Colònies d’estiu, animeu-vos, encara queden places lliures!!!

AMPA INFORMA RECORDATORI Colonies estiu 2016

Us recordem que les inscripcions son aquest divendres 03 de Juny de 16 a 18 h, al vestíbul de secretaria (1r pis). No s’admetran diners en efectiu, ni talons. Indiqueu el nom del nen en l’ingrés. Els no socis de l’AMPA tenen l’opció d’inscriure’s igualment a les colònies, pagant l’import afegit de 40,00€ (quota per família i curs AMPA 2015-16). També són benvinguts els amics o familiars dels nostres fills que no venen a l’escola.

Cal portar (tota d’informació actualitzada al web al web www.ampaipse.com):

  • Fitxa d’inscripció i fitxa sanitària complimentades
  • Autoritzacions signades
  • Recepta mèdica quan sigui necessari
  • Fotografia mida carnet
  • Fotocòpia carnet de vacunacions
  • Fotocòpia de la targeta sanitària de la S.S. i/o Mútua

AMPA INFORMA RECORDATORI COLÒNIES ESTIU 2016 (pdf)

És una anomalia l’escola concertada?

L’escola concertada no és una irregularitat, no és cap anomalia! És una realitat reeixida!

Aules noves nou model pedagògic Jesuïtes amb 60 o 90 alumnes i 3 professors i graderies a la classe. Escola  Jesuites  del  Clot  Escola   Jesuites  del  Clot  Careto: No  Foto: Josep Losada

Opinió de MIQUEL MATEO, SECRETARI GENERAL ADJUNT DE LA FUNDACIÓ ESCOLA CRISTIANA DE CATALUNYA. Publicada a EL PUNT AVUI+

Els 365.000 alumnes d’infantil, primària, ESO, batxillerat i formació professional que estudien a les escoles concertades de Catalunya encaren la recta final del curs. La seva motxilla s’ha omplert de nous coneixements i enriquidors aprenentatges que, dia a dia, han compartit amb els companys i els professors. Mentre aquests alumnes són a classe, aliens al soroll mediàtic, a l’hemicicle del Parlament de Catalunya s’aborden propostes que, per diverses vies, pretenen modificar la llei d’educació de Catalunya, aprovada l’any 2009 amb un ampli i exemplar consens.

Fa mesos que, de manera més o menys insistent, s’utilitza l’expressió “l’escola concertada és una anomalia”. La frase ha calat en algunes persones, diputats o no, que l’esgrimeixen en els debats argumentant, ras i curt, que el model del concert educatiu i el percentatge de presència en el sector a Catalunya és una anomalia, inexistent a la resta de països europeus, que cal corregir. I nosaltres, astorats, ens preguntem: una anomalia, és a dir, una irregularitat, quelcom que va contra la llei, el mètode, l’ús establerts? És això, l’escola concertada a Catalunya?

El nostre ordenament jurídic empara l’acció dels centres d’iniciativa social que presten un servei a la societat, servei que s’ofereix en compliment d’un dret fonamental que assisteix tots els ciutadans: el dret a l’educació. I un extens sector de la societat creu en aquest model i li atorga confiança. Tenim un exemple en el recentment finalitzat procés de preinscripció. Un significatiu nombre de famílies han aconseguit que els seus fills i filles obtinguin plaça a l’escola desitjada. Aquesta és la bondat del sistema: que es pugui exercir en llibertat democràtica el dret a escollir d’acord amb el propi capteniment educatiu i les pròpies conviccions, tant una escola pública com una de concertada.

La vertadera anomalia seria que els milers i milers de famílies que han optat per un o altre model de centre es veiessin privades de portar-hi els fills. Irregularitat seria que es privés les titularitats de crear i dirigir escoles dotades d’un caràcter propi. Improcedent seria que les administracions no concedissin el finançament públic necessari per a l’exercici de la seva missió. Com ho seria tractar un sector de la societat –pares i mares– de poc rigorós pel fet de dipositar l’educació dels fills en “estranys” projectes educatius d’una “anomalia social”.

I aniria contra la manera natural de fer que no poguéssim expressar, com ara fem, la nostra felicitació a tots els que han obtingut plaça a l’escola pública o concertada desitjada, o que des de l’Escola Cristiana de Catalunya no poguéssim manifestar el nostre agraïment als pares i mares que ens han fet confiança. Amb fonamentada contundència, atenent el seu origen, la seva història i el seu arrelament, podem afirmar que l’escola concertada no és una irregularitat, no és cap anomalia! És una realitat reeixida!

Convé, doncs, que ens deixem de pugnes estèrils alienes a l’educació. El que ens ha de preocupar i ocupar és que els nens i nenes que estudien a Catalunya, tant a l’escola pública com a la concertada, gaudeixin d’un ensenyament de qualitat que potenciï al màxim les possibilitats de cadascú i que els prepari per afrontar, solidàriament amb els més desafavorits, els reptes del futur.

Això és el que com a societat ens hauria d’amoïnar a tots, en lloc de seguir aquells que, per interès, situen enfrontaments caducs a l’epicentre del debat polític educatiu. S’equivoquen els que fan això. Des d’aquí convidem totes les forces polítiques, administracions, sindicats, federacions de pares i mares, organitzacions representatives dels titulars de la concertada i d’altres institucions implicades, a restablir l’anhelat consens i diàleg que va permetre, ja fa set anys, d’aprovar la llei d’educació de Catalunya.

A l’Escola Cristina, les seves 404 escoles, ens trobaran sempre en el camí del consens, la voluntat d’entesa, el respecte a totes les opcions educatives i el diàleg, perquè entenem que l’ensenyament és un tema cabdal que ens compromet a tots. No hi sobra ningú.

Memoritzar o entendre? El sistema educatiu espanyol tria l’estratègia equivocada

Els alumnes que assimilen els continguts treuen més bona nota, segons un macroestudi de l’OCDE. Espanya, al capdamunt del rànquing de memorització mundial

Memoritzar o entendre 01

Què ens donarà més bons resultats en un examen: memoritzar el temari o entendre’l? Què és més eficaç en matemàtiques, saber-se de dalt a baix les fórmules i les taules de multiplicar com qui memoritza la llista dels reis gots o assimilar-ne els perquès? El PISA, el macroexàmen que cada tres anys l’OCDE fa a alumnes de 15 anys de mig món per comparar sistemes educatius, suggereix que és molt millor entendre que empollar, per bé que en certs exercicis de resposta ràpida obtenen més bons resultats els alumnes que actuen de memòria.

L’àrea del cercle és pi vegades el radi quadrat. En un triangle rectangle, la suma dels quadrats dels catets és igual al quadrat de la hipotenusa. “Els alumnes que eviten fer un esforç per entendre els conceptes poden tenir èxit en alguns entorns, però la falta de profunditat, de pensament crític i creatiu pot penalitzar seriosament aquests estudiants més tard quan s’enfrontin a problemes reals a la vida”, indica un informe publicat recentment per l’OCDE a partir dels resultats de les proves PISA fetes a 510.000 alumnesde 65 països. Llegeix la resta d’aquesta entrada »

Programa d’activitats de la Festa de la Família de l’Escola IPSE

Quan l’educació entra en competició

avaluacio diagnostic competencies

Traducció del Bloc “Juega en equipo” de Carles Marcos.

A aquest ritme que portem a nivell laboral, crec fermament i cada vegada més que el que es demanarà al candidat que busca feina en un futur molt proper serà per aquest ordre, actitud, experiència i formació, i si m’apureu … el primer i res més. La formació s’aprèn, l’experiència es fa fent i l’actitud o es té o no es té, i és aquesta actitud la que cal desenvolupar des de ben petit a casa i a les escoles.

L’article d’avui està relacionat amb aquestes proves o avaluacions individualitzades que s’han pretès realitzar fa unes setmanes a les escoles amb l’objectiu de valorar el domini de la matèria per part dels alumnes. I és que ens tornem bojos amb el saber, que no està malament, però ens oblidem d’una cosa molt important que és l’educació emocional que difícilment podràs trobar una prova objectiva per mesurar-la. Ens obcequem en aquest ensenyament academicista de memoritzar per estar “preparats” per al futur, i encara que hi ha evidències que aquest model fracassa, el reproduïm constantment i no contents amb això, fem proves absurdes per comparar a les escoles per saber quins són millors o pitjors . Ai! En aquesta societat sembla que la competició de l’adult l’hem de traspassar al nen, perquè vegi on es ficarà en el futur … massa aviat i amb presses, amb moltes presses. Us deixo un article titulat Avaluació externa i rànquing de col·legis del doctor en sociologia José Saturnino Martínez García i publicat en Eldiario.es.

“S’han d’avaluar els col·legis amb proves externes, per diagnosticar els problemes del sistema educatiu? Sí. S’han de publicar els resultats d’aquestes avaluacions? No. Deixin que els expliqui les meves raons. Com analista de l’educació, tinc un interès purament corporatiu en què hi hagi dades de qualitat sobre el sistema educatiu. Però crec que els meus interessos particulars coincideixen amb els generals: com més elements tinguem de diagnòstic dels nostres problemes educatius, millors seran les reformes que puguem proposar. El professorat desconfia d’aquestes avaluacions, ja que considera que qüestionen la seva feina. Però som molts els professionals que pensem que fem bé la nostra feina, sense que això eviti que estem subjectes a diverses avaluacions, unes vegades per l’Administració, altres pel mercat. Al final, la credibilitat d’una professió depèn en bona mesura de la seva capacitat per detectar i expulsar els mals professionals. I no deixa de ser paradoxal que una professió dedicada a avaluar no es deixi avaluar.

No es tracta tant d’estar a favor o en contra de les avaluacions externes, crec que és un debat molt empobridor. El que es tracta és de saber què fem amb elles. Si fem com als EUA, que amb elles es tanquen escoles i acomiaden professors, estic radicalment en contra. Però les avaluacions poden servir perquè ens fixem en el professorat o en centres que fan bé la seva feina, i veure què podem aprendre d’aquestes experiències. O per detectar on hi ha problemes, ia partir d’aquí, obrir un procés d’avaluació complexa, que no només es basi en nombres, sinó en una investigació en detall de la situació, per saber com millorar-la. Estaria bé que la inspecció educativa es dediqués a liderar aquest tipus de diagnòstics ia elaborar propostes de millores, en comptes de ser una inspecció burocràtica. L’objectiu no és sancionar els que ho fan malament, sinó buscar possibilitats de millora. La sanció només quedaria com un últim recurs, per a un percentatge ínfim del professorat. Però seria un fracàs de la inspecció, no la seva finalitat.

Però si tenim les dades, ¿per què no els publiquem? Doncs perquè l’observació d’un procés social canvia la seva naturalesa, a causa de la Llei de Campbell (quan s’empra un indicador numèric per avaluar un procés social, com més recursos es decideixin en funció de l’indicador, més es corromp el procés social mesurat). El que està passant a molts col·legis de Madrid, que paren el desenvolupament del curs perquè l’alumnat entreni per a les proves externes que elabora la Conselleria d’Educació. L’alumnat podrà millorar els seus resultats educatius, a costa de transformar l’educació primària en un procés tediós i estressant, asfixiant el plaer d’aprendre.

avaluacio diagnostic professors

Què ha passat en altres països? A Xile, per exemple, sumen dues dècades amb aquest sistema, refinant la forma en què presenten els rànquing d’escoles (tenint en compte el context socioeconòmic i etiquetant amb colors, com un semàfor, a les escoles). No s’han produït millores entre l’alumnat, segons les pròpies proves elaborades pel Govern xilè. En el cas dels EUA, després de més d’una dècada de la llei No Child Left Behind, amb gran ús de les proves externes, el nivell educatiu no ha millorat, i recordem que en proves com les de PISA, Espanya apareix empatada amb els EUA a Al llarg d’aquest període.

Podríem seguir discutint si hi ha més investigacions (“papers” d’alt impacte) a favor o en contra de la transparència en les avaluacions externes, que les famílies siguin lliures de triar i que els col·legis competeixin per atreure el seu interès. Però ha de quedar clar que aquest model de “quasi mercat” (prefereixo parlar de pseudomercado) no només té efectes sobre el rendiment educatiu, també té efectes sobre el tipus de societat que volem. I en això, la ciència té poc a dir, i el debat democràtic i moral sobre els que volem ser com a persones, molt.

La idea de transparència és molt popular. Però tan pornogràfica és la transparència en sexualitat com en educació. Seguint a Han, la transparència redueix tota la complexitat del que som, les trames de sentit, la relació de confiança, a un nombre. Ens fa creure que aquest número ens descriu el més important d’una relació, quan realment el que fa és ocultar la seva complexitat.

La transparència en sexualitat porta a la pornografia, a costa de convertir l’altre en un objecte, desvinculat de relacions de sentit, complicitat i confiança necessàries en les relacions socials. El mateix succeeix en educació, es redueix als nens a cossos que han de produir un rendiment, i es descontextualitza del tot la complexitat de la relació de cada docent amb cada estudiant en teixir la relació educativa. Si la pornografia redueix la sexualitat a una taula d’exercicis físics, aquesta forma d’entendre l’educació la redueix a una autoescola, que prepara per superar test.Aquesta crítica no serà suficient per als creients en la ideologia del quasi mercat, ja que la seva fe està a prova de tota evidència. Sempre diran que el problema no és el mètode, sinó la seva aplicació. Cada vegada que se’ls presenti evidència en contra diran que cal refinar l’avaluació …

A més, hi ha la forma en què els neoliberals entenen la vida social. Un conjunt d’individus aïllats que prenen decisions racionals. Si els donem bona informació i bons incentius, prendran bones decisions. Per cap costat apareix el poder de transformar col·lectivament l’entorn social. Per als neoliberals, el treball de les famílies consisteix a buscar informació fiable i triar. Però hi ha una altra manera d’educar, quan les famílies s’impliquen en la vida dels centres per millorar les seves condicions. Certament no són incompatibles. Però les famílies amb més capital cultural triaran els millors col·legis, i la resta triarà els pitjors.

En resum, l’evidència a favor dels rànquings és ambigua, i promouen la societat que confon transparència amb veritat i elecció amb llibertat. “

Us deixo amb una d’aquestes “pelis” interessants de veure i clau per reflexionar sobre el model educatiu.

Els menors de 25 anys, tan desinformats sobre sexe com fa una dècada

Les consultes que rep la web ‘Sexe joves‘ no han evolucionat des de la seva creació, el 2006. Els especialistes de Salut reclamen que s’eduqui sobre sexe i afecte a les escoles de Catalunya.

sexe jove 01

Com saber si s’està enamorat o només atret per la dona, o l’home, que s’acaba de conèixer? ¿Per què algunes matinades em desperto amb els llençols mullats de semen? ¿És possible iniciar un embaràs després de mantenir relacions sexuals dins d’una piscina? Aquesta classe d’incerteses són habituals a les tardes de xat de la web ‘Sexe joves’, el portal d’orientació sexual que la Conselleria de Salut va iniciar el 2006 i que des d’aleshores ha sigut visitat per més d’un milió de joves de 16 a 25 anys de tot Espanya (també hi és en castellà).

La web manté una mitjana de 900 visites setmanals i, com en el seu inici, té la majoria de les consultes en aspectes fonamentals però bàsics, suposadament de domini públic, de les relacions sexuals humanes i els estímuls que les impulsen, en què s’inclou el coneixement del cos. Aquesta constatació, observada en personespròximes a la trentena, ja no sorprèn els gestors de la web, termòmetres del nivell de formació sexual d’una societat teòricament proveïda de tones d’informació sobre la sexualitat a través de la pornografia a internet.

sexe jove 02

RES A LES ESCOLES

“No hem evolucionat, atenem les mateixes incògnites, angoixes i preocupacions que el 2006: hi segueix havent un gran desconeixement sobre tots els aspectes relacionats amb el sexe i el cos. Les parelles no parlen d’això entre elles i menys encara a les famílies -assegura, rotunda, Gemma Falguera, responsable de la web i del servei d’Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva (ASSIR) de l’Eixample barceloní-. És urgent que a les escoles de primària i secundària es desenvolupi el tema de la sexualitat. La necessitat d’informació és immensa”.

Salut va crear ‘Sexe joves’ partint del supòsit que qui consultés aquesta web podia desconèixer-ho tot sobre la sexualitat. El convenciment amb què Falguera exposa el buit en la formació sexual dels centenars d’homes i dones amb qui connecten cada setmana -ella xateja setmanalment- l’obté observant els apartats més consultats de ‘Sexe joves’ i intercanviant converses amb els usuaris.

“La falta de coneixements que detectem inclou les funcions del cosi les seves possibilitats sensitives -prossegueix Falguera-. Amb aquesta ignorància arriben a la vintena, amb el sexe convertit en una llacuna de desinformació que els preocupa, i ens plantegen dubtes tan bàsics com en què consisteix estar enamorat, com respondrà el seu cos si es masturben o masturben la seva parella, o si és fàcil identificar que s’han quedat embarassades. Ho desconeixen tot”.

sexe jove 03

INNOVACIÓ A ESPANYA

La web ‘Sexe joves‘ descriu minuciosament la funció sexual humana. S’atura més en el menys difós i menys en la fisiologia dels òrgans, que ja apareix a les enciclopèdies. Com s’arriba a un orgasme, què és morrejar-se [seqüència que a la web s’anomena ‘petting’, que consisteix en una trobada sexual intensa però sense penetració], què diferencia l’amor de l’enamorament, si és normal que un noi tingui pol·lucions nocturnes, o quins són els punts més agradables del cos que convindria estimular, són capítols de gran èxit en una pàgina d’informació virtual que al seu dia va ser innovadora, a tot Espanya, i per la qual la llavors consellera de Salut, Marina Geli, va ser motiu de descarnades crítiques i insults, des de tot Espanya.

sexe jove 04

Sexe joves‘ i el seu xat de tarda és l’únic element d’aproximació a la formació sobre sexualitat que difon la Generalitat. A aquesta web s’hi suma el mig centenar de centres d’anticoncepció per a adolescents que existeixen a Catalunya, uns serveis que, no obstant, se circumscriuen a informar sobre com evitar embarassos que no es desitgen, què s’ha de fer si ja s’ha produït la gestació o el risc de patir una infecció de transmissió sexual, en especial la del virus de la sida.

L’antiguitat ha consolidat el portal ‘Sexe joves’, però, segons reiteren els seus gestors, resulta totalment insuficient per cobrir la deseducació sexual d’adolescents i joves. “Aquest buit no el resol la pornografia que circula per internet”, assegura Falguera, que considera tan greu la ignorància general sobre el sexe com el desconeixement de l’afectivitat. “S’hauria d’educar de forma estructurada sobretot això, i amb la màxima normalitat possible”, reitera l’especialista.

ÀNGELS GALLARDO – EL PERIÓDICO

sexe jove 05

HYPER-REALITY, curt de Keiichi Matsuda, un viatge a un futur no molt llunyà

HYPER-REALITY, el nou curt del realitzador Keiichi Matsuda és un fascinant alhora que esgarrifosa viatge a un futur no molt llunyà.

Tot està ple de publicitat emergent, els idiomes ja no suposen una barrera, les comunicacions es realitzen a través chatbots tan reals com pertorbadors, la compra al supermercat està gamificada, els llibres d’autoajuda s’han convertit en gurus virtuals, els hackejos es produeixen al mig del carrer.

Aquest és el futur que dibuixa HYPER-REALITY, el nou curt del dissenyador i realitzador Keiichi Matsuda, una fascinant visió d’un món on la tan promesa internet de les coses ja està totalment integrada en la nostra vida.

Aquest curt de sis minuts va ser presentat el 19 de maig a la nit en la seva versió definitiva a Londres i ara està disponible per al seu visionat al canal de Vimeo de l’artista. Tal com recorda Core77, aquest espectacular vídeo és el resultat d’una campanya de micromecenatge duta a terme per Matsuda per seguir amb la seva sèrie de curts ambientats en un futur dominat per la tecnologia de realitat augmentada.

HYPER-REALITY està ambientada a la ciutat colombiana de Medellín i posa l’espectador en la pell d’una dona de classe mitjana. El curt segueix els passos de la protagonista en una visió en primera persona i mostra com podrien ser algunes tasques quotidianes en un futur hipertecnificado.

Keiichi Matsuda és un artista que ja fa anys que explora les conseqüències de la tecnologia en la vida de les persones i les ciutats. L’impacte de la realitat augmentada en l’urbanisme, el que el denomina l’espai augmentat, han estat els protagonistes d’una obra que ha estat exposada en museus com el MoMA de Nova York, el Victoria and Albert Museum de Londres o l’Art Institute de Chicago.

ALBERT GARCÍA – LA VANGUARDIA

HYPER-REALITY-de-Keiichi-Matsuda-7

Segueix

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 742 other followers

%d bloggers like this: