Pares majordoms


Pares majordoms - els nens han d'ajudar a casa

A ajudar s’ha dit. En una època en què els nens estan més preparats que mai, la seva col·laboració a casa ha passat a un segon pla. Entre els pares, la idea generalitzada és que és més important que es concentrin en els estudis i les extraescolars que en fer el llit o recollir la roba.

Nens i nenes iguals. Tradicionalment han estat les nenes les que han ajudat a casa (a les mares), mentre que ells eren els petits reis, que (com els seus pares) no podien tocar ni un plat. Fins i tot en societats com la dels matsigenka, hi ha distincions de sexe en les tasques: fins als sis anys, nens i nenes fan el mateix però, a partir d’aquesta edat, ells acompanyen els seus pares a caçar i conrear, i elles es queden al costat de les seves mares per ajudar a cuinar, escombrar i cuidar dels nens… “En la nostra societat, les mares continuen assumint el gran volum de les tasques familiars i això els nens ho veuen”, diu la psicòloga Maribel Martínez. La pedagoga Maria Vinuesa lamenta que encara es transmeti aquest model: “Hi ha molt per fer, però aquesta discriminació també es pot començar a treballar des de casa”, proposa.

Eva Millet – Estils de Vida – LA VANGUARDIALVG20130112006CES.pdf

La Sandra té 44 anys i tres fills, d’onze  vuit i quatre anys. Quan passa part de les vacances sola amb ells acaba “esgotada”. De cuinar, recollir, fer llits, posar rentadores, preparar bosses, pícnics i sopars. Els nens l’han ajudat però “puntualment”, matisa. “El tema d’ajudar a casa no el tenim organitzat”, afegeix. “Tinc en ment fer-ho, però les edats dels meus fills són molt diferents… No he trobat el moment”. La situació de la Sandra no és estranya: hi ha moltíssimes famílies en què els fills no tenen tasques domèstiques específiques. Tanmateix, el seu cas sorprèn quan explica que ella, de petita, sí que tenia molt marcat aquest tema. A casa seva s’havia d’ajudar cada dia i ella i els germans tenien marcades les tasques domèstiques en una cartolina ben visible a la cuina. Es repartien el “parar i desparar la taula, omplir el rentaplats i netejar sabates”. Amés, tots es feien el llit. El repartiment de feines es realitzava de forma consensuada i es revisava al cap d’uns mesos, sota la supervisió de la mare. “Ella n’era la impulsora –diu la Sandra–, el seu objectiu era que aprenguéssim a valorar la feina de casa i que entenguéssim que les coses no es fan per art de màgia… És el que els passa en general als meus fills!”, reflexiona.

En un altre continent, al departament d’Antropologia de la universitat californiana d’UCLA, Elinor Ochs i Carolina Izquierdo també han reflexionat sobre aquesta qüestió. La seva especialitat és com, en les diferents cultures, s’educa els fills a assumir responsabilitats. Per aquestes dues antropòlogues, el fet que els nens ajudin a casa de forma rutinària i aprenguin a cuidar d’ells mateixos són habilitats fonamentals per al seu desenvolupament. Aquest interès les ha portat a realitzar diferents estudis de camp sobre el tema. Ochs en va liderar un a Los Angeles, on es va fer un seguiment a una trentena de famílies de classe mitjana, analitzant les seves rutines domèstiques. Per la seva banda, Izquierdo es va concentrar en el mode de vida d’una tribu de l’Amazones peruà, els matsigenka.

L’estudi de Los Angeles (detallat en un article conjunt, Responsibility in childhood: three developmental trajectories, publicat a la revista Ethos), descriu situacions en les quals mares estressades desperten els seus fills d’11, 12 i 15 anys, preguntant-los (mentre els diuen que s’afanyin per anar a l’escola), quins entrepans volen que els prepari per dinar. Les mares de Los Angeles són les responsables de la cuina, paren la taula, serveixen l’esmorzar i recorden als seus fills que es rentin les dents, es pentinin… En algun moment, intenten que algun fill les ajudi a treure les escombraries o col·labori en alguna tasca, però normalment acaben fent-les elles. “Els pares, especialment les mares, duen a terme la feina de casa amb la mínima o molt poca ajuda dels fills”, descriu l’estudi, que també destaca que a la majoria els costa més esforç aconseguir que les ajudin que fer elles mateixes la feina. També es va observar que els progenitors “no iniciaven de forma sistemàtica els seus fills en les tasques domèstiques ni tampoc els les delegaven de forma rutinària”.

Pares majordoms - els nens han d'ajudar a casa 08

LVG20130112008CES.pdf

Els antropòlegs observen la transformació de la figura d’autoritat paterna en la d’“un majordom per al nen”. Un exemple: quan una nena de 8 anys s’asseu a la taula i veu que s’han oblidat de posar-li la forquilla, pregunta als seus pares, lleugerament indignada: ‘Com se suposa que dinaré?’. Malgrat que la filla sap perfectament on es guarden els coberts, el pare s’aixeca i li dóna el cobert. D’entre les trenta famílies observades, cap nen no va assumir responsabilitats a casa sense que li haguessin de demanar”, conclou l’estudi. Les peticions també es formulaven coma suggeriments del tipus: ‘Saps què podries fer? Podries rentar-te els cabells mentre et banyes. Ho vols fer?….’. D’altra banda, es va detectar una enorme implicació dels pares en les tasques escolars dels fills, que controlaven de forma exhaustiva.

Tot i que formen part d’un estudi antropològic fet a molts quilòmetres, aquestes situacions també es donen a moltes famílies espanyoles. La manera de criar els nens, que és descrita pels antropòlegs com a “altament centrada en els nens i complaent, des de la infantesa fins a l’adolescència”, no és inusual. També aquí els pares estan tan preocupats a preparar un futur menys incert per la prole, que donen prioritat a aspectes com l’educació, els idiomes i les extraescolars, oblidant-se d’altres coses, com la col·laboració a casa. “Sí, avui el model familiar majoritari és l’hiperprotector”, corrobora la psicòloga Maribel Martínez. Un model que implica una gran preocupació per la salut, l’alimentació, el fracàs, l’èxit  escolar i la socialització dels fills”. Segons aquesta especialista en teràpia familiar, aquest tipus de paternitat “ajuda els fills davant la mínima dificultat i, fins i tot, s’anticipa a qualsevol problema. Els pares adopten la posició de poder-ho arreglar tot, els avicien i els posen una catifa vermella”.

Aquest tipus de paternitat, anomenada “paternitat helicòpter” i, fins i tot, en els casos més extrems, “buldòzer”, té, segons aquesta especialista, els seus defectes. “Els nens educats així van creixent amb ajuda excessiva: per fer els deures, organitzar les seves coses, les activitats socials…. I el missatge entre línies és ‘t’ajudo perquè potser tu sol no podries’”.dries’”. Segons Martínez, això va calant, per això els nens creixen amb una sensació d’incapacitat i una autoestima baixa. “Com va dir Oscar Wilde, ‘amb la millor de les intencions podem aconseguir el pitjor dels resultats…’”, il·lustra. “I esmento aquesta cita –afegeix– perquè aquest tipus de pares està fent el que consideren millor, però aquest excés d’ajuda als fills els converteix en dependents en lloc de caminar cap a la independència”.

Una independència que resulta bàsica i que en altres cultures, considerades més primitives, es fomenta des de molt aviat. Carolina Izquierdo, l’altra autora de l’article sobre responsabilitat a la infantesa, es va quedar molt impressionada durant la seva estada amb els matsigenka pel paper que els nens tenen en aquesta tribu. “Va ser un impacte veure com tots participaven en les tasques del dia a dia, sense necessitar instruccions constants. Des de ben petits, l’educació de les famílies en aquest aspecte és molt forta i es manté en el temps”, explica. Els nens matsigenka van a l’escola però també col·laboren des de de molt petits a casa, duen a terme feines (com tallar branques amb matxets) que espantarien qualsevol pare occidental. Izquierdo recorda especialment laYanira, una nena que es va unir a una expedició per recollir fulles de palmera. “Durant els cinc dies que va durar l’empresa, la Yanira va trobar ràpidament la manera de ser útil”, escriu. Sense esperar directrius de ningú, escombrava el campament cada matí i cada nit, ajudava a fer els farcells de fulles i s’encarregava d’anar al riu, on pescava uns crancs que netejava i cuinava per al grup. A la nit, la roba li servia de manta i el vestit, de coixí.“Tranquila i segura, la Yanira no demanava res. Tenia sis anys”, re revela l’antropòloga.

L’actitud d’aquesta nena exemplifica el que per aquesta societat constitueix el bon comportament dels nens: treballar, compartir… De fet, una de les grans pors dels matsigenka durant l’embaràs és que neixi un fill gandul. “Encara que –continua Izquierdo– creuen que això és evitable si els nens segueixen unes normes i duen a terme certes tasques diàries”. Segons la seva opinió, aquest interès per responsabilitzar el nen reverteix en benefici de la comunitat. Per això, l’antropòloga recorda el xoc que va tenir desprès de treballar amb les famílies benestants a Los Angeles “en veure com n’era de poc productiva la ineficiència en el repartiment de les tasques domèstiques”.

Pares majordoms - els nens han d'ajudar a casa 09LVG20130112009CES.pdf

Els experts detecten que en aquesta manera d’educar hi ha també una contradicció important: d’una banda, s’espera molt dels fills i s’inverteix perquè adquireixin més i més competències en edats primerenques. Però no se’ls donen responsabilitats en aspectes bàsics de la vida quotidiana. Així, se’ls obliga a aprendre xinès o a esquiar als quatre anys, però no se’ls ensenya a lligar-se els cordons o a parar una taula. S’espera que els fills ingressin a Harvard però no que sàpiguen cuinar o que recullin la seva roba. “Aquesta contradicció en els valors i pràctiques per promoure la independència resulta un dilema important per als nens”, apunta Carolina Izquierdo. Per la seva banda, la mestra Maria Vinuesa opina que és fantàstic potenciar els nens però no té res a veure amb el fet que col·laborin a casa. No demanar-los que ho facin és un contrasentit”, afirma.

Vinuesa, membre de l’equip executiu de l’Associació de Mestres Rosa Sensat, considera molt important que els nens tinguin un paper d’ajuda a la família: “Però això s’ha desdibuixat per idees falses, com per exemple que als nens els hem de preservar de tasques més domèstiques, de tot el que sigui incòmode, i això és un error,” conclou. Maribel Martínez també opina que la dinàmica que els fills ajudin a casa s’ha perdut de forma molt generalitzada. “El perquè l’expliquen molt bé els pares, que t’argumenten que els seus fills van molt cansats entre l’escola, les extraescolars i els deures… Com els pots demanaran que parin la taula? I ens equivoquem –assegura– perquè, per contra, si els posem una altra tasca, creixeran amb la idea que són capaços de fer moltes coses”.

Segons Maria Vinuesa, no és qüestió d’explotar els nens i de tornar a l’època de Dickens, sinó simplement d’intentar que es responsabilitzin del que és seu”. I en aquest aprenentatge de la responsabilitat, el fet que ajudin a casa és clau: “Imprescindible, bàsic”, coincideixen les dues expertes. “No podem fer que creixin amb la sensació que no han de col·laborar. Això és créixer sense cap pressió i la vida és plena de pressions”, recorda Maribel Martínez. En una època en què es parla de potenciar la cultura de l’esforç, Maria Vinuesa afegeix que l’esforç no és només “saber llegir i escriure i sumar, sinó també ser responsable de llevar-me al matí i estar preparat, sense esperar que la meva mare m’estigui cridant cada cinc minuts, d’organitzar les tasques escolars sense ajuda i col·laborar a casa.” Segons aquesta pedagoga, aquestes tasques són bàsiques perquè la canalla aprengui a anar per la vida, una cosa que ella defineix com“formar part d’un col·lectiu que em demanarà responsabilitats”.

A col·laborar a casa es pot començar, a més, molt aviat. “Sí, des de molt petits”, assegura Vinuesa. “I això és un altre contrasentit: que a les guarderies, en un any o dos, ja s’aconsegueixi que els nens es treguin les sabates, guardin les seves coses a la motxilla, etcètera, i en arribar a casa se’ls faci tot… L’escola facilita un tipus d’organització que no hauria de quedar truncada a casa”. D’acord amb la pedagoga, aquest és un error habitual, com també començar a demanar al fill, quan arriba a l’adolescència, una sèrie de coses que mai no se li han demanat abans, com organitzar els deures i recollir-se la roba.

“A més, als nens petits els encanta ajudar”, observa Maribel Martínez. “Hi ha una etapa en la qual la paraula ajuda és com màgica per a ells i s’ha d’aprofitar per potenciar aquestes dinàmiques, perquè després siguin un automatisme”. Aquesta predisposició natural –afegeix– és la millor mostra que el fet de col·laborar forma part del seu desenvolupament: “Els augmenta l’autoestima, els fa sentir-se més grans, més útils”.

D’altra banda, si els fills ajuden, milloren les relacions amb els pares, que deixen de tenir aquesta sensació de servents que esmentava l’estudi de Los Angeles. Sense oblidar que aquesta col·laboració resulta molt útil: “Sens dubte –conclou Maria Vinuesa–, quan s’aconsegueix és genial, perquè tots saben el que cal fer en l’organització familiar, i que cadascú tingui el seu paper a casa és el que busquem”.

;-)

Dur-ho a la pràctica. Es recomana involucrar els fills en les tasques de la llar des de petits, però mai no és tard per començar. La psicòloga Maribel Martínez aconsella, en primer lloc, fer una llista “per escrit” de les tasques específiques de cada dia. És convenient donar les indicacions en positiu (“poseu la roba bruta al cistell”, en comptes de “no deixeu la roba bruta a terra”) i revisar la llista durant les vacances, per adequar horaris i tasques. Les tasques varien en funció de les edats. Martínez creu que als dos anys els nens ja ens poden ajudar en coses, comparar la taula o estendre la roba. Entén que la realitat és un condicionant però potser, afegeix, “aquest és el moment d’estar amb els fills, prendre-s’ho com un joc, no comuna pèrdua de temps i, de passada, acostumar-los a col·laborar”. La pedagoga Maria Vinuesa insisteix que l’organització familiar s’ha de fer en sintonia amb l’escola i subratlla que és important incentivar-los perquè s’organitzin ells mateixos amb els deures, tant els familiars comels escolars des de ben petits. Però això no s’aconsegueix fàcilment: “No podem pretendre que ho facin contentíssims”, adverteix Martínez. “Jugar o mirar la televisió és més divertit que parar la taula però… La vida és dura!”. A més dels morros, un altre obstacle habitual és la pèrdua d’energia dels pares. Se’n gasta tanta insistint als fills que facin una tasca que, al final, s’opta per fer-la un mateix. Un “error fatal” que s’evita amb fermesa, temps i paciència: els nens tenen ritmes diferents i cal adaptar-s’hi. Tampoc no s’ha de pretendre que facin les coses perfectes. Comreitera Maria Vinuesa: “El més important és donar-los responsabilitats, que comencin”.

About these ads

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 379 other followers

%d bloggers like this: