Homenatge a Joan Pich i Pon – Alcalde de Barcelona (gener-octubre de 1935)


Avui, dia de les eleccions municipals, parlem d’un alcalde de Barcelona que es va fer famós per les seves “piquiponades” (també escrit “pich-i-ponades”) o “piquiponianes”.

A la seva trajectòria política Pich i Pon no va destacar com a gran orador, al contrari, es va fer famós pel seu ús inadequat de paraules (diguem que va crear una escola que encara té molts seguidors), deixant frases per la posteritat (i això que encara no s’havia inventat ni Polònia ni l’APM). Segurament, com sol passar, moltes se li van atribuir, i es impossible saber quines són certes i quines són falses, però la fama la tenia.

Com a mostra, un botó:

Explicava que un polític amic seu volia presentar per la “circumcisión”de Barcelona, parlava del conflicte “nipojapones” o de la guerra “anglobritánica” amb tota naturalitat … en una tertúlia va deixar anar que, per ell, el pitjor tirà no va ser ni Calígula ni Neró sinó … “Tirano de Bergerac”

En un discurs des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona, mostrava la seva alegria per un guardó que li acabaven de concedir però, en comptes de dir que “per fi se li feia justícia” va exclamar: “Por fin ne han ajusticiado”.

En una inauguració d’unes obres se li va escapar: “Aquestes obres m’han costat un ou …” i, en observar l’expressió davant tal comentari d’algunes senyores presents, va tractar d’arreglar sobre la marxa i va afegir: “… de la cara!”.

(Mentre tenia una espasa a la mà) Me siento com un radiador romano!

(Parlant de caviar) … huevos de centurión!

(La proclamació de la República fou una jornada) …. sin infusión de sangre!

(En un enterrament civil)  “Llegará un día en que los entierros se harán sin curas y sin difunto…”

(En un discurs) “Sería necesario que cada uno viviera en su propia tierra. Entonces seguramente comenzaríamos a estar bien. Los franceses, en Francia; los ingleses, en Inglaterra; los murcianos, en Murcia; los belgas, en Belgrado”

(En un acte públic) “Al oír cantar la Marsellesa, se me erizan los pelos del corazón”

Al comentar-li el director del zoològic la conveniència de una gòndola, Pich va accedir amb entusiasme: “Sí, pero no una, sino dos: un macho y una hembra. ¡Que críen, que críen!”.

La més famosa:

—Y aquí mi sobrino, que es sifilítico.
—Filatélico, tío, filatélico (contestó aterrado el sobrino)

Per saber-ne més podeu llegir:

CÁTEDRA DE DESAGUISADOS IDIOMÁTICOS
SEMINARIO DE PIQUIPONOLOGÍA
NÚMERO MONOGRÁFICO DEDICADO A LAS PIQUIPONIANAS
(pdf)

 

Joan Pich i Pon (Barcelona, 1 de març de 1878 – París, 21 de maig de 1937) fou un polític i empresari català que ocupà el càrrec d’Alcalde de Barcelona entre gener i octubre de 1935. S’ha fet famós popularment per les seves relliscades verbals.

Nascut al si d’una família modesta, Joan Pich i Pons treballà d’electricista al principi i pujà a poc a poc l’escala social fins a enriquir-se després gràcies a la seva empresa d’electricitat. Més tard inicià una carrera política que el portaria al capdavant de la societat barcelonina.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

%d bloggers like this: