’autoritat dels pares és cosa del segle passat. Ho sé tot. TOT. Però no fos cas que com ho sabem tot, no fem RES.

PS
1. No he parlat dels néts, perquè per això tenen els seus pares.
2. Jo, amb els meus néts, a berenar ia dir tonteries i riure, ja explicar les notes que treia el seu pare quan era petit.
3. I així, a més de divertir-me, potser també ajudo a formar.

 😉

Leopoldo Abadia és un noi de 75 anys, 12 fills i 40 néts i ex professor de l’IESE, que assegura no saber res d’economia però que ha posat en clar la millor explicació en castellà sobre la crisi subprime.
A partir d’aquí, per la seva sorpresa, milers de persones de tot el món consulten diàriament el seu bloc. Des de la seva talaia de San Quirico, aporta una veu independent sobre la complicada realitat econòmica i social actual. Sense més pretensions.

%d bloggers like this: