Menys contemplar i més interaccionar

Quines són les noves competències que els joves necessiten per trobar feina, a més dels secrets del lideratge i del treball en l’àmbit cultural, als que em vaig referir la setmana anterior?

Del BLOC de Eduard Punset – 9 gener 2011

Només cal repassar tot el que no se’ns va ensenyar als de la meva generació, en la llista figura en, primer lloc, el treball en equip en lloc de fustigar els uns als altres sense pietat. Quants directius hem trobat que són particularment reticents a deixar que els altres coneguin el que ells ja coneixen, per por de perdre poder o influència? Jo recordo un en particular, especialment intel·ligent i saberut, que guardava un arxiu de tot el que li passava, però que mai compartia aquestes dades amb ningú, el fitxer era el seu poder i, quan posava un e-mail , mai enviava una còpia a un altre company de l’empresa.

El desenvolupament de l’anomenada “intel·ligència social”, mentrestant, ha posat de manifest que no hi ha innovació sense multidisciplinarietat. En els països més avançats abunden els projectes denominats “traslacionals”, que es caracteritzen per escurçar els terminis que van des del moment en què es produeix un descobriment fins que algú pot beneficiar d’ell, en els fàrmacs o teràpies oncològiques , aquest període pot allargar- una dècada. Avui, ningú hauria de dubtar que són les interrelacions entre investigadors, clínics i pacients les que són a la base de tota innovació. Com em va dir en una ocasió el premi Nobel de Medicina Sydney Brenner: “Els que més m’han ensenyat van ser els que no sabien res del meu”.

Tenir vocació per resoldre els problemes amb què un s’enfronta en lloc de escodrinyar constantment els seus propis intestins. Els experts nord-americans anomenen el primer problem solving i els comunistes en els anys 50 – alguna herència bona ens van deixar juntament amb tot el dolent al que no han renunciat encara – aconsellaven preocupar per tot el que quedava per construir fora d’un mateix.

Algú ha calculat les hores perdudes, que sumen dies i anys en el cas de moltes persones, intentant saber si un era bo o dolent en el seu interior, aprofundint en el coneixement d’extraterrestres, del sobrenatural o de l’ànima en lloc d’ultimar amb els altres un projecte que beneficiés a tots? Només molt lentament acceptem que és convenient contrastar i fins substituir les conviccions heretades per les proves diagnosticades per aquells la especialitat consisteix a saber el que li passa a la gent per dins. Menys contemplacions i més interaccions és el món que ve.

A Espanya preval també – molt menys a països amb altres tradicions religioses, com la calvinista – la mania de assentar-se en la dicotomia que, suposadament, separa l’univers del treball d’un mateix. Fins i tot gent coneixedores de la seva pròpia disciplina demanen temps i les hores per dedicar al que ells anomenen “a si mateix”; consideren imprescindible per sobreviure diferenciar la seva vida del seu treball, fins i tot quan se senten còmodes en ell.

És aquesta una actitud que denota el concepte de “càstig implícit” a “guanyaràs el pa amb la suor del teu front” o bé, el que és molt més remeiable, el subproducte d’un estat de coses en què no s’ha posat tot la cura i el coneixement necessaris – sobretot en el sistema educatiu i esquemes d’organització social -, perquè plaer i treball coincideixin plenament. Menys temps reservat a un mateix i més als altres gaudint el mateix. Aquest és el món que ve.

No ens queda espai per comentar la competència nova que necessitaran les noves generacions per trobar feina i reduir, simultàniament, els índexs de violència i malestar. És fàcil endevinar-ho, no?

%d bloggers like this: