Llegeix molt i (no) escriuràs millor

La manca de pràctica i de correcció per part dels professors a l’escola, entre les causes de la mala escriptura. No n’hi ha prou només amb llegir.

A l escola es posa el focus únicament en la gramàtica

A l’escola es posa el focus únicament en la gramàtica

En els anys vuitanta va sorgir en Regne Unit un moviment que defensava un ús del llenguatge clar, breu i que evités els tecnicismes i les frases fetes. Es va dir Plain English (en català, anglès senzill), perseguia que les institucions públiques es preocupessin per fer més fàcil al ciutadà la comprensió de qualsevol informació i denunciava la inutilitat dels texts llargs i confusos en defensa del simple i directe.

Des del seu llançament, el 1990, els integrants de Plain English, majoritàriament professors, s’han corregit més de 21.000 documents d’unes 1.600 organitzacions de tot el món, entre elles diversos departaments del Govern britànic.

A Espanya, no hi ha cap iniciativa semblant, tot i que les universitats confirmen que fins als graduats tenen dificultat per escriure bons texts. “En aquest país sembla que com més subordinades i més vocabulari tècnic es fa servir, millor serà l’escrit”, assegura el professor d’escriptura eficaç de la Universitat Internacional de la Rioja (UNIR) Miguel Janer.

L’arrel del problema està en les escoles, opina Janer, on no es fomenta l’escriptura de narratives que no siguin purament acadèmiques i on es posa el focus únicament en la gramàtica i no en l’estil. “Si un alumne comet faltes d’ortografia automàticament se li posa l’etiqueta de mal estudiant. L’estructura i l’ordre d’exposició dels arguments no es valoren”, afegeix.

Un altre dels problemes és, segons aquest docent, la creença que com més llibres es llegeixin, millor serà l’escriptura. “És totalment fals. Cal practicar i ser corregit una i altra vegada”, apunta. Per aprendre a redactar és necessari fixar-se en les construccions de les frases i ser molt conscient del que ha intentat fer un autor per després posar-ho en pràctica. No n’hi ha prou amb llegir d’una tirada i quedar-se només amb la trama de la novel·la.

“Els joves intenten escriure barroc perquè és l’estil que se’ls ensenya a l’institut amb els autors del Segle d’Or”, continua Janer, qui defensa que el programa acadèmic de Llengua i Literatura s’hauria de modificar i introduir lectures d’autors contemporanis que animin els alumnes a reproduir un altre tipus de construccions més senzilles. “Durant l’ESO i Batxillerat només s’ensenya a diferenciar el complement directe de l’indirecte, però a l’hora d’escriure bé de poc et serveix ser un as a anàlisi sintàctica”.

El catedràtic de Llengua de la Universitat Complutense Jesús Sánchez Lobato, autor del llibre Escriure bé, publicat per l’Institut Cervantes, recorda una frase del filòleg Américo Castro: “a escriure s’aprèn escrivint”. “Les diferents reformes educatives no han potenciat l’escriptura i han passat per alt que és necessària en totes les especialitats. El sistema és cada vegada menys exigent. La pràctica és imprescindible per escriure bons texts”, sosté.

Des de l’àmbit empresarial, tampoc sembla que se li doni molta importància a la redacció. En els processos de selecció de personal, menys del 50% dels candidats inclou una carta de presentació. “Les companyies amb prou feines tenen en compte les cartes de motivació, el ​​que més valoren és l’entrevista”, explica Mariano Cañas, director de Experis, la unitat de l’empresa de recursos humans Manpower dedicada a la recerca de directius.

Els antics informes de més de cent pàgines han estat substituïts per presentacions en PowerPoint amb menys text i més gràfics, assevera Canyes.”En pocs treballs es requereix una bona redacció, només cal saber comunicar resultats en un parell de línies amb un email“, afegeix.

Això és precisament el que critica el professor de la UNIR Miguel Janer, que a diferència d’altres països com Estats Units o el Regne Unit, on la capacitat expressiva dels candidats és una de les qualitats més valorades, Espanya encara no hagi donat aquest pas. “He format a més de 2.000 directius que, malgrat tenir graus i màsters, no eren capaços de redactar un informe clar i directe”.

El problema sembla afectar per igual a estudiants de ciències i humanitats. El professor de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra Joan Corbella dóna fe que els estudiants de Periodisme arriben a la universitat sense saber escriure. Des del seu departament no s’està investigant l’origen del problema. “És sorprenent, però la veritat és que no ens hem plantejat com aturar-“. “Potser s’estigui fent alguna cosa en alguna facultat de ciències de l’educació o de pedagogia”, apunta. Els experts consultats ho desconeixen.

Als Estats Units, que també són conscients d’aquest problema, un estudiant de postgrau de la Universitat de Bekeley, al Califòrnia, ha dissenyat un programa basat en intel·ligència artificial que ajuda a redactar bons texts. “El problema és que els professors no dediquen el temps suficient a explicar als estudiants per què els seus texts no són coherents. Aquesta falta de feedback no es dóna en assignatures com matemàtiques o geografia, on les correccions són immediates”, exposa Matthew Ramírez, fundador i CEO de Write Lab, un programari que des del seu llançament el 2013 ja utilitzen 25.000 usuaris a tot el món i 53 escoles dels Estats Units.

Matthew Ramírez i el seu equip de Write Lab.

Matthew Ramírez i el seu equip de Write Lab.

Durant el postgrau en educació i tecnologia que va cursar a Berkeley, Matthew Ramírez va haver de donar classes a alumnes de primer curs. Aquesta experiència li va servir per detectar les febleses en l’escriptura dels estudiants. “No estaven segurs de si els seus textos estaven ben enfocats. Estaven entrenats per no cometre errors gramaticals i no per sentir-se còmodes i lliures en el procés”, explica. “En imitar el format acadèmic que els ensenyen a l’institut, perden la seva veu”.

El programa que va dissenyar posteriorment, gràcies als 2,5 milions de dòlars que va aconseguir en dues rondes de finançament amb inversors, es basa en l’anàlisi dels texts de centenars de llibres de diferents camps (negocis, dret, medicina …) i en una sèrie d’algoritmes i estadístiques que recomana un estil o un altre en funció de les necessitats de l’usuari. “No corregeix faltes d’ortografia, fa suggeriments sobre l’ús d’altres verbs o altres construccions que poden enriquir el text o fer que s’entengui millor”, explica Ramírez. En dos anys, el programa estarà disponible en espanyol.

ANA TORRES MENÁRGUEZ – EL PAÍS

CLAUS PER A UNA ESCRIPTURA EFICAÇ

Pensa abans de posar-te a redactar: ​​cal seleccionar la informació rellevant i ordenar-la mitjançant un esquema. Sempre funcionarà millor una introducció breu i directa.

Escriu el teu text és tres etapes: primer elabora un esborrany amb l’ordre d’aparició de les idees. Després revisa la sintaxi i els verbs i al final fes la correcció ortogràfica.

Utilitza un estil senzill: fes servir frases curtes. Segueix l’ordre lògic de subjecte, verb i predicat. Evita les frases de més de línia i mitja o amb més de tres verbs.

Simplifica els verbs: no canviïs de temps verbal i persona dins d’una mateixa frase. Sempre és més recomanable utilitzar formes simples que compostes. És preferible fer servir alguna forma personal que un infinitiu o un gerundi. No abusis de les oracions impersonals o passives amb el pronom “es”.

Escurça el teu text: acostuma’t a retallar un 25% del teu text un cop acabat. Repassa el vocabulari i evita repeticions de paraules; fes servir sinònims. Suprimeix els connectors innecessaris.

Aquests consells els ha proporcionat el professor d’escriptura eficaç de la UNIR, Miguel Janer.

L’AMPA demana als Maristes explicacions urgents per l’escàndol de pederàstia

La famílies dels alumnes del col·legi reclamen que es revisin els protocols de prevenció d’abusos sexuals

culpables a la fassana dels maristes

L’associació de mares i pares (AMPA) del col·legi Maristes de Sants-les Corts han reclamat aquest dilluns a la direcció del centre una reunió “urgent” per rebre explicacions sobre l’escàndol dels casos de pederàstia denunciats al centre, segons ha anunciat en un comunicat. L’AMPA ha expressat la seva “condemna” a qualsevol “tipus de violència i maltractament a menors” i s’ha posat “a disposició de totes les famílies afectades”.

L’AMPA també ha expressat que demanarà revisar, “conjuntament amb l’escola”, tots els protocols de prevenció i actuació per evitar que tornin a produir-se casos d’abusos sexuals a alumnes. Així mateix, ha facilitat un compte de correu (info@ampamaristesscorts.cat) per canalitzar els “dubtes i preocupacions” de les famílies sobre els fets que han tingut lloc al centre.

EL PROTOCOL

El col·legi, per la seva banda, ha emès un altre comunicat en què expressa la seva “solidaritat” i “suport” a totes “les persones afectades”, i mostra la seva “disponibilitat” per aclarir “els fets que han passat i prendre les mesures necessàries perquè mai més tornin a passar”.

El centre educatiu informa, a través d’aquest comunicat, que el 2013 (la primera denúncia judicial data del 2011) es va aprovar i es va posar en marxa un protocol específic per a la protecció dels menors davant d’abusos sexuals. “Aquest protocol se segueix escrupolosament a tots els centres de la nostra xarxa”, sosté.

El col·legi, a més, assegura que està “absolutament interessat” a conèixer “l’abast de la situació” i a “col·laborar amb la justícia”. I insisteix que el cas denunciat el 2011 va ser l’escola la que el va posar en coneixement de la Fiscalia de Menors.

L’escola admet que “els actes denunciats contradiuen i menyspreen els valors i principis dels centres educatius [dels Maristes]”, que es basen en “la protecció i desenvolupament integral dels alumnes”.

Per ara, està sent investigat per la justícia Joaquim Benítez, que va ser professor de gimnàstica durant anys en aquest col·legi. No obstant, EL PERIÓDICO ha pogut constatar l’existència de denúncies contra altres docents del mateix centre.

MARÍA JESÚS IBÁÑEZ – EL PERIÓDICO

Les joguines trenquen barreres

Els ninos més diversos arriben perquè hi juguin tots

Les joguines trenquen barreres LaVanguardia 01

El joc és la millor eina per generar mons possibles. Si un nen té a la mà un nino que va en cadira de rodes, segur que el fa arribar a tot arreu, el portarà amb la resta a tots els viatges. Un dels grans valors del joc és incorporar a la vida lúdica el que passa en la realitat, i jugant els nens desenvolupen la imaginació i la creativitat, vies per endinsar-se al món.

La setmana passada l’empresa Lego va donar a conèixer el nou nino que sortirà a la venda la primavera pròxima, una figura en cadira de rodes dins de la col·lecció Lego City. No és la primera vegada que això passa i l’any passat Playmobil ja va llançar una sèrie de clicks amb alguna discapacitat. Estan canviant realment, les coses? La diversitat s’obre pas? Hi jugarà la canalla, amb aquests
ninos?

Sens dubte, la notícia és positiva i, encara que sigui lentament, el món de la indústria de la joguina canvia perquè ho està fent la societat. La in­troducció de figures diverses –ninos en cadires de rodes, nines amb audiòfons, invidents, races diferents, talles…– ha augmentat els dos últims anys, tot obrint-se a un món inclusiu que eviti discriminacions. “Per a tots els nens és important tenir accés a la realitat, i aquesta realitat no és uniforme. I els que tenen alguna discapacitat tro­baran una joguina de suport per projectar-s’hi”, assenyala José Luis Linaza, catedràtic de ­Psicologia Evolutiva i de l’ Educació ( Universitat Autònoma de Madrid).

Linaza és qui es refereix al concepte de joc com a generador de mons possibles i recorda que va ser precisament Lego el primer que introduïa ninos per a nens (en masculí), i amb ells les diferents professions. Un producte que ha triomfat. Això no vol dir que qualsevol joguina que reflecteixi una realitat diversa, que aposti per la inclusió i per mirar a l’altre com un igual arreli immediatament al mercat, però és interessant, indica Imma Marín, directora de la consultora pedagògica Marinva, obrir debats, una reflexió col·lectiva que ajuda a tothom a ser conscient de com és el món. Perquè fins que no s’és conscient, no es pot reaccionar.

Marín considera que la indústria de la joguina és conserva­dora i que normalment és la ­societat la que l’empeny. Per això, recorda que la decisió de fer ­ninos amb alguna discapacitat ha arribat a causa de la reivindicació i pressió de determinats col·lectius. En el cas dels Playmobil, i que s’ha traslladat ara a Lego, la iniciativa va partir de la plataforma Toy Like Me al Regne Unit, formada per pares de nens amb discapacitat que van sol·licitar a través de Change.org que la indústria de les joguines representés tots els nens del món. Que el joc simbòlic recreés una societat diversa en la qual ells també se sentin representats.

Per facilitar que tots els nens juguin amb models diferents és molt més eficient, assenyala Marín, un nino en cadira de rodes dins d’un escenari ampli, com poden ser els jocs de Lego o Playmobil. És més eficaç –si l’objectiu és que tots juguin amb tot– que la fabricació d’un nino, una peça única, ja que la possibilitat de construir escenes, espais físics amb uns ninos que són molt versàtils són grans. La cadira de rodes –per recórrer a aquest exemple– es pot utilitzar de formes molt diferents i això és terapèutic.

Malgrat que queda molta feina per fer, és important que els nens s’adonin que el món és divers i, de fet, la societat ha canviat molt en molt poc de temps. Difícilment la societat tornarà a ser uniforme, indica Jaume Bantulà, professor de Teoria i Pràctica del Joc (Blanquerna-URL), les famílies tenen estructures diverses, a l’escola conviuen nacionalitats diferents i el camí de la inclusió va avançant encara que no en línia recta.

Sí, està molt bé que els nens entenguin que cada persona és diferent, però la societat també els ofereix unes quantes dosis d’hipocresia. Fa pocs dies, l’empresa Mattel anunciava que la seva nina Barbie, icona d’un estereotip de físic femení extremadament estilitzat, tindrà tres formes de cos a elegir: una Barbie més alta, una d’altra més baixa i una d’altra de més am-pla, amb més cul i panxa. No es pot obviar que, com en tota empresa, darrere hi ha una operació de màrqueting que respon al debat sobre la pressió de la imatge, a l’atipament de figures perfectes i irreals, a l’intent d’acostar-se al carrer per no perdre mercat, però això no eclipsa l’evolució de la indústria, atenta als canvis.

Quant al fet que la societat també s’ha de mirar a si mateixa i que té un doble llenguatge, ­Imma Marín assenyala: “N’hi ha que poden criticar aquestes Barbies estilitzades i pensar com impacten en les nenes, però la realitat és que influeix més en l’autoimatge tenir una mare que fa dieta amb la talla 40”. Així, són tendències en tensió, com es va poder observar l’any passat en aparèixer la nina Lammily, que es publicitava com la “ anti-Barbie” amb mesures de dona real.

El joc no canviarà la vida, però sí que reflecteix allò que es viu. La necessitat d’una inclusió real fa temps que ha arribat a les escoles. És lògic, per tant, que salti a un altre dels mons infantils, i la plataforma Toy L ike Merecorda que hi ha 150 milions de nens al món amb alguna discapacitat. La primera empresa que va atendre la seva crida va ser la britànica Makies, fabricant de nines que va crear tres models nous (vegeu la foto adjunta). Una empresa que ara farà el salt als Estats Units.

Aquests pares, que ja han aconseguit suport i adhesions arreu del món, assenyalaven que els seus fills, així que naixien, quedaven exclosos per la indústria que organitza el seu propi entreteniment. I recordaven que no tots els nens que van en cadira de rodes ho fan amb la cama enguixada temporalment.

El nino nou de Lego apareix ­situat enmig d’aquest escenari d’una ciutat en construcció. I com diuen els experts, segur que en mans dels nens arribarà a tot arreu, sense límits i empès per la imaginació.

CRISTINA SEN – LA VANGUARDIA

Les joguines trenquen barreres barbies diverses

Amb la botifarra d´ou tot s´hi val, com per Carnaval

botifarra d'ou  dijous gras

Tall magre de porc, ou, sal i pebre. Aquests són els ingredients bàsics de la botifarra d’ou, el producte estrella del Dijous Llarder (o Gras), que se celebra a casa nostra com a tret de sortida a les festes del Carnestoltes. La majoria de cansaladeries i xarcuteries ja tenen a punt aquestes botifarres que continuen sent un reclam per a un dels dies de l’any en què el porc és un dels protagonistes a taula.

Un dels establiments que ja han elaborat les primeres botifarres d’ou és la xarcuteria Guixé de Berga. El seu responsable, Jordi Guixé –que és la quarta generació al capdavant del negoci familiar, que va començar la seva besàvia l’any 1929 a la històrica botiga de cal Ros– assegura que alguns clients quan s’acosta Carnestoltes ja reclamen la botifarra d’ou, i és que té clar que és una tradició que es manté intacta amb el pas dels anys. El seu pare, Josep Guixé, xarcuter ja retirat, recorda que la tradició de menjar botifarra d’ou el Dijous Llarder «no és tan històrica com alguns es pensen». Explica que aquest producte es va començar a comercialitzar a mitjan anys 70 i que des de llavors «ningú s’imagina aquesta festa sense la botifarra d’ou». Jordi Guixé té 32 anys i confessa que a casa seva les setmanes abans de Carnestoltes tocava fer botifarra d’ou.

Com totes les tradicions, però, cal anar-les reinventant i en el cas del seu establiment, ja des de fa anys, aposten per incorporar ingredients especials a la base de la botifarra. «Amb la botifarra d’ou tot s’hi val, com per Carnaval», diu rient. I és que a la recepta estàndard, assegura, «s’hi pot afegir de tot, es poden fer les proves que es vulgui i després, com sempre, el client és qui acaba decidint què és el que té èxit i que no».

En aquest sentit, Guixé explica que les tres especialitats estrella són la botifarra d’ou amb pinyons, amb escalivada i amb postres de músic. «La barreja de dolç i salat té molta sortida», explica. A aquestes noves varietats se n’hi afegeixen d’altres com la d’espinacs o la de calçots amb romesco. «I és que pel que fa als gustos… no hi ha res escrit», afirma. Demà, dia de Dijous Llarder, assegura que el porc serà present en moltes llars berguedanes, «perquè a gairebé tothom li agrada celebrar aquesta festa». Per això no només es ven la botifarra d’ou –un embotit de temporada– sinó que l’acompanyen tot tipus de productes, com ara els tastets, la llonganissa, els bulls… «i molts també fan truites, que és el que es menjava originàriament».

Creu que «una festa com aquesta, que està molt arrelada a casa nostra i que forma part de les celebracions del nostre sistema educatiu, costarà molt que desaparegui». Explica que «tothom té al cap quan era més petit que el Dijous Llarder era un dia de festa, d’anar d’excursió i de menjar-se un entrepà de botifarra o de truita». És per això, afegeix, que «no només la gent més gran ho celebra, sinó que molts clients més joves també segueixen la tradició i volen continuar celebrant-ho d’una manera o altra».

DANI PERONA – Regió 7

Tenir néts rejoveneix els avis excepte quan són massa joves

avi net internet tot res FARO

Els néts provoquen en els avis la sensació de ser més joves, més actius, més útils. Sempre que l’aparició de la tercera generació arribi quan ja estan preparats. Si els fills fan a un avi o àvia quan encara se senten actius i no prou grans, l’impacte dels aspectes negatius preval sobre els positius. Aquesta és una de les principals conclusions d’un estudi publicat a la revista Journal of Agingper l’equip d’investigació del departament de Ciències Polítiques i Socials de la Universitat Pompeu Fabra en col·laboració amb el centre Wittgenstein d’Àustria.

L’estudi s’ha basat en dades procedents d’una mostra de 1.700 homes i 2.935 dones d’entre 50 i 85 anys dels Estats Units. “Descomptats els casos d’avis substituts, els que són cuidadors principals dels seus néts per diversos motius, el comportament dels avis respecte dels seus néts és molt semblant a Europa, els Estats Units i gairebé qualsevol part del món”, assegura Bruno Arpino, autor principal de l’es­tudi.

En l’anàlisi de les dades, els investigadors detecten a més que quan fa un temps que es cuiden dels néts es produeix un efecte acumulatiu d’aquesta sensació positiva d’utilitat i rejoveniment. Sempre que no suposi una sobrecàrrega, esclar: “Si són els responsables diaris, acostuma a suposar un alt grau d’estrès, però el contacte directe, des de llegir un llibre fins a anar a un partit de futbol junts, té efectes positius fins i tot de tipus cognitiu”, assegura Arpino.

Si els néts apareixen en la seva vida quan encara són persones actives, per exemple als 50 anys, l’efecte és el contrari: estrès, problemes de conciliació i sensació de ser més vells.

L’impacte sobre l’edat subjectiva, tant si és per sentir-se rejovenits o, al contrari, per veure’s més envellits, és molt més gran en les dones que en els homes. També són les àvies les que s’encarreguen amb més intensitat de la relació amb els néts.

L’aparició a les seves vides de nens modifica alhora les rela­cions amb els mateixos fills adults. El contacte es fa molt més freqüent, especialment amb les filles. Al costat oposat hi ha els fills homes que a més estan divorciats.

L’edat subjectiva, assegura l’investigador de la Universitat Pompeu Fabra, és des del punt de vista sociològic un bon predictor de l’estat de salut. Té un gran impacte sobre la sensació de benestar i fins i tot sobre la mortalitat.

ANA MACPHERSON – LA VANGUARDIA

Tenir néts rejoveneix els avis LAVANGUARDIAjpg

Aquests alumnes que ningú vol …

L’opinió de Javier Gallart a XarxaTIC.

aquells alumnes que ningú vol

En tots els instituts (almenys en els públics) hi ha un petit nombre d’alumnes, als quals tots anomenem “conflictius” que cap professor no vol ni sentir parlar d’ells. Són alumnes capaços de destrossar qualsevol classe, capaços d’enfrontar-se a qualsevol, alumne, professor, inclòs el director, fins i tot a la policia en casos puntuals.

Després, un arriba a casa i al engegar la tele veu, al programa de “Hermano Mayor”, com un jove de 20, 22 anys és capaç de destrossar casa seva, d’insultar a la seva família, de PICAR! als seus propis pares. I tots ens quedem horroritzats, no donem crèdit, pensem que això mai ho veuríem amb els nostres ulls. I és real, sí, passa. És veritat que són casos extrems, però dóna una idea de per on va la nostra societat. Cal preguntar-se, què ha fallat ?, qui ha fallat ?, què hem fet, o deixat de fer, per arribar a això?

Quan analitzes aquests casos, te n’adones que sempre acaben explicant sobre la seva desestabilització familiar des que eren nens (fallen els pares, se separen, no hi són …) i d’altra banda que tot va començar a torçar-se de forma definitiva quan tenien 13, 14 o 15 anys.

Quina solució donen els instituts a aquests alumnes? Ara, els professors posen amonestacions rera amonestacions, càstigs i més càstigs, així fins omplir l’expedient per a perdre’ls de vista el més aviat possible. I és que, tal com està muntat el sistema no et queda altra opció.

Quina solució dóna la societat? La societat, les lleis, de l’únic que es preocupen és que estiguin en els centres. El que passi dins, doncs és igual, però això sí, si un policia veu a un menor pel carrer, en menys de 5 minuts, el tens al centre.

Doncs jo crec que ens estem equivocant. Per a mi, si fóssim capaços d’atendre aquests alumnes, de donar-los-hi molta més atenció (i afecte) des de la infància, i sobretot quan són adolescents, estaríem fent una societat a curt i a llarg termini molt millor. I per això, què cal?, doncs una veritable atenció a les famílies d’aquests alumnes així com a ells mateixos (i ho estenc a altres menys problemàtics), dotant als centres escolars i instituts d’assistents socials, diversos i en plantilla, que atenguessin de forma profunda cada cas, amb estreta relació amb els professors, psicòleg i equip directiu del centre, perquè els que hi ha ara fan el que poden i està demostrat que no funciona. Totes les altres martingales, que si PACG, que si PQPI, que si ACIS, que si FPB, res d’això funciona si no anem a l’arrel del problema, l’atenció personal de l’alumne. I fer això és una tasca dura, ho sé, però ens evitaríem que Pedro García Aguado hagués de enfrontar-se amb semblants monstres 6 o 7 anys després.

I una altra cosa, no menys important, faríem una mica (bastant) més feliços a uns alumnes que, en la majoria dels casos, no són responsables de la seva conducta i que suporten el menyspreu de tota la societat.

Finalment dir que sí, caldria una gran inversió en llocs de treball, però els asseguro, que d’altra banda ens estaríem evitant el sou de molts policies en el futur, perquè estaríem evitant la formació de nous delinqüents. N’estic segur.

Javier Gallart Sóc professor de Secundària, de Matemàtiques. Inquiet per naturalesa. M’agrada ser actiu en la meva professió. Dialogant, que no discutidor. Gaudeixo amb tertúlies sobre educació i altres temes (llegiu política, futbol …). Sóc corredor de muntanya i m’encanta la natura. Alt i prim (bé, això diuen).

Publicat a XarxaTIC

Les consultes per trastorns en adolescents es disparen

Un de cada cinc nens té algun desordre de salut mental o de conducta

Adolescent transtors

Els professors es queixen, les famílies els pateixen. Semblen coincidir en la seva opinió: nens i adolescents irritants. Impulsius, moguts, desafiants, negatius, agressius, amb baixa tolerància a la frustració … Els pares estan desbordats i els mestres no saben com educar-los i com evitar que interfereixin en la dinàmica de grup de la classe. Al final, arriben a l’orella del sistema sanitari: les consultes per trastorn de conducta s’han disparat .

Un de cada cinc nens i adolescents tindrà al llarg de la seva infància algun trastorn de salut mental i una gran majoria de manifestar un desordre de conducta: trastorn disocial, desafiament a l’autoritat o hiperactivitat. Sense un abordatge adequat pot derivar, en el pitjor dels escenaris, en comportaments delictius.

“La situació, que s’ha agreujat amb la crisi, exigeix ​​que abordem aquest tema entre tots els agents implicats de forma coordinada”, sosté Josep Lluís Matalí, coordinador de la Unitat de Conductes Addictives del servei de psiquiatria i psicologia infantil de l’hospital de Sant Joan de Déu i autor de l’informe, Adolescents amb trastorns de comportament, que en desgreuge dels xavals indica que el mal comportament pot ser un símptoma d’un problema a casa o amb els amics que s’expressa amb desafiament i desautorització. “Però aquesta conducta sense tractar pot acabar sent un gran factor de risc”.

Els agents implicats als quals al·ludeix són els que han estat consultats en aquest estudi d’àmbit nacional i amb una mostra de 1.300 individus: pares, educadors, pediatres i, finalment, professionals de la salut mental, psicòlegs o psiquiatres.

Quan comença a ser preocupant el comportament d’un adolescent? La desobediència als nens i la rebel·lia en els adolescents són normals. Els trastorns de conducta es caracteritzen per ser persistents en els que els pateixen i perquè infringeixen les normes socials i els drets de les altres persones. La societat actual no ajuda a formar-se un bon diagnòstic doncs, com sosté l’estudi, “l’individualisme, la poca tolerància al malestar, la necessitat d’obtenir una recompensa immediata” contribueixen a l’increment de “nens emocionalment fràgils”, irritables, amb propensió a l’agressivitat si no obtenen el que volen el que, tot això, no condueix necessàriament a un diagnòstic mèdic.

En conjunt, la majoria dels professionals enquestats (i fins a un 96% dels pediatres) ha detectat un augment d’aquests comportaments negatius entre els pre i adolescents actuals en major mesura en els últims cinc anys. La prevalença, però, no ha augmentat significativament.

Els pediatres són els primers a diagnosticar els trastorns tot i que els símptomes es mostren a casa o a l’escola. Però allà les alarmes no s’encenen … o es silencien. De vegades, el retard en el diagnòstic deriva, segons es mostra, en la dificultat de distingir entre un comportament merament adolescent d’un comportament més preocupant que ha de ser atès correctament, en ocasions, amb l’ajuda de professionals. “Una de les conclusions de l’informe és la manca d’informació que tenen els pares i la poca formació dels mestres en la detecció”, afirma el psicòleg clínic.

Però també s’amaga, per què pares i mestres s’inculpen mútuament del problema i, en comptes de treballar conjuntament com suggereix Matalí, es miren amb desconfiança, com si fossin part del problema i també de la solució. Els pares reconeixen problemes de conducta, un 60,5% de la mostra, tot i que la presència d’un possible trastorn se situa en el 15%. I estan preocupats pels problemes d’aprenentatge (que influeix en els problemes de conducta). Però el 50% d’ells afirma que a l’escola no van detectar un comportament preocupant en el seu fill. No obstant això, al mateix temps tampoc van comunicar al col·legi els problemes del seu fill per desconfiar de la capacitat dels educadors i del centre escolar de gestionar el seu cas des d’un abordatge professional. “Els progenitors tenen por de ser culpabilitzats pels educadors o fins i tot, en centres poc integradors, hi ha el temor que l’alumne sigui expulsat”, manifesta l’autor de l’estudi.

Per la seva banda, els professors creuen que les famílies estan desbordades, els seus horaris laborals no els permeten dedicar el temps que els seus fills necessiten, no els escolten i desconeixen els seus problemes. A més indiquen que no exerceixen un correcte control ni saben posar límits.L’educació i la disciplina, asseguren, recau íntegrament en el centre educatiu. Segons el parer dels docents, els pares han de recuperar l’autoritat perduda, vetllar pels seus resultats acadèmics i confiar més en les escoles.

Per Matalí, les manifestacions d’aquests nens, irritabilitat, agressivitat i desafiament, resulten desgastants per a tots i per als professors en particular perquè dinamiten les dinàmiques de les classes. “En definitiva, es busca el culpable i no es treballa conjuntament per veure quin és el problema de fons”, conclou. Aquesta és una de les raons per les quals els pares en comptes d’acudir al tutor, busquen l’assessorament del pediatre en primer lloc, o al psicòleg o psiquiatre, si són majors de 14 anys, que no està coordinat amb els recursos educatius dels centres escolars.

Carina Farreras – LA VANGUARDIA

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 717 other followers

%d bloggers like this: