Les al·lucinacions llibertàries -“No volem uniformes, ni rosaris en els nostres ovaris!”

Potser no caldria recordar que el debat sobre l’educació és un dels punts fonamentals de qualsevol societat que vulgui ser
capdavantera. Últimament se’n parla més perquè tenim els retalls econòmics sobre la taula, i una nova consellera d’ulls guspirejants, factors que sempre contribueixen a remoure interessos i prejudicis, sobretot perquè algunes propostes —com les referents a l’uniforme escolar— han vingut a aixecar l’animositat de certs sectors que sembla que encara es pensen que l’escola és el lloc on el nen ha de ser redimit, salvat d’una societat hostil i terrible, on el nen aprendrà a fer-se bo i meravellós.

ElSingularDigital.cat – Melcior Comes

Entorn de l’uniforme escolar, per exemple, hom sent coses desorbitades. Sembla que legislar perquè els nens vagin tots vestits iguals sigui fer passos cap a una societat dictatorial. He llegit que amb l’uniforme s’uniformitzen les consciències, les personalitats ara castrades, que, per culpa de l’uniforme, tots es tornaran xais passius i sense empenta, que l’uniforme els talla les ales de la llibertat i els fa tornar imbècils, com si la febre pels texans i les vambes de coloraines els hagués fet tornar-se a tots erudits i savis precoços!

He vist com es tornava a cantar The Wall, de Pink Floyd: “No necessitem cap educació! No necessitem que controlin els nostres pensaments. Mestres, deixeu els nens en pau! No volem ser un altre totxo en el mur”. Que la cançó sigui musicalment vàlida —o no— no significa que constitueixi cap mena de proclama lúcida ni encertada com a programa educatiu. Relacionar l’educació amb el control mental és propi de paranoics, però com ens agraden les paranoies! La dreta espanyolista imagina que en els centres educatius públics s’adoctrina al nen en el socialisme i el catalanisme —per culpa del català, que és responsable  del fracàs escolar—; i l’esquerra més curta de mires imagina que qualsevol norma o programa sòlid matarà l’espontaneïtat, l’autenticitat, la vida creativa i autèntica de la canalla fantàstica a qui no hem d’inculcar la competitivitat, gran plaga funesta, l’oli en un llum del capitalisme aberrant! ¿Qui serà capaç de dir més poca-soltades?

Un dels errors de la contracultura és pensar-se que l’autenticitat s’aconsegueix així com així, que basta voler alliberar-se per caure de seguida en l’encert i la gràcia. Encara hi ha molta gent que pensa d’aquesta manera i que ens omple les orelles de discursos llibertaris, com si per alliberar no fes falta un subjecte previ per alliberar-lo, un subjecte format i responsable, un subjecte crític que fins i tot pot voler deixar de banda tanta retòrica i vol dedicar-se a cultivar els límits.

Hem viscut durant massa temps de les cançonetes que ens deien que havíem de tirar tots els murs. Han caigut tots els murs i ja no sabem què fer ni a on anar ni si ha valgut la pena desmuntar tanta estructura teòricament opressiva. Així, quan els murs han caigut, ens hem trobat que era necessari tornar a construir-ne uns quants, almenys el que tenien un sentit, els que la raó i l’experiència ens deien que estaven bé allà on estaven.

Per rompre els murs, però, fa falta més encert i més intel·ligència del que voldrien els nostres alliberadors. Alliberar-se no és rebentar-ho tot sinó estudiar més i esforçar-se més. El mur no es trenca: el mur s’escala i costa molts d’anys d’estudi i esforç arribar a fer un cop d’ull per sobre de l’última filera de maons. La lucidesa i la intel·ligència són això, i són molt difícils. Deixar de ser un altre totxo en el mur no s’aconsegueix simplement traient-se la bata.

Qui diu que s’allibera simplement perquè es treu l’uniforme —o, des de la Universitat, perquè munta campanyes contra la presència de capelles cristianes en el campus al crit de ‘no volem rosaris en els nostres ovaris’— no fa res més que fer-se esclau d’una sèrie de tòpics, de pors, dogmes i prejudicis potser molt més negres que els que volia allunyar de si mateix quan va apostar per anar més enllà de totes les opressions (siguin aquestes reals o fruit de les seves al·lucinacions llibertàries).

%d bloggers like this: